#02 / Trenta anys buscant justícia per a Mikel Zabalza

El 26 de novembre de l'any 1985 la Guàrdia Civil va detenir aquest jove basc que va aparèixer mort vint dies després al riu Bidasoa. El documental 'Objectes perduts' aborda el seu cas i l'impacte de la tortura al País Basc.

Era la matinada del 26 de novembre de 1985. Un comando de la Guàrdia 
Civil va irrompre en l'habitatge de Mikel Zabalza, navarrès de 32 anys, 
resident a Donostia i conductor de la companyia municipal d'autobusos. 
Aquella mateixa nit també van ser detinguts la seva companya, dos dels 
seus germans i un cosí, a més d'un altre jove de 21 anys sense cap 
relació amb ells. El dia anterior ETA havia matat a dos soldats i un 
guàrdia civil, i els joves van ser arrencats dels seus llits acusats de 
pertànyer a un comando de l'organització armada.



Tots ells van ser traslladats a la caserna d'Intxaurrondo, van ser torturats i van 
acabar dies més tard en llibertat sense càrrecs, excepte Zabalza. El seu
 cos va aparèixer surant i emmanillat al riu Bidasoa vint dies després 
de la seva detenció.

Trenta anys després, pocs són els qui creuen la versió oficial, que 
mantenia que Zabalza –que no sabia nedar– s'havia llançat emmanillat al 
riu per fugir cap a l'Estat francès, una història que el mateix 
governador civil de Guipúscoa de l'època, Julen Elorriaga, va qualificar
 de "rocambolesca".



Malgrat que tots els indicis apunten al fet que Zabalza va morir per les tortures que va sofrir a la caserna d'Intxaurrondo, la família segueix sense tenir un reconeixement oficial i
 ningú ha estat condemnat per aquells fets. "La baralla segueix oberta 
en els mateixos termes que fa 30 anys. Volem saber la veritat, que es 
reconegui un assassinat per tortures en un lloc de fatu record com és 
Intxaurrondo. Seguim treballant en la cerca de la veritat, la justícia i
 la reparació", diu a Diagonal Karlos Bueno, de la iniciativa Mikel Zabalza Gogoan.

Objectes perduts



Aquesta plataforma, juntament amb Ahotsa.info, Filmotek, Piztu.info i Eguzki Bideoak, s'ha llançat a la cerca de la veritat a través d'un projecte documental en elaboració. 
El seu títol serà Objectes perduts, en al·lusió a la resposta d'un 
Guàrdia Civil a la mare de Zabalza quan aquesta va anar a buscar-lo a 
Intxaurrondo: "si ha perdut al seu fill, vagi a buscar-ho a objectes 
perduts".

"Hi ha un munt de qüestions que deixaven la versió 
oficial nua en la seva més pura crueltat", afirma Bueno.

En primer lloc,
 els relats dels qui van sofrir les tortures amb Za­balza aquella 
mateixa nit. El seu cosí, que el va sentir a l'habitació contigua "com 
si s'estigués ofegant", o la seva parella, que va veure en una llitera 
un cos de la seva mateixa complexió física aquela mateixa nit 
a Intxau­rrondo.

Ion Arretxe, tenia 21 anys quan va ser torturat a Intxaurrondo la 
mateixa nit que Zabalza. Va trigar gairebé 30 anys a ser capaç de 
plasmar el viscut aquella nit i aquells dies a través d'un llibre: 
Intxaurrondo, l'ombra de la noguera. Arretxe, avui guionista, director 
d'art i escriptor, explicava en la presentació del documental a Madrid 
que en aquella època "Intxaurrondo ja era un símbol de terror", i es 
mostra convençut que "a Mikel el van matar la primera nit, i el meu 
testimoni podria servir per esclarir la seva mort".



Però el seu testimoni no ha estat escoltat en aquest cas. Tampoc va tenir efecte el 
dels dos forenses del Jutjat d'Instrucció número 1 de Donosti que 
l'any 1996 van rebatre la versió del primer forense que afirmava que 
s'havia ofegat al Bidasoa. Entre altres coses, el cos no presentava 
signes d'arrossegament ni mossegades de peixos, i la quantitat de 
matèria tòxica que contenia era onze vegades superior a la dels nivells 
del riu, la qual cosa "no s'explica per una submersió vital, ni tan sols
 respon a criteris científics".



Tampoc van tenir conseqüències les revelacions que apuntaven directament a la mort violenta de Zabalza a les mans de la Guàrdia Civil, com la declaració del testimoni Pedro 
Luis Miguéliz, que va afirmar davant el jutge el mateix any 1996 que els
 agents Enrique Daurat i Felipe Bayo, tots dos condemnats posteriorment 
pel segrest, tortura i assassinat de Lasa i Zabala l'any 1983, van matar
 a Mikel Zabalza mentre el torturaven en una banyera.

El mateix va passar amb l'enregistrament del mes de desembre de 1985 en 
el qual l'agent del Centre Superior d'Informació de la Defensa 
(CESID), Gómez Nieto, revelava al seu superior Juan Alberto Perote, en 
referència també a Felipe Bayo, que "Zabalza se li ha escapat de les 
mans, se li ha quedat en l'interrogatori. Mai es podrà descobrir 
d'aquesta manera. Possiblement va ser una parada cardíaca com a 
conseqüència de la bossa de plàstic al cap", afirmava Gómez Nieto. La 
justícia no ho va prendre com a prova.



També l'agent Vicente Soria va declarar a diversos periodistes que havia vist el cos del jove a
 Intxaurrondo i un document del CESID detallava que "el cos de Zabalza 
és traslladat a un toll on se'l submergeix i se'l deixa allí fins al 
moment de traslladar-lo novament al Bidasoa". Malgrat tot això, el cas 
va ser arxivat per segona vegada l'any 2009 per "falta de proves".



Però el cas Zabalza "no és un cas aïllat", indiquen els autors del 
documental, que busquen també analitzar l'impacte de la tortura al País 
Basc. "La tortura ha estat un dels pilars fonamentals d'aquest règim, ha
 estat el pa nostre de cada dia durant dècades, i ho segueix sent", deia
 durant la presentació a Madrid el diputat d'Amaiur Sa­bino Quadra, que 
afegia que aquesta pràctica "uneix el passat més negre franquista amb el
 present negre del PP", passant pels anys de plom del PSOE dels GAL. Fa 
tan sols un any vint-i-vuit joves acusats de pertànyer a l'organització 
juvenil Segi van denunciar haver estat torturats durant la seva 
detenció.

"La tortura ha estat una arma d'Estat contra la dissidència basca que 
s'ha aplicat de forma sistemàtica en el marc legal de la Llei 
Anti­terrorista", diu Miguel Ángel Lla­mas 'Pitu', un dels autors 
d'Ob­jetos perduts. Tam­bé Ion Arretxe recorda que "tot això es va fer 
sota els auspicis de la Llei An­tit­erro­rista", que permetia deu dies 
d'incomunicació, sense dret a advocat ni metge, ni a informar els 
familiars del lloc de detenció. "Perquè tot parés, ell va parlar. Va 
explicar tot el que no havia fet però que els guàrdies volien sentir", 
explica.



Avui dia es permeten tretze dies d'incomunicació i 
l'Estat espanyol ha estat condemnat sis vegades en cinc anys pel 
Tribunal Eu­ropeu de Drets Humans (TEDH) per no haver investigat 
denúncies de tortures a persones incomunicades. "Tot això existeix per 
tres motius: una normativa que permet que la tortura es doni i que 
empara al torturador, una judicatura que no investiga ni condemna, i 
que els poquíssims condemnats són indultats pel Go­vern", indica 
Cua­dra.



De moment, la família Zabalza segueix buscant justícia 
davant la indiferència de les institucions. Malgrat la decla­ració que 
el Govern basc va fer l'any 2005 perquè Zabalza fos reconegut com a 
víctima del terrorisme, els diferents governs de l'Estat "s'han ancorat 
en la versió oficial per no donar resposta", diu Bueno, que conclou 
afirmant que "per a la solució del conflicte és necessari el 
reconeixement de totes les víctimes".