❗️ In order to use Verkami you must do it from another browser. Install or enter from: Microsoft Edge, Chrome or Firefox. Microsoft has stopped updating the Internet Explorer browser you are using and it is no longer compatible with most websites.

🎉 We celebrate a decade of Crowdfunding! Discover it in 10 incredible Facts

Mural Sonor. La gran antologia de la música en valencià

Acció Cultural del País Valencià llança un quàdruple disc amb cançons emblemàtiques revisitades per grans noms de l’escena actual

Category

Created in

65%
7
days
739
Pledges
52.025€
From 80.000€
Contribute to the project

Choose your reward

CINQUANTA ANYS DE TASCA PER LA LLENGUA I LA CULTURA

En 1971 va nàixer Acció Cultural del País Valencià per a promocionar la llengua i la cultura. La decidida vocació i tasca incansable de les persones que fundaren l’entitat i de tantes altres que les han seguit, ens han permés obrir camins, sumar voluntats i establir-nos com a referent en diversos àmbits de la cultura. L’escena musical n'és un: en els concursos, festivals i incomptables concerts organitzats per ACPV, han sorgit o s’han consolidat algunes de les nostres bandes i solistes més rellevants de les últimes dècades.

Per això, ara que complim cinquanta anys, volem celebrar el camí recorregut i el futur esperançador. I volem fer-ho amb ambició: reunint grans veus que canten en valencià, conformant un llegat musical que rendisca tribut a qui va obrir el camí i, alhora, desperte la fam de música i de cultura de noves generacions.

Eixe llegat és Mural Sonor, el projecte que estàs a punt de descobrir.

MÉS DE CINQUANTA CANÇONS, MÉS DE CINQUANTA VEUS

Mural Sonor és un repàs a tota la música feta en valencià, des dels inicis fins a l’actualitat. Més de cinquanta cançons dividides en quatre àlbums, agrupades per estils, conformaran una col·lecció transversal que il·lustrarà, amb una perspectiva històrica, la riquesa de la nostra música. Mai fins ara s’ha fet un recopilatori d’aquestes dimensions. Mai fins ara tants referents de la nostra escena s’havien implicat en un projecte col·lectiu.

Cada disc representarà un dels quatres pilars sobre els quals ha crescut la música al País Valencià: la música tradicional, la música festiva, la cançó i el pop-rock. Cadascun dels àlbums estarà conduït i produït per figures fonamentals del nostre panorama, que aportaran la seua visió autoral i n'harmonitzaran el conjunt. Alhora, desenes d’artistes s’incorporaran al projecte interpretant o arranjant la multitud d’obres que formen aquesta col·lecció.

QUATRE DISCOS PER A UNA ANTOLOGIA

ARREL. L’element que ens vincula a la terra serà el títol de l’àlbum dedicat a la música tradicional. Es tracta d’un viatge per les comarques a través de cants i poemes, cosit per dues veus incontestables: Miquel Gil i Noelia Llorens, Titana. Representants de generacions diferents, els dos connecten amb la passió i el coneixement erudit del cançoner tradicional.

Miquel Gil. Fotografia d
Miquel Gil. Fotografia d'Eva Balcells.

Gil adaptarà músiques del repertori popular de cada comarca i realitzarà noves composicions per a lletres originals, escrites a propòsit per aquest disc per més de vint noms de l’escena poètica en valencià. Llorens durà el pes de la interpretació, acompanyant-se en cada tema de cantaors, cantaores i instrumentistes fonamentals del nostre territori. El disc comptarà amb els arranjaments d’un altre mestre: Eduard Navarro. Arrel serà la radiografia de la nostra identitat com a poble, dels nostres orígens.

Noelia Llorens,
Noelia Llorens, 'Titana'. Fotografia de Joanjo Puertos.

CARRER. L’artèria que circula pels nostres pobles i ciutats dona títol al disc dedicat a la música festiva, un gènere que en realitat és un cresol d’estils amb esperit alegre i combatiu. Parlem de sons i grups vinculats al carrer, de l’espai per a la joia, la música, la festa i la reivindicació.

Fidels a l’essència coral d’aquesta música, una superbanda serà la que ens mostre tot un calidoscopi de ritmes i sons. Té un nom que evoca les grans formacions del mestissatge: No Falla. El grup estarà format per Bàrbara López de Mafalda, Anna Millo de The Dance Crashers, Clara Calvo de Candela Roots, Pau Camps i Josep Bolufer d’Smoking Souls, Jota Terranegra de Funkiwis, Andreu Ferre i Joan Mayor d'El Diluvi, Lucía Bisquert de Sedajazz i Nina Dinamita i la Swing Milicia, i Tània Camacho de Freak Fandango Orchestra. S’hi uniran Sam Ferrer i David Payà com a productor i arrangista, i una llarga llista de col·laboracions que retran tribut als grans conjunts que ens van fer vibrar a places i carrers, d’Obrint Pas a Sva-ters.

Membres de la banda No Falla
Membres de la banda No Falla

PELL. L’òrgan que millor reflecteix l’emoció és el títol del disc dedicat a la cançó. Ens acostem a la intimitat, a la delicadesa i a la implicació amb la societat dels nostres grans estendards de la música durant dècades.

Borja Penalba i Mireia Vives seran els guies en aquest viatge pel temps que va de Raimon a Clara Andrés i que també recupera les veus que van mantindre la flama durant els setanta i huitanta. Una trentena de noms acompanyats d’una banda formada pels conductors del disc, a més de Lucía Zambudio a la guitarra, Edu Olmedo a la bateria, Tere Núñez amb el baix i Vicent Colonques amb els teclats.

Borja Penalba i Mireia Vives. Fotografia de Lorena Perales.
Borja Penalba i Mireia Vives. Fotografia de Lorena Perales.

VETA. Una veta és una ratlla que, per la seua consistència o color, es diferencia d'allò que l'envolta. Eixe serà el títol del disc dedicat al pop-rock en valencià, perquè això ha esdevingut el gènere: una raresa, un camí divergent, un tresor ocult. L’àlbum, per tant, serà un homenatge als grups que no van tindre la repercussió que mereixien, però van ser inspiració de qui ha vingut després.

Tardor. Fotografia d
Tardor. Fotografia d'Iván Zahinos

En aquest cas, l’àlbum estarà conduït per Tardor i May Ibáñez. La banda arranjarà temes de grans referents de les últimes dècades, alguns dels quals són joies estranyes per al gran públic. Les versions seran interpretades per artistes de l’escena actual, amb l’ubiqua presència d’Ibáñez, veu del grup Badlands. Es tracta d’una manera de dir gràcies a qui va posar la llavor del moment que vivim, el més prolífic del pop-rock en la nostra llengua.

May Ibáñez, de Badlands. Fotografia de Guillermo Giner.
May Ibáñez, de Badlands. Fotografia de Guillermo Giner.

CONCERT DE MURAL SONOR

Hi ha un capítol més on aniran destinats els recursos, si l’actual procés de micromecenatge finalitza amb èxit: un concert de presentació a València ciutat (o en una localitat dins d'una àrea de 25 km), que traslladarà a l’escenari l’energia que contenen els àlbums i estarà protagonitzat per qui els han fet possibles. Aquesta serà una nova manera de celebrar el camí fet i de donar-vos les gràcies per fer-nos costat.

RECOMPENSES GRÀFIQUES: EL CARTELL DELS 50 ANYS I LES LÀMINES

Josep Renau i Andreu Alfaro han estat dos dels màxims exponents de l’art valencià del segle XX. Ambdues figures es compten entre la nòmina de celebritats que fundaren Acció Cultural. L’alcoià Toni Payà, cartellista i dissenyador, ha volgut retre un homenatge als dos fundadors, tot combinant el logotip de l’entitat, dissenyat per Alfaro, amb un fragment del mural «La marxa de la joventut cap al futur» de 1974, obra de Renau. Totes les recompenses a partir del ‘Fragment de Mural’ inclouen un cartell de dimensions 52x72 (gramatge de 135g/m2 estucat brillant).

Cartell de Toni Payà inspirat en Alfaro i Renau.
Cartell de Toni Payà inspirat en Alfaro i Renau.

D’altra banda, les portades dels quatre discos que formaran l’antologia de Mural Sonor seran il·lustrades per artistes destacades del panorama valencià. Aquestes il·lustracions, impreses en làmines de format A3, són una de les recompenses que es poden triar de manera complementària per contribuir a fer possible el projecte.

CALENDARI DE PRODUCCIÓ

Mural Sonor es troba en fase de preproducció. Projecte i protagonistes estan completament definits, a falta d’aconseguir el finançament per a posar en marxa la maquinària de producció. La gravació dels quatre discos es durà a terme al llarg de l’estiu de l’any 2021 i l’edició física de l’antologia es completarà en la tardor del mateix any. D’esta manera, les recompenses estaran disponibles el darrer trimestre de 2021.

Molt prompte anirem descobrint quines són les cançons triades per a cada disc i l'artista o artistes del panorama actual que els hi posaran veu, destapant de manera progressiva tots els detalls i sorpreses que formen part de Mural Sonor.

EN QUÈ INVERTIREM LES APORTACIONS?

En una primera fase, un 15% de la recaptació anirà destinat a pagar l’adaptació i composició de les cançons elegides per a cada cada disc, així com la tasca dels productors que treballaran mà a mà amb els artistes abans d’entrar a l’estudi.

En la segona fase del projecte, un 30% del finançament obtingut es destinarà a pagar les gravacions d’estudi, els músics i col·laboradors dels quatre discos que formen l’antologia de Mural Sonor, així com el procés de mescla i de màstering.

Una vegada enregistrats els discos, un altre 20% del pressupost es destinarà a l’edició de l’antologia: la producció de les còpies físiques que els i les mecenes rebran a les seues cases. També es destinarà una porció d’esta partida a cobrir les despeses d’imprimir làmines i cartells.

Un 5% de les aportacions es destinarà a la il·lustració de les quatre portades i llibrets dels discos, així com al corresponent disseny i maquetació tant de les recompenses físiques com de tots els elements digitals de promoció i cartelleria.

L’organització i producció del concert de Mural Sonor es durà a terme amb un altre 14% del pressupost obtingut, mentre que la comunicació del projecte i els enviaments de les recompenses es finançaran amb un 5% del total cadascú. El 6% restant cobrirà les despeses de la campanya de micromecenatge.

Logotip del 50 aniversari d
Logotip del 50 aniversari d'ACPV. Obra d'Andrea Alfaro, neta d'Andreu Alfaro, autor del logotip original de l'entitat

COM RECOLLIR LES RECOMPENSES?

Una vegada els productes objecte del Verkami estiguen llestos per a fer-vos-els arribar, podreu recollir-los en un seguit de llocs que anirem actualitzant en aquest blog. Si a la teua població no hi ha cap punt de recollida, t’enviarem la recompensa allà on tu ens indiques (estat espanyol excepte illes Canàries).

A més, si has escollit una recompensa que inclou el concert, tindràs la possibilitat de recollir-la el dia del concert, en el mateix recinte on se celebre aquest.

Punts de recollida:

Alcoi: Centre Cultural Ovidi Montllor, C/Vistabella, 8

Barcelona: Botiga Partisano, C/Sitges, 8

Elx: Casal d’ACPV-Elx, C/ Sant Jordi, 2

Gandia: Fundació Casal Jaume I la Safor-la Valldigna, C/ Dona Teresa, 2

Girona: Botiga Partisano, Pl. de l'Oli

Llíria: Casal d’ACPV-el Camp de Túria, Av./ els Furs, 17

Monòver: Casal d’ACPV-Monòver, C/Major, 124

Pedreguer: Casal Cultural Jaume I, C/València, 12

València:

  • Octubre Centre de Cultura Contemporània, C/ Sant Ferran, 12

  • Botiga Partisano, C/Utiel, 12 (Benimaclet)

Anirem ampliant aquest llistat! Para atenció!.

RES NO SERÀ POSSIBLE SENSE TU

Aquests són els elements que compondran Mural Sonor, un ingent esforç col·lectiu mai recollit abans en una obra d’estudi. Pensem que este mapa sonor de veus i estils serà, a més d'un objecte de col·leccionisme, una obra de referència per a futures generacions. Per això volem que arribe a totes les cases. Per això necessitem comptar amb tu.

ENTITATS COL·LABORADORES

  • Consell de la Joventut d'Alacant

  • La Cívica-Escola Valenciana

  • Joves del País Valencià

  • Casal Popular Tio Cuc

  • Papallona Produccions

  • Colla El Cocó, dolçaines i tabals

  • Associació cultural “La Gola de Guardamar del Segura”

  • Colla “El Cascabot d'Elx”

  • Associació “El Raig de Crevillent”

  • Ateneu Popular de Crevillent

  • Botigues Partisano

  • Plataforma Pel Dret a Decidir

  • Ateneu de Bètera

  • Colla el Coco d'Alacant

FAQ

There are none published yet.

Do you have any other queries or questions?

36 comments

If you are already a sponsor, please Log in to comment.

  • DESIRÉE

    DESIRÉE

    1 hours

    Una bona iniciativa per celebrar el 50 aniversari... Animeu-se, entre tots és possible!!

  • DESIRÉE

    DESIRÉE

    1 hours

    Ja sóc mecenes de la nostra música

  • Ateneu Betera

    Ateneu Betera

    14 hours

    Un goig parcipar amb el projecte "MURAL SONOR". Ateneu de Bétera

  • Xavier Torres

    Xavier Torres

    18 hours

    Un xicotet ajud per a una gran obra

  • Ximo

    Ximo

    3 days

    Gràcies AC

  • olibaba

    olibaba

    5 days

    Salut i País!

  • Raül Baeza Jurado

    Raül Baeza Jurado

    6 days

    Moltes gràcies!

  • Nelo

    Nelo

    9 days

    Visca la terra!!!!!

  • Manel Pastor

    Manel Pastor

    11 days

    Una petita història de la Música en Valencià

  • Xaro

    Xaro

    13 days

    Es un projecte que fem entre tots, i aixo m'agrada molt, ENDAVANT

Go back to all the updates

#14 / Diccionari Sonor. M: sobre la ràdio i obres inacabades

Potser una de les grans victòries de Vicent Andrés Estellés amb el seu Mural va ser deixar-lo inacabat. Sempre que falta un punt final hi haurà algú disposat a escriure una pàgina més. Tres volums, vint-i-set llibres, més de dues mil pàgines de versos i un gest de generositat final: continueu vosaltres. Inacabat és en marxa. Pau Alabajos també va dir Mural del País Valencià a 2013. Eixe any es tancava RTVV i una altra veu s’alçava per entonar Mural. «Després del tancament era molt necessari tindre un programa que englobara tots els vessants artístics i socials de les comarques valencianes», comenta Amàlia Garrigós, aquella veu teixidora. Havia conduït fins a l’últim port Alta Fidelitat en Ràdio 9, programa amb vocació de resistència i celebració, de mostrar músiques que no deixaven que emergiren a la superfície mediàtica. Quan Ràdio 9 es va convertir en passat, va continuar amb la tasca amb El Mural, iniciativa d’Escola Valenciana que s’emetia a la Xarxa d’Emissores Municipals Valencianes. «Ho féiem de manera altruista i voluntària. Vam formar un equip que es va posar a treballar de manera precària però amb unes ganes immenses. Ens centràvem molt en la música però també en editorials i altres àmbits culturals», remarca la seua directora. El programa viatjava a més de tres-centes emissores locals, ràdios universitàries i independents. L’experiència va durar dos anys, en què va rebre premis com el de Ràdio Associació de Catalunya a la innovació. «Mostràvem que era possible fer una ràdio amb aspiracions a vertebrar», apunta Garrigós, qui transformaria el mural en territori (sonor) quan va obrir les portes la nova À Punt. S’iniciava una nova etapa, on els sons abans clandestins fluïen amb naturalitat per l’FM i grups un dia amagats apareixien en la portada del web de l’ens valencià. L’esperit dels programes on ha participat, assegura Garrigós, era mantindre «el mateix tarannà del Mural d’Estellés: donar veu a totes les comarques valencianes i a totes les persones que treballen per fer una societat millor, més culta i més ètica». Un altre Mural ha représ eixa tasca. Si ens estàs llegint ja formes part d’ell. Però de nou serà un treball inacabat i algú l’haurà de continuar.

2 comments

Log in or Sign up to comment this entry.

  • Lara Juan

    Lara Juan

    21 days

    😍

  • Encarna

    Encarna

    21 days

    S'ha de seguir aquesta tasca.Els murals són necessaris!!

#27 / Diccionari Sonor. Z: sobre triomfar a casa i al Japó

Van aparéixer un estiu i el seu primer tema es deia Estiu. La lògica era tan aborronadora que la cançó es va convertir en un fenomen tan celebrat com l’estació, amb milers de cossos ballant una tornada definitiva: «res del que passa és comparable a tu». La tempesta que va esclatar amb la posse de Panxo encara no ha arribat ni tan sols al seu zenit. Només cal comprovar la rebuda del seu últim disc, Llepolies, per a constatar que hi ha encara cims més alts que escalar per a l’últim projecte musical massiu nascut en valencià. Parlant de cims, un dels que va coronar la banda va ser Fuji, la muntanya japonesa on se celebra un dels grans festivals de rock del món. Allí va actuar Zoo i va homenatjar, tocant Esbarzers, a uns «germans grans» que també havien conquerit el país nipó, La Gossa Sorda. El camí que mai es deté. Zoo va nàixer de les cendres d’ Orxataread more

#26 / Diccionari Sonor. Y: sobre practicar la barreja

Sister you got it. Tu ho tens, deien Candela Roots, grup nascut d’aquell aiguabarreig de què parlava Miquel Gil. La banda de reggae ha cantat en valencià, anglés i castellà, i tenen un àlbum titulat en francés. Barreja, impuresa. Ja ho feien els pioners d’ Els 4 Z quan entonaven un altre you, I can’t stop loving you de Ray Charles, transformat per Pi de la Serra en No podré, no oblidar. Durant dècades l’han fet els nostres artistes de totes les generacions i gèneres, mirant al seu voltant, recorrent continents, rescatant i també contaminant tradicions. Ho fa Eva Dénia quan es mira en l’espill de Brassens o quan submergeix amb el jazz i la bossa nova sense deixar de polsar les cordes de les arrels. Ho fa Ona Nua quan en el seu imaginari tan proper s’apunten matisos de Bowie. Practicar la impuresa del mestissatge, és una cosa que han fet totes i tots els nostres artistes i per això aquest mural, al qual ací només li queda una pedra, és universal i per tant infinit.

#25 / Diccionari Sonor. X: sobre una trilogia

La dècada dels huitanta va començar a València amb la postal d’un altre confinament, amb els carrers deserts, només habilitats per als tancs que apuntaven als ciments d’una llibertat en bolquers. Aquells anys de grisos la llum es buscava a la música i tres discos enlluernaren el pop des d’aquesta vora del Mediterrani amb un element insòlit: estaven cantats en valencià. Brossa d’ahir va ser el primer, de Pep Laguarda a 1977. Remigi Palmero va signar el segon un any després, de títol Humitat relativa. La trilogia l’havia de completar un altre jove irreverent anomenat Julio Bustamante, qui en 1981 va publicar Cambrers. Senyoreta X, una cançó en què l’autor reflexionava sobre el pas a la maduresa amb el naixement del seu fill, obria aquell disc de folk i pop vitalista i arestes musicals tan fascinants com la història que estaven escrivint. Lluís Miquel Camposread more

#24 / Diccionari Sonor. W: sobre aquells que ajudaren a trencar esquemes

Aquesta és una història que comença a Palma i acaba a Califòrnia, fent escala a València. En 2006, Antònia Font publicaven Batiscafo Katiuscas, el seu cinqué disc i el segon ascens als cims de popularitat gràcies a cançons com Wa yeah! que desfeien tòpics i trencaven algunes barreres absurdes, com la que diu que cantant en català és impossible eixir de cert territori geogràfic. Les fronteres que van desfer els mallorquins van ser principalment mentals. Miquel Àngel Landete era un músic valencià d’influències ianquis i, per tant, cantava en anglés. Pensava que la música en la seua llengua, el valencià, només s’utilitzava en determinats gèneres allunyats del seu estil. Un dia va escoltar una cançó d’Antònia Font i li va esclatar el cap. Era la música que admirava en la llengua que estimava. Landete es va convertir poc després en Senior, principal abanderat del gènere valenciana: eixe que sona com si Johnny Cash haguera aprés la llengua d’ Estellésread more

#23 / Diccionari Sonor. V: sobre qui han nascut del vent

Ho va percebre el mestre quan era jove i viatjava en moto: la cara, les mans, els ulls, el cor. Tot al vent. El jove Raimon va alçar el seu cant existencialista que afilà les ànsies de democràcia. Però també recollia, inconscientment, una altra certesa, pròpia de la terra que va parir al mestre: que estem fets de vent. «Vaig començar a tocar el trombó a l’escola de música del barri amb set anys; era una alternativa a una extraescolar: podies jugar a futbol i anar a música. Jo vaig fer les dues coses, però finalment em vaig quedar amb la música». Qui parla és Lucía Bisquert, trombonista que ha recorregut tot l’espectre de gèneres i estils que li permet el seu instrument: bandes com la de Xavi Sarrià o Mafalda, a més de col·laboradora en infinitat de big bands o participant de bandes de música al carrer com xarangues, en cada festa popular que l’ha requerida. «On necessiten un trombó allí estic jo», proclama una de les membres de la banda No Fallaread more

#22 / Diccionari Sonor. U: sobre la suavitat

A 2011 un bon grup de gent es va traslladar a viure un país nou, tan gran i tan menut que cabia en una cançó. Eixa cançó era Suavitat universal i a poc a poc va imposar les seues lleis internes: ballar despreocupadament, tancar els ulls i llevar-se la samarreta per a barrejar suors. En eixa dinàmica estava també part del missatge que Orxata Sound System, responsables del tema i d’un fenomen musical únic durant aquells anys, intentava traslladar-nos. Feien discos amb llicència creative commons, cançons amb lletres teixint tuits que els enviava el públic i concerts que eren l’epítom d’una filosofia: compartir dona gustet. A més, bevien de dues herències: la de les nostres arrels més profundes i la de la Ruta, i combinant-les feien que tot sonara insòlit, novíssim, fins i tot revolucionari. Va ser una dècada d’Orxata en tres discos, l’últim registrat a Islàndia, una orgàsmica anomalia del sistema que va esdevindre el primer pas d’un altre gegant: Zoo.

#21 / Diccionari Sonor. T: sobre un festival llegendari

El cartell incita a la nostàlgia o a la curiositat saciada per Google. Els Pets, Sau, 4000 Som Prou, Kartutx i Sangtraït formaven la primera edició d’un festival celebrat a la Plaça de Bous de València que portava per títol Tirant de Rock. Era 1992 i Acció Cultural va promoure aquella primera reunió de bandes del nord i el sud, unides per la llengua i encarregades de renovar l’escena pròpia. Dos anys després, per aquell certamen que ja havia fet arrels, van passar uns joves de València que s’anomenaven Obrint Pas. Hi ha una cançó a Youtube, amb un so d’una qualitat que també convida a la nostàlgia, que serveix de testimoni d’aquell descobriment. Ells i altres com Òwix instituïren el Tirant com el camí d’ascens per a noves formacions que després es convertiren en història de la nostra música. A 2006 va guanyar el certamen Orxata Sound System per davant de 121 dB. Mentrestant, al festival li van eixir branques: Tirant de Folk i Tirant de Cançóread more

#20 / Diccionari Sonor. S: sobre una cantaora

De soca i rel. Del tot, íntegrament, o de la terra. Això diu el diccionari, que no fa concessions a la literatura. «El meu iaio era un home molt templat, tenia molta planta i li deien Titan», conta Noelia Llorens, neta d’aquell home i, per tant, Titana. Llorens, ara ho vorem, és cantaora de soca-rel. «Ell cantava, era baríton… En realitat era sabater però la seua afició era cantar», recorda la jove. El iaio es deia Batiste Lerma, nascut a Godella, sabater per ofici i necessitat, cantaor per vocació. El cridaven perquè anara a fer sarsueles a Madrid, però mai va fer el pas de dedicar-se professionalment a la música perquè hi havia quatre fills esperant el pa de cada dia i les sabates eren un negoci més estable. A casa, a més de sarsueles, cantava valencianes. «Tinc una entrevista que li van fer en què contava… read more

#19 / Diccionari Sonor. R: sobre allò que ens enfila al crepuscle

El descobriment va ser Al voltant d’un riu sec, una cançó que sonava a western en un disc que semblava arribar des de l’altra vora de l’Atlàntic. Però no podia ser perquè sonava en valencià i el grup que l’havia creada es deia Gener i el seu cantant Carles. En realitat, la primera formació de Gener va ser un Carles Chiner ubic, tocant tots els instruments a l’estudi. El temps del llop (Mésdemil) va ser una poderosa demostració de rock i blues filtrada per una veu carismàtica i teatral que unia dos imaginaris: el nord-americà i el valencià. Eixe pont en què ja estaven vivint autors com Òscar Briz o bandes com Tardor, la qual es mirava en noms com Springsteen o Mumford & Sons. A 2018 Gener, ja amb forma de quintet, oferia una de les seues últimes obres: Cante el cos elèctric. Allí hi havia un altre riu, El riu que no torna, on la banda cantava «allò que ens enfila al crepuscle». Ells ja no estan, però queda el pont que van ajudar a construir.

#18 / Diccionari Sonor. Q: sobre monstres i primeres cançons

Va per les teulades, agafant xiquets i pegant cudolades. Així presentà Dani Miquel a un dels monstres més terrorífics de l’imaginari valencià, la quarantamaula. En De por repassava bèsties, gegants i altres criatures de les nostres rondalles que havien espantat xiquetes i xiquets des de fa segles. L’espectacle és una pota més de les Musiqueries que Miquel ha anat recopilant de la tradició oral i actualitzant per al públic més jove. Com ell, grups com La POP, Canta Canalla o Ramonets adapten sonoritats i relats a un públic que no només està format per les oïdes més menudes. Des de fa uns anys han anat desplaçant del concepte música infantil per a adoptar el de música per a un públic familiar. El fet que es trenque eixa barrera conceptual inclou un element interessant: que les primeres cançons que ens van despertar una emoció ens acompanyaran tota la vida i que serà un dels millors llegats per a qui està per vindre.

#17 / Diccionari Sonor. P: sobre qui va mantindre la flama de la cançó

En 2012, Joan Amèric salvava un silenci discogràfic de més d’una dècada amb Directament, disc que havia nascut en directe en el Barnasants, premi al millor concert del festival. Així tornava a la carretera, amb material nou, un dels grans autors que va recórrer una distància estranya: la que hi hagué entre els pioners de la nova cançó, els Raimon i Ovidi i Girau i Araceli Banyuls, i els novíssims del segle XXI: Andreu Valor, Clara Andrés, Feliu Ventura, Pau Alabajos. Eixa tasca de mantindre la torxa encesa va recaure en noms com Amèric, qui a les acaballes dels huitanta publicava Tornar a l’aigua, on Lluís Llach li entregava el testimoni exercint de productor. Perquè soc poble, cantava Amèric en 2012, i en eixa paraula cabia tota la tradició heretada i els horitzons per descobrir per a la cançó.

#16 / Diccionari Sonor. O: sobre versionar a l'ídol

«No és a qui escoltava de petit. De cantautors catalans escoltava Llach, no sé per què hi havia un disc seu a ma casa», confessa Borja Penalba, qui ha acabat formant quatre espectacles que porten el nom d’aquell a qui no escoltava. Parlem d’ Ovidi, clar, i creu Penalba que el primer impacte va ser Homenatge a Teresa. «M’impressionava sobretot la veu», conta, «i quan el vaig veure en imatges d’actuacions seues em va captivar la seua presència escènica; es notava que hi havia una actitud molt heretada de certs cantants francesos». Quan aquell xiquet va créixer, el seu planeta va acostar-s’hi cada vegada més al geni d’Alcoi, fins que van xocar. La primera versió va ser Culminació, aquella gamberrada en què l’autor manifestava les tribulacions pel seu cul. Penalba estava aleshores en la banda Dropo, eren els noranta i començà un camí ovidià que l’ha portat a fer més de quaranta adaptacions. «Gràcies a Feliuread more

#15 / Diccionari Sonor. N: sobre un univers particular a Alcoi

La paraula té l’efecte dels encanteris: crea imatges i sons ben definits. Quan en 2015 va aparéixer un disc amb aquest mot nou, Nuvolàstic, es podia sospitar que darrere de la porta hi havia un univers fascinant. L’univers amb majúscules, l’UNIVERS, era precisament una de les obsessions d’aquell grup amb, tanmateix, un nom ben terrenal. Júlia mai ha sigut una persona tot i que el nucli es va reduint: van arribar a ser quartet i es presentaven com a tercet, però es van quedar en duet. Júlia és la protagonista de la primera novel·la d’ Isabel-Clara Simó i per això Estela Tormo i Lídia Vila, alcoianes com l’escriptora, van decidir que així es presentarien al món. Van aparéixer a 2015 amb un pop que apuntava al folk però apuntava més a l’espai, i es van convertir en un dels grups de l’última onada alcoiana: Arthur Caravan, We Are Not Brothers, Joe Pask, Tito Pontet, Marco Pompero. Es van enlairar amb Pròxima B, es van creuar amb Clara Andrés en L’Eix Radicalread more

#14 / Diccionari Sonor. M: sobre la ràdio i obres inacabades

Potser una de les grans victòries de Vicent Andrés Estellés amb el seu Mural va ser deixar-lo inacabat. Sempre que falta un punt final hi haurà algú disposat a escriure una pàgina més. Tres volums, vint-i-set llibres, més de dues mil pàgines de versos i un gest de generositat final: continueu vosaltres. Inacabat és en marxa. Pau Alabajos també va dir Mural del País Valencià a 2013. Eixe any es tancava RTVV i una altra veu s’alçava per entonar Mural. «Després del tancament era molt necessari tindre un programa que englobara tots els vessants artístics i socials de les comarques valencianes», comenta Amàlia Garrigós, aquella veu teixidora. Havia conduït fins a l’últim port Alta Fidelitat en Ràdio 9, programa amb vocació de resistència i celebració, de mostrar músiques que no deixaven que emergiren a la superfície mediàtica. Quan Ràdio 9 es va convertir en passat, va continuar amb la tasca amb El Muralread more

#13 / Diccionari Sonor. L: sobre una derrota

Han intentat atrapar-la de qualsevol manera. Tots han participat de la mateixa cacera, perseguint febrilment el rastre d’un impossible. Quan Clara Andrés i Júlia van formar L’Eix Radical, l’acorralaren cantant «la música ens apreta en un quadrat de llum intermitent, i em sent com una gran artista». Obrint Pas ja havien perseguit «l’última llum» de Perpinyà cap a València en La Flama. En el disc que va coronar Tardor com a reis d’un barri universal anomenat Patraix, afirmaven «tu eres la llum incondicional, jo sóc la nau que va seguint el far». I Òscar Briz, enmig de la foscor d’una pandèmia, assegurava que «la llum es presenta si la crides». Tots darrere d’ella, llançant xarxes metàl·liques com les cordes d’una guitarra a la presa més esmunyedissa. Feliu Ventura va arribar a suplicar-li en una de les seues grans obres, que primer va ser cançó i després disc i en la qual va cridar a companys com Borja Penalba i Lluís Llachread more

#12 / Diccionari Sonor. K: sobre rap i trencadores de cadenes

Dècades de lluita per ocupar l’espai que ha sigut negat resumits en un vers: «Resulta que ací estic i es pensaven que no estava». És de Tesa, del seu primer àlbum, en què es va coronar primer altesa i després khaleesi, rapera «amb foc de dragona» de versos corrosius amb tants postulats patriarcals de l’escena. «Era un terreny masculí i de sobte han eixit dones que són una autèntica meravella», comenta Mireia Vives sobre un fenomen que, segons ella «representa molt bé l’escena perquè és el reflex que la dona està ocupant els espais que li pertoquen». Vives, una de les grans figures de l’escena valenciana, ja siga en el duet amb Borja Penalba o en la banda Ovidi4, va habitar eixe mateix territori. «Em genera molta nostàlgia: jo era jove i inexperta, ho passava superbé». Es refereix a Rapsodes, el grup que va formar amb Ivan Almero Kpoll, Andreu Laguarda i David de Matíasread more

#11 / Diccionari Sonor. J: sobre l'última revolució que importa

L’última revolució que importa va ocórrer a Sant Vicent del Raspeig i va començar, com quasi totes les coses transcendents, sense una gran pretensió. Dos amics s’ajunten, tenen un grapat de cançons i se’ls ocorre fer un homenatge a la música tradicional valenciana, de la qual no en saben un borrall. Investiguen, criden a un altre amic, aquest els porta més amics, i acaben tots en un estudi amb timples, guitarrons, bandúrries, llaüts i un bateria de rock dur. La resta és història contada, en cròniques i cançons: amb Anís Tenis o la Jota Coreana, Els Jóvens van enlluernar un públic que estava acomodant-se en ambients electrònics minimalistes de música urbana. It girl meua és la nostra Like a rolling stone, va dir un agosarat a Twitter. Això de reformular la tradició es fa contínuament i abans que ells hi hagué molts altres, Al Tall per descomptat. Sí, sí, però abans que arribara El mal querer ja ho van fer ells. Els Valencian Folkies Ninja.

#10 / Diccionari Sonor. I: sobre un segell discogràfic

A 2009 es publicava Les 4 estacions de l’arròs, un àlbum que contava la història d’un personatge fictici, Jaume Ortells, la vida del qual es transformava com el paisatge que l’envoltava. Aquell disc va ser el segon de la trajectòria de la banda Inòpia i esdevingué una fita en la incipient escena rock en valencià. Per exemple, va sacsejar l’imaginari d’una colla de joves, aspirants a formar la seua banda, i que abans només havien sentit rock en anglés. Però, sobretot, va ser un pas fonamental en la trajectòria de Mésdemil, el segell que van sostindre els germans Carme i Andreu Laguarda, i Tubal Perales. Des de la seua fortalesa de Benaguasil, el trio va editar 132 referències de grups valencians fins que, a 2017, la precarietat i la recerca de nous horitzons vitals van acabar amb la companyia. L’hivern i el silenci van arribar a Mésdemil com havien arribat a Jaume Ortells. Quedà, com sempre, una llavor plantada esperant la primavera.

#09 / Diccionari Sonor. H: sobre formar una banda en una habitació

«Agafem l’herència que ens vàreu deixar», proclamava Aspencat en una de les peces icòniques de Naixen primaveres, el disc que a 2011 va rimar amb una sobtada efervescència social als nostres carrers. Aquell any, grups que haurien d’esdevindre capitals en l’escena valenciana i en la revitalització d’eixa herència, eren encara un somni. El Diluvi, per exemple, va brollar un any després. «Vam nàixer per a fer un concert d’homenatge a Ovidi: vam pensar quatre coses i vam assajar en l’habitació del meu pis de Sant Vicent del Raspeig d’estudiant», recorda Andreu Ferre, baixista de la banda. Roba embolicada i un caixó flamenc i apunts i dos guitarres. I tres joves: Flora Sempere, David Payà i l’amfitrió Andreu. I un llegat: «Sobretot de la música tradicional i Ovidi, com a herència lírica i com a… read more

#08 / Diccionari Sonor. G: sobre la novena jutgessa

Va ser la novena en entrar a l’equip. En una entrevista al diari Levante-EMV, va contar que la seua carta de presentació als companys que després compartirien gires amb ella va ser cantant Allá en el rancho grande. No, mira, ací esperem una altra cosa de tu, li van exigir. Així que aquella jove va començar a escriure en la seua llengua cançons que li corregia un tal Joan Fuster. Cançons ingènues, deia ella, si és que ser música, dona i cantar en valencià es podia considerar ingenu durant la dictadura. Aleshores li donaren el dorsal 9 en una formació on figuraven cognoms com Llach, Serrat i Bonet. No cal afegir més, una alineació de llegenda. Tres anys va estar ella a l’equip, suficients per a marcar una època i obrir un camí. Li diuen Maria del Carme Girau, nascuda a Simat de la Valldigna, davantera centre d’un conjunt que recordaran: Els Setze Jutges.

#07 / Diccionari Sonor. F: sobre la primera flama

A la primavera de 2018 Badlands va incendiar un teatre. La sala Russafa de València es va omplir en dos sessions consecutives per a entregar-se a la música amb arrels profundes, les que arriben al centre de la Terra. El ritual tenia un punt lisèrgic, clar, parlem de rock ’n’ roll. La banda acabava d’estrenar Call me fire i provava per primera vegada el seu efecte en el públic. «La lletra parla d’una persona que està baix els efectes d’alguna substància desconeguda que el fa al·lucinar», conta l’autora del tema, May Ibáñez, frontwoman de Badlands: «El foc és una d’eixes al·lucinacions, el diable, el trànsit entre el bé i el mal». Anys abans, una de les veus torrencials de l’escena valenciana havia sentit una altra flama. «Un dels primers grups que vaig veure en concert va ser Obrint Pas. Tenia 16 anys, ells havien publicat Benvinguts al paradísread more

#06 / Diccionari Sonor. E: sobre Blanqueta i Estellés

A la primavera de 2008 l’única brúixola que necessitàvem estava en tres paraules d’un disc. Estimar era l’únic deure, ho portàvem escrit fins i tot a les samarretes. També cartografiàvem l’amor: Carrer de la Pau - Parterre - Glorieta. I preguntàvem a les llibreries per Estellés i als carrers per Blanqueta. La lluita i la festa es barrejaven a partir de la primera tornada i només aspiràvem a viure dins d’una cançó. Mesos després ens traslladarien a un grotesc tractat d’economia: Lehman Brothers, subprime, desacceleració, crisi com vostés volen que l’anomene. Frenada en sec, tots a terra. Aprenguérem aleshores que viure és també sobreviure i aquelles tres paraules d’aquell disc esdevingueren també en refugi. Han passat uns quants anys, estem ja a les cinc de la matinada d’aquella primavera i continuem, vivint i sobrevivint, amb els camals mullats.

#05 / Diccionari Sonor. D: sobre carreteres secundàries

Repassar les cròniques dels primers passos de 121 dB (decibels) té la fascinació de redescobrir un món que estava naixent. Aquells articles parlen de pioners, de l’inici del rock alternatiu en valencià, de discos que queien com meteorits. «Eren el referent més gran quan vam nàixer com a grup», esculpeix Àlex Blat, veu i compositor de Tardor. Potser molts no recorden que Tardor, hui un quintet, un dia només van ser tres, igual que els seus «germans majors». «Jo tocava el baix per exigències del guió», recorda Blat, «i 121 dB eren la prova que nosaltres podíem fer música en valencià; en anglés coneixíem molts power trio, però en valencià…». En valencià estaven Ramon Marrades i Víctor Moya i Albert Belda, aquell tercet que, juntament amb altres bandes com San Gatxo, asfaltaren una carretera secundària.… read more

#04 / Diccionari Sonor. C: sobre reviscolar, amb gaiato si fa falta

Manolo Miralles contava en una entrevista que, durant un temps (curt), van deixar de tocar-la en els concerts. No perquè haguera passat de moda, al contrari: la banda estava saturada de repetir-la, obligats moltes vegades pels promotors de les actuacions. Aquella cançó que va deixar colpits primer als companys en un assaig, després a un país sencer, s’havia convertit per al grup en un Leviatà de gorra i brusa negra i faixa morellana. Com ocorre amb totes les obres mestres, els creadors –i ostatges– van aprendre a conviure amb ella, acceptant que pertanyia al públic i no a qui l’havia creada. Per això, en acabar els últims concerts de l’última gira d’Al Tall, Vicent Torrent feia un ullet al públic i reconeixia que, ben entrat el XXI, esperava que no calguera invocar-lo de nou. Aleshores la seua guitarra reviscolava l’home i l’himne, perenne fràgil salut de ferro amb gaiato. Tio Canya, Tio Canya.

#03 / Diccionari Sonor. B: sobre les primeres cançons

La mare canta noneta per a dormir totes les nits, mareta, mareta, anit vaig somniar. La van cantar Obrint Pas i Mireia Vives. Jo tinc una mort petita, meua i ben meua només i la meua xiqueta és l’ama del corral i del carrer. I abans Al Tall i també Alabajos. Ja he mirat baix del teu llit, ja he mirat i el monstre és com nosaltres, non, non, non, canta la mare, non, non, non, al seu amor. I Clara Andrés, i Els Jóvens. Tots han tornat a la primera cançó en algun moment de la seua carrera. Una píndola de bressol contra el vertigen de l’ofici. Veus dels ancestres, peus en terra. I així pot continuar el seu camí l’artista.

#02 / Diccionari Sonor. A: sobre arrels i impuresa

«És un punt d’ancoratge. Per a saber on anem necessitem saber d’on venim», reacciona Miquel Gil quan sent la paraula arrel. I, musicalment, d’on venim? El mestre agafa carta màgica contra l’ombra del dogma: «Deia Cortázar que “pureza es puré y después za”. Som fruit de molts estímuls, venim d’una herència europea i una altra andalusina i un present on és impossible d’obviar els Beatles, Nirvana o Bob Marley». Venim, ressol, «d’eixe aiguabarreig». El seu aiguabarreig particular són les hores meravellant-se amb la «sinfonola de Casa Vicent», el programa El Título de la Semana de José Luis Cañamero en Ràdio Alzira, la Creedence sonant per primera vegada. I els Rolling i els Beatles abans del descobriment del Dioptria de Pau Riba o de Jaume Sisa gràcies al seu cosí Juan Jesús. Aquell món underground on el nord es barrejava amb el sud, amb El Garrotín dels sevillans Smash. I, després, una història coneguda: «Després ja em quede tocat de l’ala i conec a un tal Vicent Torrentread more

#01 / El mural s'expandeix: encetem el Diccionari Sonor

Mecenes nostres. Ja heu descobert la filosofia de Mural Sonor: ser un projecte transversal amb l’ambició d’abastar tots els indrets (estils, generacions, llocs) de la nostra música. Amb la mateixa vocació encetem en aquest espai, el bloc de Verkami, un altre tipus de mural: un diccionari de la música en valencià. Durant el temps que estiga vigent aquesta campanya, trobareu ací fragments del nostre imaginari musical els quals, junts, formen un univers tan ric com la nostra memòria i el nostre present. Mantenint l’esperit d’obra col·lectiva que impulsa aquest transatlàntic –l’analogia és d’Amàlia Garrigós– hem demanat a alguns dels protagonistes de l’antologia que ens ajuden a il·luminar diversos passatges d’este diccionari. Comencem demà amb la lletra a. Si reviseu els conceptes d’aquesta col·lecció, no vos resultarà complicat esbrinar quina serà la paraula escollida.

We use our own cookies to provide website functionality and third party cookies to analyze traffic and serve targeted advertisements based on your surfing habits. You can accept all cookies by clicking “Accept” or obtain more information and set your preferences here.