GUSTAU, uncovering the Transition

#06 / Ara què això s'acaba

Ara què això s'acaba, vull agrair-vos a tots la vostra participació en aquest micromecenatge. Queden pocs dies per culminar-lo i estic convençut que assolirem l'objectiu fixat.

També em vull disculpar per què des de fa uns quants dies no he publicat res al blog. La raó és molt senzilla, hem estat treballant en l'edició del documental i ja tenim més d'una hora de muntatge de la versió què anomenem primer tall. No puc més que traslladar-vos la satisfacció de tot l'equip amb el projecte que tenim entre mans. En paral·lel hem seguit indagant en les circumstàncies que van desembocar en la tràgica mort d'en Gustau i en els successos posteriors que van servir per garantir la impunitat del seu assassí i dels seus col·laboradors.

De l'assassí, podem dir que un nou testimoni, que hem pogut entrevistar, el va veure cara a cara quan també li disparava i la seva descripció coincideix amb la que en va fer un altre dels testimonis d'un dels policies que ja va disparar a en Gustau a la plaça

#05 / Va ser una emboscada

El dia 6 de setembre de 1978 van ser detinguts, per membres de la Brigada Regional de Información de la Jefatura Superior de Policía, Alberto Rubio Sancho i Federico Merseburguer Diaz.

Segons la versió policial estaven en possessió de productes químics per fabricar còctels Molotov, propaganda que convocava a manifestar-se durant la Diada per la independència de Catalunya i a assaltar el Palsu de la Generalitat, i notes orgàniques sobre la composició de piquets de defensa de la manifestació. Se'ls deté acusant-los de pertànyer a l'organització Partido Comunista de España (internacional). A la que la policia considera un grup terrorista.

Aquella detenció es la justificació que permet a la policia dissenyar un dispositiu per blindar la plaça Sant Jaume durant la Diada d'aquell any i detenir a com més membres del PCE(i), millor.

Els accessos principals a la Plaça Sant Jaume, és a dir, carrer Ferran i carrer Jaume I, estaven tallats pels grisos, que formaven un cordó de banda a

#04 / Ón és aquest paio?

Quan els companys d'en Gustau el van collir de la vorera del carrer Ferran i el van entrar a portal del número 34, també hi va entrar en Albert Ramis, un fotoperiodista que acostumava a cobrir fotogràficament les accions del PCE (i). Ell és l'autor de les fotos fetes a l'interior del portal mentre els policies de la brigada politicosocial, intentaven extreure el projectil. Tan atrafegats com estaven, en Ramis va poder disparar per documentar l'escandalós episodi dels policies furgant a la ferida, i curiosament, no li prestaren atenció.

El seu company Jesús Pelegrín, també fotoperiodista aleshores, m'explicava que en abandonar el nucli antic i passar un control policial van témer que els hi prenguessin els rodets, però no va ser així.

Aquelles fotos van ser revelades i venudes a EFE i l'endemà omplien tots els diaris. Però no va ser fins que es publicaren a Interviu, que la policia no es va decidir a actuar. A les fotos d'interviu es podia apreciar que el fotògraf havia fet fotos

#03 / A cada porc, li arriba Sant Martí

Demà, torna la Diada i quaranta-dos anys després, tornarem a homenatjar la figura d'en Gustau Muñoz. El seu crim, mai va ser aclarit, ni jutjat. Ans el contrari, des de l'instant següent a ser assassinat, calia esborrar qualsevol rastre. De tots és sabut com els policies, que presumptament el van abatre, van entrar al portal on els companys van refugiar el seu cos agonitzant, i fent-se passar per metges, van protagonitzar un dels episodis més cruels que mai he escoltat: furgaren amb el tap d'un boli Bic en l'orifici del tret per tal de treure-li el projectil. Per apartar la sang que brollava del tret mortal al cor, s'ajudaren d'un sifó i d'un drap de cuina arreplegats de la pizzeria de l'altre costat del carrer. Esgarrifós. Però no se'n van en sortir. Van marxar emportant-se, això si, la documentació. De manera, que l'ambulància que se'l va endur al dispensari de Peracamps, hi va ingressar un mort indocumentat.

Per tant, la família no va poder ser avisada, sinó que en veure que

#02 / Massa jove per morir, massa gran per ser oblidat

A mesura que he anat avançant en aquest projecte, he anat aprofundint en la figura d'en Gustau. Reconec, que en un inici, el coneixement que en tenia d'ell era mínim, tant sols sabia que havia mort una Diada, durant una manifestació. No en coneixia ni els detalls ni les circumstàncies. Ara, gràcies a aquest treball he descobert que en Gustau era un jove ple d'ideals, i disposat a passar a l'acció per tal d'aconseguir-los. Moltes causes van ser reivindicades per ell: l'autodeterminació dels pobles, l'orgull gai, l'amnistia dels presos polítics, la independència dels països catalans, d'euskal herria,.. Qualsevol causa que li semblés justa mereixia el seu suport incondicional. Amb només 16 anys, era un exemple i un model a seguir pels seus companys i camarades. M'explicava la seva mare que el dia que el van abatre, els va deixar sense pa perquè va fer un munt d'entrepans per donar-los a la gent necessitada d'un casal de ciutat vella.

Era generós, valent i temerari. Mai li va importar

#01 / Som incòmodes, però necessaris.

D'ençà què vam començar aquest projecte, de seguida vam rebre un munt de suport incondicional, però seria faltar a la veritat, si no expliquesim que també vam detectar que molta gent se sentia incòmode quan parlàvem del tema de la transició i dels seus clarobscurs. Volem pensar que la culpa és de la desinformació interessada que el règim ha imposat en aquests més de quaranta anys que hem deixat enrera. Molta gent es nega a questionar que la transició va se modélica, que els pares de la constitució actuaren al dictat franquista i no en benefici del poble, o que ni la policia franquista, ni la judicatura, ni el poder econòmic van ser depurats. Com a resultat de tot això, molts dels nostres conciutadans que van mostrar el seu desacord amb aquest procés transitori van ser apallisats, torturats o directament assassinats. El nou règim va silenciar la dissidència i va imposar una democracia castrada del debat indispensable que hauria d'haver partit de la recuperació de l' estat democràtic