2015 — VERKAMI: 5 años haciendo historia del crowdfunding
×
Este es el blog de Un món de poesia. L'App de Joana Raspall.. Aquí puedes seguir sus actualizaciones y comentarlas.

La foto més bonica i més trista de Joana Raspall

Avui divendres fa 2 anys. Se'n va anar sense molestar ningú, sense fer soroll. Al llit de casa, la nit del 4 de desembre. Una mort que tots voldríem per a nosaltres i per als nostres. Havent complert els 100 anys i havent gaudit els últims mesos de vida de l'homenatge i l'estima de tot un país. L'any Joana Raspall, celebrat per tots els racons del país, especialment pels nens, es tancava amb un punt i final dels de veritat...

Ara, que ja podem dir ben alt que farem reviure a la Joana Raspall, hi ha una imatge que no em puc treure del cap. Ara, que la seva vitalitat ja no és de carn i ossos sinó de mil colors, no puc deixar de compartir una de les fotografies més boniques i més tristes que he fet mai. De fet, no és una fotografia. És un vídeo, que per pudor i gelosia d'un instant tan íntim no vull publicar en moviment.

La instantània és aquesta. O gairebé.

L'àvia asseguda davant del pastís del seu aniversari número 100. Una fita personal que s'havia marcat en secret (n'estic segur) i que tots duiem anys imaginant. Ella, a gairebé cada conversa dels últims mesos, rondinava resignada: "m'estic apagant", sempre deia. S'apagava, sí, però les forces va saber administrar-les per arribar amb total lucidesa i serenitat a aquesta foto. Segons després de l'instant que retrata aquesta imatge, quan va arribar el moment de bufar les espelmes, no sé si inconscientment o per voler veure l'escena des d'una certa distància, tots els membres de la família la vam deixar sola. Ella, i les tres espelmes. I de sobte, conscient com era de la consecució de la fita, va arrencar a plorar. L'única vegada a la vida que la vaig veure plorar.

"Ve l'hora de plegar.
La feina em cau del cor
-esquinç dolorosíssim-,
i es posa en altres mans.
L'amor les acompanyi!"

A les meves mans, avui ja tinc la seva última feina. L'App de Joana Raspall ja és a punt, màgicament, el dia que fa 2 anys que ens va deixar. Gràcies, àvia.

Ernest Cauhé

6 comentarios en esta entrada
  • Nat
    Nat
    más de 1 año

    Gallina de piel :)

  • Nusalig
    Nusalig
    más de 1 año

    Guapu!! Quina gran feina han fet amb els nets i netes els avis i les avies. Lo dels avis si que és educació lenta, educar les emocions.... Aquests termes que alguns es creuen que s'han inventat. Els pares tenen més preocupacions cap a nosaltres. Els avis ens gaudeixen i ens fan gaudir. Emocionada és poc. Gràcies per fer reviure la Joana Raspall i també als meus àvis amb les teves paraules.

  • Tics Mediàtics
    Tics Mediàtics [author]
    más de 1 año

    Gràcies Nat! Gràcies Asun! Content que vibreu amb aquestes histories mínimes.

  • Maria Dolors Camps
    Maria Dolors Camps
    más de 1 año

    Tot em commou. La fotografia de la Joana, les paraules del seu poema que retraten el seu esperit, l'anècdota, la dedicació del nét que traspua el seu aecte. Joana n ha mor perquè els que l'estimaven la conserven viva. MDC

  • Francesc Vallés Andrés
    Francesc Vallés Andrés
    más de 1 año

    Quantes coses ens ha deixat la Joana! La més important, la seva manera de mirar el món i s'ensenyar-nos a mirar-lo i a gaudir-lo. No morirà mai perquè els camps, els mars i els cels sempre seràn allà fer-nos-la recordar: ara una flor o una onada, cada núvol que s'esfilagarsa o quan la pluja esgarrapa el vidre de la finestra. Gràcies Joana i... Feliç 102è aniversari!

  • Eulàlia
    Eulàlia
    más de 1 año

    És bonic, emotiu i traspua un amor immens! Gràcies per haver fet possible que puguem compartir aquest moment tan íntim.

Añade un comentario