"Valencians i democràcia. Del malestar a la proposta" #demos3

#02 / Ni ganduls ni conformistes: outsiders.

Un dels punts que tractarà el quadern Demos 3 serà el malestar amb la democràcia, i específicament, amb les seues institucions. Un malestar que està present als carrers (amb desenes de mobilitzacions cada setmana), als mitjans de comunicació i al sí de tota la societat. No debades després dels problemes econòmics són “els polítics” el principal problema de la ciutadania segons els baròmetres del Centre d’Investigacions Sociològiques.

Però més enllà d’aquesta evidència, en el Demos 3 aprofundirem una mica sobre algunes característiques d’aquest malestar. Sorgeixen preguntes interessants: des de quan existeix? Quines són les institucions més afectades?

Una de les vessant a analitzar sobre aquest malestar és el seu component generacional. Certament, tota la societat experimenta a dia de hui una sensació de desaprovació i manca de confiança cap a les institucions del nostre sistema polític. Això no vol dir que els moviments que més clarament s’han mobilitzat per tal de manifestar el seu malestar hagen estat encapçalats i formats principalment per menors de 30 anys.

Per què és així?

En alguns moments s’ha apuntat que el benestar material dels joves de hui en dia no té cap precedent en la història. Sense ser mentida, no té cap relació amb el malestar, que ha sorgit especialment per la manca de perspectives vitals. De què serveix tindre un Iphone si no es pot afrontar amb autonomia el pagament de la factura del consum de telefonia mòbil. De què serveix acumular formació si no es pot assumir l’emancipació i començar un projecte vital propi amb la base d’una ocupació estable?

Fa unes setmanes va eixir a la llum un informe de l’IVIE i Bancaixa sobre les perspectives vitals dels joves i només fixant-nos en alguns titulars ens podem fer una idea de quines són aquestes perspectives.

• La primera ocupació dels joves és retribuït amb 720 euros mensuals i dura al voltant de sis mesos

• Set de cada deu joves menors de trenta anys viuen en el domicili familiar

• El 12% dels joves retornen al domicili familiar després d'haver-se emancipat

• Els joves de zones urbanes comencen a treballar cada vegada més tard, i als 23 anys la meitat no ha tingut mai una ocupació

Aquestes perspectives, que ja són presents des de fa temps i que s’han anat accentuant amb l’avanç de la crisi, han sigut analitzades des d’alguns sectors com el resultat d’un “meninfotisme” generacional amb el qualificatiu de “ni-ni”, per a designar els joves que ni estudien ni treballen. Fins i tot s’han realitzat programes de televisió que equiparaven als joves a semi-delinqüents. Un corrent de fons que ha buscat culpabilitzar al conjunt de la joventut de la manca d’oportunitats laborals.

Lluny de ser culpables, els menors de 30 anys són víctimes d’un cúmul de circumstàncies. La principal és que els que van entrar en el món laboral durant els anys d’expansió (l’eufemisme per a referir-nos als anys de la bombolla immobiliària) ho van fer en els sectors que han resultat més afectats per la crisi (construcció, serveis, etc.). A més ho van fer a través de formes de treball temporal, un tipus d’ocupació que ha sigut destruïda amb gran facilitat des de 2008.

Per tant, junt a un model econòmic centrat en activitats de baix valor afegit, trobem la dualitat del sistema laboral amb un abisme de les condicions dels treballadors fixes i els treballadors temporals. Dos problemàtiques relacionades i a les quals cap govern en les últimes dècades ha volgut fer front. Hui estem patint les conseqüències de comptar amb quasi tota una generació com a outsiders del sistema.

Els joves han expressat el seu malestar davant aquesta situació a través de moviments com ara el 15M o el 25S, i amb vies de participació no convencional (amb l’ús, per exemple de les xarxes socials), però no han sabut traslladar la seua problemàtica a un sistema polític dominat per unes estructures partidistes que els resulten llunyanes.

I ací trobem la paradoxa: Els partits, en el moment de decidir com es reparteix el cost de la crisi es troben amb un segment amb una baixa participació electoral, una mínima presència als sindicats i sense cap referent estable. Els joves, per la seua banda, es troben amb uns partits generalment instal•lats en models organitzatius i lluny dels seus interessos.

Açò, evidentment, no vol dir que la resta de la societat no patisca els efectes de la crisi, ni siguen objecte de retallades socials o que estiguen en situacions més desesperades (especialment els aturats de llarga durada majors de 40 anys i amb menors d'edat al seu càrrec). El que vol dir és que en cap altre segment d'edat de la població, els efectes de la crisi es troben tan generalitzats i afecten a gent tan diversa en quant a procedència i formació. També vol dir que en la resta de segments tenen els seus mecanismes de representació i interlocució (associatius, sindicals, partidistes, etc.).

Per a donar-li solució als problemes que pateix tota una generació caldrà trencar el cercle viciós que hem explicat. O bé el sistema polític incorpora les necessitats i interessos d'aquest segment social, o bé els joves identifiquen i articulen les seues demandes a través de noves formacions. O això, o continuem igual.

• més info sobre el #Demos3