#02 / A qui li convé llegir l’Anuari?

Són molts els que haurien de llegir l’Anuari i que opten per mirar cap a una altra banda. Enguany, hem decidit fer-los-ho pràcticament inevitable: la recompensa ‘Mecenes generosos’ preveu l’enviament d’un Anuari a 25 persones que estan directament relacionades amb alguns dels temes que hem tractat en aquests set anys d’història del projecte. Aquí, la llista* i els motius pels quals els convé més que a ningú llegir l’Anuari:

• Joan Carles Navarro, director del Centre Penitenciari Brians I. En aquesta presó, l’abril de 2015, es va treure la vida la interna Raquel E. F., després d’estar durant mesos en aïllament, un règim molt controvertit que implica passar fins a 21 hores al dia en solitud dins d’una cel·la. Raquel E. F. havia intentat treure’s la vida altres vegades anteriorment però no se li va aplicar el protocol de prevenció de suïcidis.

Més informació: “Presó i aïllament: la mort de Raquel”, de Sergi Franch (juny 2016) i “Aïllament: opacitat i impunitat a la presó”, especial multimèdia de Sònia Calvó i Sergi Franch (gener 2017).

• Francesc Josep Belver, president del Consell Comarcal del Barcelonès i primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de l’Hospitalet de Llobregat. Els membres dels diferents Consells Comarcals de Catalunya, que són càrrecs electes dels diferents municipis, no solen percebre un salari per formar-ne part, sinó que cobren dietes per assistència als plens i als òrgans de govern. L’import de les retribucions depenen molt de cada comarca, però en alguns casos s’eleva a desenes de milers d’euros anuals, que se sumen al salari que ja reben els seus membres per altres càrrecs que ostenten. El president del Consell Comarcal del Barcelonès, Francesc Josep Belver, cobra 1.500 euros en concepte de dieta per cada ple de l’ens, una xifra se suma als 67.000 euros anuals que percep com a tinent d’alcalde a L’Hospitalet.

Més informació: “Les dietes a l’ombra dels consells comarcals”, de Gemma Fontané (juny 2016).

• Javier Tebas, president de la Lliga de Futbol Professional (LFP). L’Estat espanyol ha perdonat durant anys el deute amb Hisenda dels clubs de futbol. El 2013, els equips de primera i segona divisió devien 650 milions d’euros, tot i que al setembre de 2015 l’import s’havia reduït gairebé a la meitat. A aquests 317 milions que encara estaven pendents, però, calia sumar-hi els del Barça, del Madrid, de l’Osasuna i de l’Athletic de Bilbao, perquè no són societats anònimes esportives i el seu deute no és públic. Mentre deuen diners a la Hisenda pública, els clubs de futbol reben ajudes de tot tipus de les administracions públiques. La Generalitat ha atorgat en els últims anys 250.000 euros al Barça i subvencions al Nàstic i a l’Espanyol.

Més informació: “El futbol, una inversió de l’Estat”, d’Oriol Robiró (juny 2016)

• Pablo de Lastres, conseller delegat d’Iberpotash. Coneguda popularment pel seu nom històric, l’empresa de matriu israeliana ICL Iberia gestiona en règim de concessió des de 1989 les mines de la comarca del Bages. La companyia s’ha convertit en un dels principals poders econòmics de la comarca, però alhora també en el centre d’una polèmica pel fort impacte ambiental que provoca la seva activitat i per les ajudes públiques rebudes per part de la Generalitat, que la Unió Europea ha qüestionat repetidament.

Més informació: “Iberpotash, el gegant de la sal”, d’Isaac Vilalta (juny 2016)

• Carmen i Luis Riu Güell, consellers delegats de Riu Hoteles&Resorts. Sis de les companyies hoteleres més importants del món, entre les quals hi ha RIU, han forjat el seu imperi des de les Balears. En la seva expansió arreu del planeta, en alguns casos han vulnerat lleis ambientals i drets laborals per construir grans resorts en països empobrits. El gerent de l’hotel RIU Guanacaste va fugir de la justícia el 2016 després que el govern de Costa Rica acusés l’empresa de destruir un manglar per edificar l’hotel. A més, un treballador va morir durant la construcció d’aquest complex i l’empresa va evitar assumir-ne responsabilitats, tot i que el cas va posar de manifest les condicions deplorables en què vivien els obrers. A Mèxic, RIU va protagonitzar un escàndol urbanístic en construir dos hotels a Punta Cancun amb una sola llicència, l’any 2008. Un nou hotel a Punta Nizuc, en una zona de manglar i dunes, va quedar paralitzat als tribunals arran d’una denúncia ecologista.

Més informació: “El ‘lobby hoteler’ de les Balears, els amos del paradís”, de Mercè Pinya (juny 2016).

• Dimas Gimeno, president d’El Corte Inglés. Entre el rumor i la suspicàcia, El Corte Inglés està sempre a l’ull de l’huracà. L’empresa va invertir el 2015 mig milió d’euros en màrqueting, però certs aspectes que l’envolten segueixen sent molt desconeguts. Per exemple, que la Generalitat catalana va realitzar contractes amb El Corte Inglés per valor de més de 17 milions d’euros entre 2013 i 2015. La companyia ha protagonitzat polèmiques urbanístiques, una de les més sonades a Mataró. El 2007 va comprar un solar on hi havia l’antiga fàbrica de Can Fàbregas i de Caralt, protegida com a patrimoni arquitectònic local. Els moviments socials van dur el projecte als tribunals i a dia d’avui segueix paralitzat. Des d’UGT afirmen que la representació dels treballadors a l’empresa la dominen “sindicats grocs” formats pels mateixos directius.

Més informació: “Retrat crític d’El Corte Inglés”, de Jordi Pasqual (juny 2016)

• Isidre Fainé, president de Gas Natural Fenosa. El 23 de maig de 2014, la justícia italiana va intervenir cautelarment quatre filials de Gas Natural a Itàlia per investigar-ne les possibles connexions amb la màfia siciliana. Sis mesos després, la mesura va ser prorrogada un any. Els fets arrenquen l’any 2004, quan Gas Natural compra l’empresa siciliana Gas Spa, una societat propietat del Grup Lapis i el Grup Brancato. Durant els anys posteriors, la justícia va intervenir als dos grups el patrimoni obtingut de la venda de Gas Spa, després d’acreditar la seva suposada relació amb Cosa Nostra.

Més informació: “Gas Natural i el metà de Cosa Nostra”, de Ruben Mir Hugolini (maig 2015)

• María Río, directora general de Gilead España. La farmacèutica Gilead Sciences va multiplicar per quatre els seus beneficis nets després de posar a la venda un medicament molt efectiu contra l’hepatits C anomenat Sovaldi, que és el nom comercial del sofosbuvir. Per primera vegada a la història, aquest medicament podria permetre eradicar un virus que afecta uns 150 milions de persones a tot el món, 760.000 a l’estat espanyol i unes 136.000 a Catalunya. Mentre l’empresa ingressava 24,9 milions de dòlars el 2014, l’elevat preu de venda del medicament obligava els governs a buscar estratègies per poder oferir aquest medicament dins dels sistemes públics de salut sense comprometre els pressupostos.

Més informació: “Gilead: el preu de curar l’hepatitis C”, de Mati Gordero (maig 2015).

• Josep Maria i Pere Torrens Ferrer, director general i director logístic de Petromiralles. Diverses comunitats que cultivaven arròs al llarg de 660 hectàrees al nord de Guinea Bissau van ser expulsades l’abril de 2010 per Agrogeba, una empresa del hòlding de la petroliera catalana Petromiralles. El projecte preveia implantar a la zona un model d’agricultura industrial intensiva, amb una inversió de 4 milions d’euros i la complicitat del Govern del país. Informes de les ONG Aliança per la Solidaritat i Oxfam Intermón van denunciar que es tractava d’un cas clar d’acaparament de terres, amb un impacte social i ambiental greu, incloent-hi la violació de diversos drets humans i de la legislació local. L’any 2014 el cas va arribar al Parlament Europeu.

Més informació: “Petromiralles expulsa 600 camperols a Guinea Bissau”, d’Anna Mateus (maig 2015)

• Borja Prado Eulate, president d’Endesa. Deu anys després de la celebració del Fòrum Universal de les Cultures, que va tenir lloc a Barcelona el maig de 2004, un informe de la Sindicatura de Comptes encarregat pel Parlament de Catalunya va detectar nombroses irregularitats en la gestió comptable, les despeses, els contractes i els convenis de la societat administradora de l’esdeveniment. La Sindicatura feia especial menció del cas de la companyia elèctrica Endesa, que, com la resta de patrocinadors, va gaudir d’importants exempcions fiscals gràcies a la seva aportació. L’informe assenyalava que el secretari del Consorci del Fòrum, Julio Molinario, va compatibilitzar aquest càrrec amb el d’apoderat d’una de les societats de la companyia elèctrica en el moment en què van formalitzar-se els convenis de patrocini de l’esdeveniment, un fet que “podia comprometre la seva imparcialitat”.

Més informació: “Endesa i les ombres del Fòrum”, de Clara Soteras (maig 2015)

• Josep Tarradellas, director de Casa Tarradellas. El delicat equilibri entre cabanya porcina i sostenibilitat ambiental cada cop és més fràgil. La situació s’ha agreujat especialment després que una ordre ministerial del juny de 2014 provoqués el tancament de les plantes de tractament de purins, i també amb l’aparició de macrogranges que multipliquen la població porcina en algunes zones de Catalunya. Algunes d’aquestes macrogranges, com les que Casa Tarradellas ha instal·lat al Lluçanès i a la Noguera, s’ubiquen en zones que la Generalitat ha declarat com a vulnerables per l’excés de nitrats. A Balaguer i comarca, precisament, hi viuen prop de 40.000 persones i 900.000 porcs. Quins mecanismes permeten garantir que tots els purins són gestionats correctament i no acaben en abocaments incontrolats?

Més informació: “Purins, situació límit”, de Pau Gonzàlez (maig 2015)

• Josep Lluís Bonet, president del grup Freixenet. La Generalitat va atorgar al Grup Freixenet 25,1 milions d’ajuts públics europeus entre els anys 2009 i 2013, un 60% del total dels fons disponibles. El Tribunal de Comptes de la Unió Europea va criticar en un informe, l’any 2014, el repartiment dels ajuts, concedits per l’organisme comunitari però atorgats per les autoritats estatals i regionals del continent. En el cas de Catalunya, el Tribunal va alertar de la tendència a afavorir els grans productors de vi: un reduït nombre d’empreses va absorbir la pràctica totalitat del finançament, oblidant els petits cellers.

Més informació: “Freixenet acapara el 60% dels ajuts a la promoció del vi”, de Laura Aznar (maig 2015)

• Richard D. Fain, president i director executiu de Royal Caribbean. Barcelona ha esdevingut, en els últims anys, un dels primers ports del món en recepció de creuers. El negoci de les “ciutats flotants” deixava a la ciutat 256 milions d’euros anuals de beneficis, segons un informe de Barcelona Turisme de l’any 2014. El document era presentat com una prova irrefutable de l’impacte positiu d’aquest negoci, sense dir en veu tan alta que estava elaborat amb el suport de les principal empreses del ram, com Royal Caribbean, Carnival Corporationi Pullmantur, i amb dades aportades per elles. Mentrestant, associacions veïnals, ecologistes i sindicats no compartien aquesta visió triomfalista sobre els creuers i ja alertaven dels riscos de l’anomenat ‘turisme llagosta’, de les precàries condicions laborals dels treballadors del sector i la contaminació ambiental d’aquests enormes vaixells.

Més informació: “La invasió de les ciutats flotants”, de Quique Badia Masoni (maig 2015).

• Josep Oliu, president del Banc Sabadell. 86 alts directius dels Països Catalans ocupen un lloc als consells d’administració de les empreses de l’Ibex-35, les més grans de l’Estat espanyol, segons dades de 2013. De tots ells, el més ben pagat era el sabadellenc Josep Oliu, president del Banc Sabadell, que va cobrar l’any 2013 2.842.000 euros o, el que és el mateix, un salari diari de 7.780 euros. La retribució mitjana dels directius se situava en els 366.562 euros. En total, segons les dades facilitades per la Comissió Nacional del Mercat de Valors, els supersous d’aquests consellers suposen un total de 31,5 milions d’euros anuals, sense incloure ni plans de pensions, ni el que guanyen per les accions que tenen en aquestes mateixes companyies, ni el que ingressen per altres empreses.

Més informació: “31,5 milions en ‘supersous’”, de Laia Altarriba (abril 2014).

• Isak Andic, president de Mango. El 24 d’abril de 2013, Rana Plaza, un edifici ple de tallers tèxtils a Dacca (Bangla Desh), va desplomar-se. Hi van morir 1.133 treballadors i n’hi van quedar ferits uns 2.000. Va ser el pitjor accident laboral de la història del país. L’empresa catalana Mango, amb producció a la planta, va negar cap responsabilitat en la tragèdia i, només en l’últim moment i després de rebre tot tipus de pressions, va acceptar afegir-se al fons de compensació internacional supervisat per l’Organització Internacional del Treball. Apreguntes de l’Anuari Mèdia.cat, la marca va rebutjar fer pública quina va ser la seva aportació al fons. Les reaccions de marques com Primark, El Corte Inglés o Inditex –que no tenia producció al Rana Plaza– van ser molt diferents: des del primer moment, van acceptar ajudar econòmicament les víctimes.

Més informació: “Mango pagarà per l’accident de Bangla Desh”, de Jaume Portell (abril 2014)

• Juan Roig, president de Mercadona. La cadena de supermercats és capdavantera al País Valencià i un referent en l’àmbit estatal. El 2013 va tenir 515 milions d’euros de beneficis i donava feina a 74.000 treballadors. Ha estat qualificada com la segona millor companyia per treballar a l’Estat espanyol i és la segona més valorada en qualitat laboral. Tot i això, els sindicats CGT i CNT denuncien que rere la impol·luta imatge de l’empresa s’hi amaguen casos d’assetjament laboral i de repressió sindical. L’Anuari Mèdia.cat va parlar amb treballadors i sindicalistes de Mercadona favorables i contraris a l’empresa, que expliquen la seva experiència en la companyia.

Més informació: “Denúncies d’assetjament laboral a Mercadona”, de Sandra Temprado (abril 2014)

• Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball. Les subvencions que reben els grans sindicats com CCOO i UGT han estat sovint tema de debat, però és molt menys conegut que Foment, Pimec i la resta d’organitzacions empresarials també reben diner públic en quantitats similars. Als Països Catalans, aquestes aportacions de l’administració poden ser a través de tres vies: els fons destinats a la formació de persones ocupades –que van representar 31,7 milions d’euros de la Generalitat per a les patronals l’any 2011-; les compensacions per funcions de representació institucional –2,7 milions d’euros, el 75% dels quals per a Foment- o les subvencions directes –que representen només un 4,3% del finançament públic rebut per Foment en aquell any.

Més informació: “32 milions d’euros en subvencions a la patronal”, de João França (maig 2013)

• Salvador Alemany, president d’Abertis. Les quaranta empreses amb més beneficis dels Països Catalans van aconseguir 10.969 milions d’euros el 2010 enmig de la crisi econòmica. Tot i els guanys milionaris, gairebé la meitat d’aquestes companyies líders van aprofitar la reforma laboral per plantejar Expedients de Regulació d’Ocupació (ERO). L’objectiu era abaixar sous i reduir plantilles de treballadors per continuar sent, segons diuen, competitives en el nou context econòmic i poder afrontar un futur, encara molt incert, amb garanties. El grup Abertis no en va ser una excepció. L’empresa va obtenir el 2010 uns beneficis de 725 milions, situant-se en el grup de les deu empreses més potents dels Països Catalans. El 2012 va arribar a un acord per retallar 400 llocs de treball en sis de les set concessionàries d’autopistes, entre les quals hi havia les catalanes Acesa, Invicat i Aucat i la valenciana Aumar.

Més informació: “10.000 milions de benefici en plena crisi”, de Francesc Vila i Femenia (maig 2013)

• Antoni Brufau, president de Repsol. Grans corporacions catalanes com Repsol, Gas Natural Fenosa, Roca o Borges es lucren a països àrabs governats per règims corruptes i poc o gens democràtics. Durant les últimes dècades, el Marroc, Algèria, Jordània o Aràbia Saudita han estat un objectiu estratègic en el procés d’internacionalització de l’empresa catalana. La Líbia de Gadafi i l’Egipte de Mubarak també van ser una bona font d’ingressos per Repsol o Gas Natural, que hi van operar a partir d’acords amb les empreses energètiques que depenien dels règims dictatorials. Els governs català i espanyol fomenten aquesta mena d’operacions amb l’argument que dinamitzen l’empresa local i contribueixen a crear riquesa. L’Observatori del Deute, en canvi, denuncia que d’aquesta manera es legitimen “règims dictatorials i corruptes”.

Més informació: “Els negocis catalans a les dictadures àrabs”, de Marc Font (maig 2013)

• Antonio Carro Martínez, exministre franquista, acusat de crims de lesa humanitat i en ordre de captura internacional.

La mort de Manuel Fraga Iribarne, l’any 2012, va posar de nou sobre la taula la impunitat de què han gaudit en democràcia els alts càrrecs del règim franquista. Nou ministres de Franco van sobreviure el nonagenari dirigent gallec i alguns segueixen vius actualment. Entre ells, Antonio Carro, que va ser ministre de Presidència franquista entre el 3 de gener de 1974 i l’11 de desembre de 1975. En aquest temps va firmar les sentències de mort per garrot vil de Salvador Puig Antich i per afusellament de cinc persones més. Ja en democràcia, va ser diputat per Lugo per Alianza Popular a les eleccions de 1977 i 1989, vicepresident segon del Congrés dels Diputats (1986-1989), director de l’Institut d’Administració Local espanyola i conseller de l’empresa Vallehermoso. Està acusat en el marc de la Querella Argentina per crims de lesa humanitat.

Més informació: “Nou ministres de Franco sobreviuen a Fraga”, de Joaquim Vilarnau (maig de 2013).

*Els mecenes d’aquesta recompensa rebreu en els propers dies un correu perquè pugueu triar a qui enviar l’Anuari.