El 26 de junio... ¡ Estrenamos nueva web !
×
Este es el blog de Vers l'infinit. Feliu Ventura. 20 anys en directe.. Aquí puedes seguir sus actualizaciones y comentarlas.

Per què he demanat textos als amics i amigues?

La veritat és que em causava, em causa, pudor parlar de mi mateix. Així que he posat en llista a gent propera -personal i professionalment- perquè expliquen que els embla el que hem fet junts en 20 anys. Cada dia un text.

La llista serà llarga, ací teniu els tres primers.

VINT MÉS VINT MÉS (20+20+)
Vint anys refilant cançons com un gafarró en lo més alt del taronger. I jo voldria que durares tant o més que un cul de morter en un bancal i donares més faena que un porc en un regat, i qui tinga ràbia que rosegue ferro! Que ja sabem que és curt el jornal del cantant honrat que no canta per alçar el pet, sinó per moure el pensar i agrair l'estima. I encara que d'anar sempre rostària amunt la cama es cansa, t'ajudarem a refer l'alè perquè mantingues la veu, com a mínim, un altra vintena més.

Toni Cucarella (escriptor, Xàtiva) @Tonicucarella


Vint anys i qui dia passa any empeny que diuen. I així, alimentant la memòria d'esperança, ens has transportat per un país de carretera. De manera senzilla, a través d'actes quotidians, mostrant-nos la màgia de cada racó i apropant-nos a les seves olors i les seves textures. Però a la vegada fermament, al compàs de les proclames expressades per aquelles veus que reclamen a crits que les escoltin, d'aquelles veus que pregunten, pregunten i pregunten i que no esperen respostes per actuar. D'aquelles veus que, com deia l'Ovidi, ja volen el pa sencer.
De sud a nord i d'oest a est, ens has narrat la quotidianitat d'aquest país que viu en tots i cadascun dels casals i ateneus a on has cantat, a cada plaça i carrer a on has recitat Estellés, a cada teatre a on has actuat... Un país que sap que si empeny quotidianament algun dia serà realitat.

Oleguer Presas (llicenciat en Economia per la UAB i ex-futbolista, Sabadell)


El Feliu que defineix el meu diccionari és: Seure al terra del Terra (el primer, el del costat de la plaça de Benimaclet) i callar amb els primers acords i cridar després tots junts com una sola veu que "Si m'acusen de ser insubmís a un estat que és culpable, sóc culpable". Inventar segones veus per a la teua veu a l'estudi d'Alboraia i enregistrar-les tremolant d'emoció i després veure el món des del teu escenari de Sants i mirar-nos un segon abans de la meua entrada. Trucar-te des d'una cabina de Tarragona (quan no hi havia mòbils) perquè em dictares la lletra de la cançó que havies escrit per al Víctor Jara per fer-ne la versió a capella amb el meu grup de quatre veus; prendre nota amb mala lletra en un paper pautat de pentagrames i agraïments. Pujar, tot just fa un mes, a la furgona d'una amiga rumb a Ripoll, i que ella pose música, i que jo et reconega per la veu, i que no em sàpiga la lletra i que se m'entelen els ulls. Buscar tots els teus discos. Recordar respirar.

Muriel Villanueva (escriptora i professora, València) @murielvillanuev

0 comentarios en esta entrada
  • No hay comentarios
Añade un comentario