L'última abraçada

Fa uns anys, per casualitat, van arribar a les nostres mans dues cartes datades el 1946. En aquestes cartes, l’autor anunciava el seu suïcidi imminent a causa de les seqüeles que havia deixat en ell el seu pas per la guerra i els camps de concentració de l’Alemanya nazi on, segons sembla, va perdre tota la seua família.

L'última abraçada és un curtmetratge documental en el qual reconstruïm la vida d’aquest home a partir de fonts documentals històriques i a partir de la recerca de persones que el van poder conéixer, i tot únicament amb l’ajuda de les poques pistes que trobem a les seues cartes de comiat. En les dues cartes, el protagonista s’acomiada d’aquest món i del destinatari amb la frase “Recibe el último abrazo”, frase que dóna títol al documental.

Al llarg de la investigació la veritat veurà la llum i potser, només potser, trobem el nostre home i coneixem, a través de les seues vivències, l’amarga realitat de tota una generació d’espanyols que va viure la guerra, l’exili i la desesperació en la convulsa Europa de mitjan segle XX.

PER QUÈ VOLEM PORTAR A TERME EL PROJECTE?

La dècada que va del 1936 al 1946 és un període ombrívol i trist en la historia europea i especialment en l’espanyola. Es van succeir dues guerres, la Guerra Civil i la Segona Guerra Mundial, amb només uns mesos de diferencia entre el final d’una i el començament de l’altra. En acabar la guerra en Espanya, milers d’espanyols es van exiliar i van acabar per motius diversos en camps de concentració i extermini nazis. En acabar la guerra, l’any 1945, els que havien aconseguit sobreviure es van trobar amb un món al que no pertanyien. Eren d’un país que els havia donat l’esquena per republicans. El règim de Franco es va desentendre absolutament i els republicans espanyols van haver de refer les seues vides com millor van poder.

El d’aquest home és un exemple de tota una generació d’espanyols, probablement la generació més i millor preparada que havia existit fins aquell moment, que a causa de la guerra va ser totalment destrossada, aniquilada i oblidada.

Aquesta és la historia d’un d’aquests espanyols que va patir la guerra en Espanya i que, presumiblement, va haver d’exiliar-se a França amb la seua família i va acabar presoner en un camp de concentració nazi. Al llarg d’aquell període va perdre la seua família, fins i tot la seua dona, però ell va sobreviure fins al seu alliberament. Finalment, va poder tornar a Espanya, però sembla que no hi va ser benvingut. Els fantasmes de la guerra, les seqüeles psicològiques i la desesperació per no veure els canvis polítics enyorats en Espanya van aconseguir que ell mateix prenguera la decisió d’acabar amb la seua vida.

Per a nosaltres és molt important contar la historia d’aquest home com a exemple, homenatge, exercici de justícia i memòria cap a tota aquella generació d’espanyols que va aniquilar el feixisme. És important no oblidar i conéixer quines són les conseqüències de l’abús, la violència i la desraó.

PER QUÈ NECESSITEM FINANÇAMENT?

El curtmetratge documental L'última abraçada té un pressupost mínim de 4.600 euros, segons les nostres estimacions. Les despeses inclouen:

-Equip humà: guió, producció, gravació, edició, traducció i música original.

-Desplaçaments: previsiblement a Alemanya (camp de concentració de Bergen-Belsen), Madrid i altres punts d’Espanya.

-Gestió de la campanya.

-Recompenses: compra i enviament per correu.

-Publicació, copiat i promoció en festivals i fors.

Es tracta d’un curtmetratge documental en el qual hem ajustat el preu al màxim i per al qual estem buscant formes imaginatives de finançament.

La nostra intenció no és guanyar diners amb aquest treball. Tanmateix, creiem que per a fer un producte de qualitat, cal mantener un equip motivat i implicat amb el projecte.

QUAN HO FAREM?

Estem en ple procés de preproducció. Com que es tracta d’una investigación, els temps ens els marcarà la mateixa evolució de la historia. En qualsevol cas, les gravacions es portaran a terme de desembre de 2013 a març de 2014. L’edició i postproducció es realitzaran al llarg dels mesos d’abril i maig de 2014. Tenim previst estrenar el documental al maig de 2014.

RECOMPENSES

Les recompenses es lliuraran a partir del dia de l’estrena.

COM VAM TROBAR LES CARTES?

Sergi Pitarch Garrido, guionista i director del projecte, ens ho conta:

«Un hivern, fa alguns anys, els amics anàvem a un bar del barri del Carme de València, on tots els dimecres organitzaven subhastes amb material de cases velles, rastres i mercats de segona mà. Les subhastes eren molt divertides i ajudaven a entretenir la clientela les nits d’entre setmana, que normalment eren fluixes.

Quasi al final d’una d’aquelles sessions, va eixir a subhasta una bossa blava lletja i destrossada. “Començarem per un euro”, va dir el subhastador… Però ningú no hi va licitar. Així que vaig decidir fer-ho jo, més bé per animar la cosa que per vertader interés. “Un euro”, vaig dir. De seguida em vaig adonar que em quedaria aquella bossa, ja que ningú més hi mostrava el menor interés. “A la una, a les dos… a les tres, bossa adjudicada per un euro”. Aplaudiments, rialles i de sobte em vaig trobar de camí cap a casa amb la bossa penjada al braç.

Al dia següent vaig decidir examinar aquella bossa, abans de desfer-me definitivament d’ella. A dintre hi havia desenes de papers arrugats que probablement algú havia col•locat allà per donar-li volum al complement. Vaig buidar el contingut i, de sobte, entre tots aquells retalls inerts, les vaig veure: dues cartes en dos sobres. Vaig apartar aquelles cartes per posar-les en un lloc on hi haguera més llum. Eren (són) dues cartes antigues, escrites en un paper envellit. Les vaig obrir i llegar amb atenció. Des del primer paràgraf de la primera carta, hi vaig quedar atrapat. Es tracta de dues notes de suïcidi amb data del 1946, en les quals un home relata com està a punt de suïcidar-se perquè, després d’haver estat empresonat i haver perdut la seua família a la guerra, no suporta més la vida. Es lamenta de la seua vida, que li ha portat a l’exili, la guerra i la desesperació, i demana als seus amics que s’acomiaden d’una xica a qui ell no gosa escriure. Com a comiat, els ofereix “la última abraçada”.

Les cartes estan escrites en un to pausat i tranquil. L’autor era, sens dubte, un home il•lustrat. Açò s’aprecia en les paraules escollides, la cal•ligrafia, els girs lingüístics i l’ordre de les idees.

Personalment, em va impressionar molt llegar aquestes cartes. I em va intrigar. Qui n’és l’autor? Que va ser d’ell? Què li va portar realment al suïcidi? Es va suïcidar en realitat? I més encara, va arribar a enviar-les? Per què estaven juntes aquelles cartes? Qui eren els destinataris? I la xica de qui parlaven les cartes, qui era?

Em vaig dir a mi mateix que calia investigar i ara ha arribat el moment de fer-ho, d’indagar i entendre el significat de les dues cartes i d’allò que representen: la desesperació de tota una generació d’espanyols que, després de la guerra espanyola i l’europea, va acabar en l’exili i va caure en l’oblit.»

EL CONTINGUT DE LES CARTES

En les cartes, l’autor assegura que se suïcida després d’haver perdut la seua família als camps de concentració alemanys, als quals ell ha sobreviscut. En el moment d’escriure-les, ha perdut l’esperança de tornar a ser feliç i lliurar-se dels fantasmes de la guerra. Així doncs, veu la mort com un alliberament:

«És indiscutiblement, la manera més ràpida i més fàcil de posar fi al meu patiment i traure l’última conseqüència de la meua falta d’aferrament a la vida.»

En el text s’intueix que l’autor ha tornat a Espanya, potser després d’haver estat alliberat d’un camp de concentració, i que ha intentat superar totes les desgràcies, però que finalment no ha estat capaç.

«No tinc cap desig, tret de morir, és a dir, deixar de patir. No tinc paciència per a esperar i veure si l’acció del temps per si mateixa atenua el meu malestar, perquè tinc la convicció que no serà així.»

Tot i els anys de guerra, l’autor afirma que ell s’ha mantés al marge:

«Mor amb la consciència tranquil•la de no haver fet mal a ningú.»

A les cartes, dirigides a dos amics residents a Madrid, l’autor explica com s’ha enfonsat el seu món i com res no l’aferra ja la vida:

«(…) ni la seguretat que la situació d’Espanya va a patir el canvi que jo tant anhelava, (…) cap d’aquestes coses em commou ja ni m’il•lusiona. Ningú té la culpa de la meua decisió i no t’ho has de tindre en retret.»

Per últim, demana els seus amics que escriguen a una tercera persona, una xica, a la qual ell no s’atreveix a escriure per acomiadar-se.

«Com a últim favor, et suplique que li escrigues (…) i li dones ànims i l’aconselles que m’oblide com abans millor. La pobra xica patirà molt, però no puc estalviar-li-ho.»

En ambdues cartes s’acomiada amb “l'última abraçada". Per això vam elegir aquesta frase com a títol del documental.

ALGUNS DELS AUTORS i COL·LABORADORS

Sergi Pitarch Garrido, guionista i periodista. Juan Padilla, realització i imatge. Javier Pitarch Garrido, música original i producció. Maria Sanchis Marco, producció, traducció i relacions externes, Joaquín Romero, postproducció i realització. Christian Hervás, realització i postproducció. Josep Pitarch Garrido, realització. Rosa Roig, guió i producció.

Alguns dels treballs on hem participat o col·laborat.

Un año y un día Feliç dia Z Indígenes L'horta importa Dejarlo por amor Tío Marco

MÉS INFORMACIÓ

www.elultimoabrazo.com
www.facebook.com/elultimoabrazo
[email protected]