#03 /
Aventura a Marda
January 06, 2015
El crit, les dents, els colors, l’euforia, el vent, la pols, els somriures, les mans resseques i la pell suau. Saber què pensen és una incognita. L’infinit, els límits de l’infinit, l’horitzó petit. El tacte de l’aire gruixut. L’injusticia natural. La lleugeresa del ser. L’ordre del caos.
Dijous a la tarda. Dalt d’un carro, allunyant-nos de Dodel, atravessant deserts sembrats de vaques mortes i amb cabres enfilades als arbres. Arbres punxeguts, armats de valor, herois de la sequia, guardians de les planuries, arquitectes de la sabana, vida dins la mort potencial, refugi d’ocells de cues llargues i becs grans, d’ocells metalitzats. Si no hi fòssim nosaltres no existiria el soroll. Creuem el regne del silenci.
Hon iaarama, a iaarama, merci, thank you. Aquesta gent habita el paradigma de l’agraïment. Gràcies per visitar-nos, gràcies per somriure, grpacies per mirar-nos, gràcies per donar-me la ma, gràcies per menjar-te el meu menjar, gràcies.
L’aigua és vida i pinta de verd els seus contorns. Camps d’arrós, de fesols, de cogombres. Pastures de vaques i xais. I l’arbrat que es densifica. El riu, una gran cinta d’aigua que avança amb homogènia decisió entre catifes d’herba tendra i horts. Dues canoes, colors senegal, esculpides gairebé d’un sol traç en el cor d’un tronc valent i impulsades per un petit rem permeten salvar el curs fluvial. Persones, paquets petits i paquets grans, i fins i tot el carro amb el que viatjavem s’enfilen dalt l’embarcació, questionant els principis de la flotabilitat. El cavall, en canvi, no hi té cabuda i haurà de creuar el riu nedant al nostre costat. Per uns moments elàstics ens enmara la serenitat dels desplaçaments en canoa: el temps s’atura i el soroll es desfà.
De nou dalt del carro: planuries, arbres, punxes, pols, l’infinit rodò i un vent sòlid que difumina el paisatge. Ens allunyem del riu.
Alt i espigat, un nen se’ns atança, pedalant amb esmer una bici grossa digne d’antiquari, repintada amb els colors del senegal. Ens segueix tan ràpid com pot. Al instant dos nens més corrents apareixen del no res per perseguir-nos entre riures eufòrics i ulls que guspireixen d’il•lusió. De cop, com una visió onírica, tenim al costat dos patges reials que, al galop, custiodien la comitiva. Després d’una curba i derrera uns arbres, s’entreveuen les pirmeres cases de Marda. Comença la vida, confinada dins dels límits del poble, representada pels seus habitants nàufrags del desert. Les cases són simples rectangles d’argila, com a porta sols una tela que oneja amb el vent i coma finestra dos forats a la paret. Troncs contorsionistes sostenen porxos de palla o de branques seques i a la seva ombra i reposen bancs improvitzats amb bidons i canyes, un foc i una olla. Al costat una dona picant el pimant. Rodejen l’estança cabres i cabretes, a vegades alguna gallina, i sempre, molts nens que al veure’ns passar s’acumulen derrera el nostre carro fent-nos d’estela, una estela d’il•lusions i d’inocència.
Arribats a aquest punt, ja no sé si podré explicar el que segueix. Amb la següent visió exploten les llagrimes. No se si són llagrimes d’emoció, no se si son les llagrimes d’un gran impacte –tants colors, tantes mirades, tants sons-, no se si son llagrimes d’espant, potser son llagrimes de desconcert o de felicitat, no se si son llagrimes de “finalment som aquí”, les llagrimes de l’èxit després de molt d’esforç, potser son llagrimes per tanta bellesa humana, no sé si son llagrimes de “aixó és més del que ens mereixem”, no se si son llagrimes de “ojala pugués entendre què pensen”. Segurament son les llagrimes de quan ens assalten tantes emocions a l’hora que no les podem processar i ens superen. Aquestes també son llagrimes de tristesa perquè aquesta congregació absoluta de tot el poble per cel•lebrar la nostra arribada, aquesta gran festa, aquesta euforia no és res més que l’expressió de les dues principals forces motrius d’aquests indrets: la necessitat i l’agraïment. Un crit d’ajuda desesperat. Desesperadament alegre. I també el crit del més sincer agraïemnt. Agraïment de què? De qué el món, de què Deu o de què Ala s’hagi enrecordat que existeixen . Crec que per ells som la representació del món. El món els ha vingut a veure i ells agraeixen aquest detall que per a ells és una doble confirmació: de la seva existència i de l’existència del món més enllà de la cortina de sorra.
És impactant veure tot el poble, congregat a l’esplanada. En un costat, en una gran catifa a l’ombra d’un mourtaki, la reunió d’homes sabis, amb ulleres de sol i cap embolicat, asseguts al terra amb estàtica pasciencia. Al centre,formant un gran quadrat, col•locades en 5 o 6 files, ben apretades, ens esperen, qui sap des de fa quantes hores, centenars de persones, centenars de colors. Els colors més vius, les persones més il•lusionades, les cares més sorpreses i els somriures més grans que he vist mai. Moltes d’elles és el primer cop que veuen un “Tubab” (=blanc), alguns nens riuen histèricament al veure’ns, altres ploren de por; moltes persones s’empenten per donar-nos la mà, altres no s’atraveixen a tocar-nos i algunes ens freguen la pell per entendre què passa que no som negres. En un costat del quadrat hi ha el col•lectiu femení, vestit amb gales tradicionals de color violeta i amb carbasses a la ma. A l’altre costat una taula llarga coberta amb teles precioses i 9 cadires per nosaltres. Als altres dos costats del quadrat s’hi acumula tot el poble expectant. Al centre, dues dones ballen com posseides, en sublim extasis, al ritme de la percussió. “I ara, és el vostre torn, el públic us vol veure fer algo”. Que comenci la festa!
Volem dir-vos moltes gràcies a tots i totes per acompanyar-nos el dissabte en la presentació dels resultats del projecte al Senegal, i tots aquests mesos, en aquesta aventura nostra i vostra, pel Senegal!
Ha estat un immens plaer poder-ho compartir amb vosaltres i sentir el vostre suport! Tot això li ha donat un valor afegit preciós.
MOLTES GRÀCIES!
Aprofitem per invitar-vos aquest dissabte 27 de juny a la Mostra Art Multidisciplinar de Palafolls "FISURES". Nosaltres hi serem amb el nostre espectacle "Somnis d'Àfrica", a les 20:30h al Teatre Municipal. Entrada gratuïta. Espectacle per tots els públics (requisit: que vulguin transportar-se fins al Senegal!).
Si algun mecenes vol aprofitar l'ocasió podrà recollir les seves recompenses (en aquest cas millor que ens confirmi l'assistència per tal de tenir-ho llest).
… read more
Benvolguts i benvolgudes!
Finalment ha arribat el dia:
Ens posem en contacte amb vosaltres per recordar-vos que aquest dissabte dia 20 a les 12 del migdia esteu convocats al teatre de El Canal (Salt, al costat de la ComaCros). Serà un matí per compartir amb tots vosaltres la nostra experiència al Senegal, explicar-vos quins han estat els resultats del projecte i agrair-vos el vostre suport. El programa és el següent:
12h "Somnis d'Àfrica", espectacle d'ombres i titelles. Tots els públics
12:50h Presentació dels resultats del projecte al Senegal + tuBAG
13:20h Entrega recompenses als mecenes del Verkami
L'entrada és gratuïta, però si voleu que us guardem entrades a taquilla caldrà confirmar assistència ([email protected]), sinó a la Biblioteca de Salt donen entrades també. Tots els acompanyants seran benvinguts.
Ens encantaria veure-us'hi a tots i totes!
… read more
Estimats i estimades,
volem compartir amb vosaltres la nostre alegria: des de Thille Boubacar (SENEGAL) ens acaben d'informar que el sistema de recollida de deixalles que vam dissenyar i implantar ja està operatiu: el carro i burro que havíem encarregat al ferrater ja està acabat i l'Iba (el jove escollit per a responsabilitzar-se del carro i encarregat de fer la recollida de deixalles dels contenidors que vam instal·lar) ja l'ha estrenat. Això no és tot, perquè veient que la cosa tira endevant i que els joves de Cudaari Ganndal s'ho han près en serio, l'Ajuntament a destinat un pressupost de 300000 CFCS a aquesta associació que s'encarregarà de gestionar la recollida de deixalles. És un petit gran èxit, en un poble on fins ara les deixalles es tiraven a tort i a dret, una catifa de brossa recobria tots els carrers, mil problemes se'n derivaven i ningú feia res al respecte.
… read more
Amb aquestes engrunes fotogràfiques dels últims dies que vam pasar a Thille Boubacar, ens despedim de tots vosaltres dient-vos que això no acaba aquí, ja hem escrit la FASE 2 del projecte i estem buscant finançament, per tal de poder acabar el sostre del teatre, editar el documental, editar el conte il·lustrat, fer un seguiment i posible expensió del projecte de gestió de residus i donar suport a les dones en la seva tasca amb el ganxet i les bosses de plàstic. De moment, donem per finalitzades les cròniques i en breu, ens posarem en contacte amb tots els mecenes per entregar-vos les recompenses que us mereixeu per tot el suport i l'ajuda que ens heu donat.
De nou, moltes gràcies!
… read more
Girona, 11:02 del matí, Universitat de lletres, temperatura suau, ambient assolellat, peus i mans descansades, estrès occidental...
Doncs si, ja fa més de 10 dies que vam tornar del nostre estimat Sénégal. Tots hem restablert les nostres vides, les nostres feines, el nostre estrès. Però la nostra ànima encara camina pels carrers de Thille Boubacar. Hem tardat a fer la última crònica perquè no hem tingut ni un moment per respirar des que hem tornat, doncs aquí la vida passa molt diferent.
Doncs aquí comença la última crònica d’aquest projecte al Senegal:
Pel que fa el tema constructiu, vam estar treballant intensament fins l’últim matí però per causes de la qualitat de la fusta, quan nosaltres ja teníem la certesa que acabaríem el teatre, el pont de la coberta es va partir en dos parts. Aquell dia els nostres ànims van tocar fons però vam guardar les forces per poder fer un bon arrebossat d’argila, sorra i ciment que permetrés protegir les parets del teatre durant el temps que
… read more
… read more
A l’estació de Dakar: “- A quina hora sortirà el bus?
- Això no se sap mai, aquí al Senegal no tenim horaris!
-Però sortirà avui, no?
- In Shalaa!”
A la construcció del teatre: “- Demà vindreu a treballar?Podeu?
-In Shalaa!”
A la fusteria de Richard Toll: “- Ens podreu portar la fusta de les finestres aquesta setmana?
- In Shalaa!
-Però si o no?
Ni si ni no. Sempre: In shalaa. Si li plau a Allah. Naveguem pels dominis de la incertesa. Ens agafem ben fort a la fe de que tot acabarà sortint bé (perquè així li plaurà a Allah ) per no enfonsar-nos, com nàufrags que sobre un tros de fusta intenten arribar a la costa. Si pensem que sols queden 6 dies per marxar se’ns fa un nus a l’estomac i ens impacientem (i si t’impacientes a l’Àfrica, l’has cagat!), però tenim la certesa que ho aconseguirem. Sigui com sigui, els objectius que ens vam replantejar quan vam trepitjar la realitat local, van ser: farem el màxim que podrem i arribem on arribem serà un
… read more
Aquests han estat dies de transició: del marró al verd, de la pols a la humitat, del bullici a la tranquil•litat, del Senegal humil al Senegal encara més humil. Damunt de cotxes atrotinats, hem creuat Senegal en horitzontal, en vertical i en diagonal per les planúries dels grans baobabs, exèrcits de gegants despentinats i rabassuts.
Per entrar a la sabana i al país dels “mangoteros” fins a Teyel, llogaret encantador carregat d’essència, carregat d’històries, carregat de nens feliços i de dones fortes, simpàtiques i ballarines, pler d'ocells bonics, paisatge esquitxat de casetes d’ argila i sostres de palla. Ho hem gaudit plenament.
La tranquil•litat ens ha permès fer uns quants bolos de l’espectacle “Somnis d’Àfrica” en poblets que
… read more
Ja som al Sud, a Oussuye, un poble preciós entre manglars i selva, instalats comodament (literalment aquí gaudim de comoditats de les que ja ens en haviem oblidat) a casa d'en Toti, un amic català que fa 12 anys que viu aquí. Però abans de pasar crónica d'aquests dies i d'aquest nou escenari, us enviem les fotos que no vam poder adjuntar al mail anterior. I en la següent entrada parlarem de molts Senegals diferents: el Nord, el Sud, l'Est i l'Oest; el negre i el molt negre; l'humil i l'encara més humil; el marro i el verd; el sec i l'humit.
… read more
Aquí s’ha d’empènyer molt fort perquè el temps i el projecte avancin. Convivim amb una cultura on el temps se l’inventen doncs tots tenen el rellotge parat.
A causa d’aquest petit entrebanc cultural us hem de confessar que no ens ha sigut un camí de roses arribar fins aquí, hem portat a terme moltes reunions per saber si era viable la continuïtat del projecte o havíem d’encarar-lo cap a un altre costat.
El calendari que teníem establert ha canviat d’una manera bastant considerable sobretot pel que fa la construcció. Ara us n’oferim detalls:
Pel que fa la construcció ens hem passat més de tres setmanes perseguint la màquina excavadora, motllos, ferro, sorra, argila, palla i gent que vingui a treballar i treballi i quan ja pensàvem que tot estava perdut, un dia per altre per art de màgia arrenca tot així que ja hem pogut començar a fer brics, s’han fet els fonaments i ara toca aconseguir ciment. Els arquitectes estan fent un gran treball, sobretot de paciència i adaptabilitat.
… read more
El crit, les dents, els colors, l’euforia, el vent, la pols, els somriures, les mans resseques i la pell suau. Saber què pensen és una incognita. L’infinit, els límits de l’infinit, l’horitzó petit. El tacte de l’aire gruixut. L’injusticia natural. La lleugeresa del ser. L’ordre del caos.
Dijous a la tarda. Dalt d’un carro, allunyant-nos de Dodel, atravessant deserts sembrats de vaques mortes i amb cabres enfilades als arbres. Arbres punxeguts, armats de valor, herois de la sequia, guardians de les planuries, arquitectes de la sabana, vida dins la mort potencial, refugi d’ocells de cues llargues i becs grans, d’ocells metalitzats. Si no hi fòssim nosaltres no existiria el soroll. Creuem el regne del silenci.
Hon iaarama, a iaarama, merci, thank you. Aquesta gent habita el paradigma de l’agraïment. Gràcies per visitar-nos, gràcies per somriure,
… read more
Aquest desert que estem coneixent és marró i és de colors, és aire sec, és bellesa i exhuberància humana que resalta enmig de planuries infinites cobertes d’un vel de polç. Són cants de mesquites que s’intercalen en una conversa languida i esqueixada. Són dies lents que s’aturen al mig dia, que apareixen catapultats i desapareixen sense avisar en una dòcil successió. És alegria, generositat, cordialitat, i sobretot, hospitalitat. És gent forta, gent guapa, gent energètica, gent presumida, gent dura. És el sentit del deure, és l’acceptació màxima dels rols, el respecte absolut per la religió. És el benestar perquè sí, despullat de necessitats, buit de preocupacions.
BENVOLGUTS!
Fa 20 dies que vam marxar cap a terres senegaleses amb tot de maletes plenes de material i il•lusió pel projecte “Ombres per parlar al món”. Hem canviat d’any i aquí a l’Àfrica el
… read more
Retard al vol. Control de l’ebola. Dos hores per fer la visa. Maletes perdudes. Quatre hores per fer la reclamació. Calor, mosquits, vent sorrenc, caos. Benvinguts al ritme africà!
Arròs amb peix, vestits de colors, hospitalitat, tè super concentrat, cabres, paisatges infinits i molts plàstics arreu. Sorra als ulls. Sonen tambors a la llunyania. El cant de la mesquita. Nens i nenes, molts nens i nenes. Moltíssim.
No tinc res però t’ho dono tot: el seu lema. La mà dreta per menjar i l’esquerra per rentar-se el cul, és una de les primeres coses que aprens quan arribes a l’Àfrica. Modals occidentals obsolets.
Bon jour, des de Thille Boubacar!
Després d’una gran benvinguda ens estem integrant al poble per començar. No érem conscients de la gran expectativa que hi havia per a la nostra arribada: rebuda amb tambors la primera nit, tothom ens dóna la mà
… read more
2 comments
If you are already a sponsor, please Log in to comment.
Cia. Cap de Pardals
Author
Cual es la foto? Creo que solo hay dos fotos que no hicimos nosotros (la del rio y la reunión de senegaleses), y que nos las pasó un chico del senegal que, por lo que preguntas, imagino las buscaria por internet. Perdona. Si nos dices cual es la foto en seguida la eliminaremos de la página. Grácias.
J
En la seleccion de fotos hay una foto hecha por mi. De donde la habeis sacado y quien autorizo publicarla ?