Repatriem el cos d'Idrissa Diallo

L’any 2016 la família d’Idrissa Diallo va transmetre a l’equip de Metromuster que, davant l'omissió de responsabilitat de l’Estat espanyol en el cas de la mort d’Idrissa i la posterior manca de comunicació dels fets a la seva família a Guinea, volien que les restes del seu fill, del seu germà, del seu nebot, del seu amic, poguessin descansar en pau a Tindila, el poble que el va veure néixer.

Repatriar el cos d’Idrissa Diallo fins a Guinea no té per objectiu que se senti pena per les persones migrants i refugiats morts. Es tracta d’una crida a l’acció a través de l’assupmció d’una responsabilitat col·lectiva que permeti acabar amb la barbàrie i denunciar el control migratori i el racisme institucional.

El cas de la mort d’Idrissa Diallo va ser arxivat per la justícia espanyola. Una altra vida d’un negre que no importa a ningú. La història d’Idrissa ens ofereix una tràgica oportunitat per entendre el passat colonial d’Europa i el vigent racisme estructural. L’exercici de reparació i memòria que impulsem amb el cas d’Idrissa Diallo no té una voluntat particular és un procés de denúncia política, pública i de reparació d’una mort que va suposar un abans i un després en la lluita contra el sistema de control migratori a Barcelona.

El passat 6 de gener va fer sis anys de la mort d’Idrissa Diallo al CIE de Barcelona, sota custòdia policial, en circumstàncies que encara no s’han aclarit. Sis anys també de la creació del col·lectiu “Tanquem els CIE” contra l’existència de aquests centres que vulneren els drets individuals i col·lectius de les persones migrades.

» La Directa: "Un noi de 21 anys mor per manca d'assistència mèdica al CIE Zona Franca".

L’any 2014 a Metromuster ens vam proposar un doble objectiu: investigar el cas per aclarir qui era Idrissa i per conèixer les causes de la seva mort però, sobretot, també per reflexionar sobre nosaltres mateixos, blancs europeus, i sobre la nostra responsabilitat en casos com el que ens ocupa així com per analitzar l’existència dels CIE i les polítiques europees en matèria d’immigració.

» La Directa: "Idrissa Diallo: crònica d'una mort qualsevol"

El maig de 2016 vam viatjar per primer cop a Guinea per trobar la família d’Idrissa amb tan sols un grapat de pistes poc concretes: el telèfon d’un germà que ja no funcionava i el testimoni d’un dels companys de cel·la d’Idrissa, que mencionava una població propera a la zona d’on creia que havia partit el jove Guineà en el seu viatge cap a Europa l’any 2011.

Finalment vam trobar la seva família a Tindila, una petita població a 800 km de la capital Conakry i propera a la frontera amb Mali. Allà, amb dolor i ràbia, vam corroborar les nostres sospites: ningú havia comunicat de forma oficial la mort d’Idrissa a la seva família, quatre anys després. Ens van demanar una simple foto, alguna peça de roba o alguna pertinença personal d’Idrissa que no els vam poder portar perquè ni tan sols sabíem que se'n havia fet del seu cos. De Tindila en vam marxar amb el ferm compromís amb la família de saber què havia passat amb l’Idrissa.

» La Directa: "No sé què han fet amb el cos del meu fill Idrissa"

Amb la col·laboració del col·lectiu Tanquem els CIE, del setmanari La Directa i d’Irídia, el Centre per la Defensa dels Drets Humans, vam descobrir a finals de 2016 on era el seu cos. En un petit nínxol anònim al cementiri de Montjuïc amb un número: 516. A partir d’aquí vam engegar els tràmits burocràtics per tal de poder exhumar-lo i poder repatriar el seu cos, com és voluntat de la seva família. Aquestes gestions eren responsabilitat de l’Estat espanyol, però com en tants altres casos, la vida d’un migrant mort sota custòdia estatal no mereix cap esforç.

El juny del 2017 Tanquem els CIE va col·locar una làpida al nínxol on el jove guineà estava inhumat des del 2012 i va assumir les despeses de lloguer del nínxol durant un any més. L’objectiu era evitar que les despulles d’Idrissa acabessin en una fossa comuna fent impossible la seva repatriació.

» La Directa: "Idrissa Diallo mai més serà un 'sense nom"

» La Directa: "Idrissa Diallo: un nínxol anònim al cementiri de Montjuïc"

Aquest mes de març hem viatjat de nou a Guinea per complir amb la voluntat de la família i poder, finalment, celebrar una cerimònia amb els seus. Així, les restes d’Idrissa retornaran a la terra que el va veure néixer. Per fer-ho possible necessitem de la mobilització i col·laboració col·lectiva per cobrir les despeses de repatriació d’Idrissa en un viatge que també marcarà el final del rodatge del documental “Idrissa, crònica d’una mort qualsevol”.

Necessitem cobrir les despeses d’exhumació, transport i logística per complir amb la voluntat que ens va transmetre la família d’Idrissa. Sabem i denunciem que aquesta tasca és responsabilitat de l’Estat espanyol, que ha desatès de forma greu les seves funcions.

A continuació us fem una relació detallada dels costos de la repatriació del cos i d’altres despeses relacionades amb aquesta tasca que durem a terme durant de maç i abril.

100% DEL FINANÇAMENT DEDICAT A #RepratiemIdrissa

Volem aclarir que aquesta campanya de captació de fons no té a veure amb el finançament propi del documental. Des de l’inici del projecte l’any 2014 vam començar, a més de les tasques d’investigació i producció de l’audiovisual, les estratègies de finançament que fins a dia d’avui ens han permès seguir treballant i que ens asseguren poder finalitzar la pel·lícula durant aquest any.

Tal com expliquem al web del film, els nostres projectes audiovisuals no són només un exercici d’observació i documentació, sinó que, donada la naturalesa activista i política de Metromuster, i juntament amb altres organitzacions i col·lectius, intervenim activament en la denúncia de casos paradigmàtics que revelen la violència estructural.

Volem recompensar les vostres aportacions amb la presentació col·lectiva de la feina que hem estat desenvolupant durant aquests últims quatre anys. Encara no tenim data per aquesta estrena, però sabem que serà aproximadament a mitjans d’aquest any 2018. Us informarem amb antelació d’aquesta estrena que volem compartir amb vosaltres.

Les pre-estrenes serà a Barcelona i a Madrid, i a altres ciutats que anirem confirmant segons la demanda de la campanya. En els casos que no pugueu assistir a l’estrena al cinema us facilitarem visionats en línia. Les recompenses que inclouen una presentació seran acordades una vegada s’hagi estrenat la pel·lícula. Aquestes recompenses només inclouen els desplaçaments dins de Catalunya. Tant les postals com els cartells de la pel·lícula us els lliurarem el mateix dia de la projecció.

Aquesta acció no és assistencialista. Sabem que el cas d’Idrissa no és l’únic. Centenars, milers de persones moren cada any en el seu intent de creuar les fronteres europees. El cas d’Idrissa, però, sí que és paradigmàtic per la seva cruesa. Traslladat al CIE de Barcelona per iniciar el procés per la seva deportació, va morir sota custòdia de l’Estat pocs dies després d’arribar-hi i sense que s’hagin constatat problemes greus de salut que en justifiquin la mort sobtada. Els seus companys de cel·la van ser dispersats pel territori europeu pocs dies després dels fets, entenem, per evitar que el seu testimoni aclarís les causes de la seva mort.

Un altre nom, el de Samba Martine, és notícia pocs dies abans de la mort d’Idrissa. Havia mort al CIE d’Aluche a Madrid per manca d’atenció sanitària. Són aquests dos fets els que impulsen l’organització de la campanya Tanquem els CIE a Barcelona i d’altres iniciatives a la resta de l’Estat espanyol amb el mateix objectiu: tancar per sempre els Centres d’Internament d’Estrangers per no tornar a vulnerar els drets, entre ells el dret a la vida, de cap persona més.

Des de l’obertura del primer CIE i la posada en pràctica de les deportacions l’any 1987, al menys nou persones han perdut la vida en dependències de tancament i trasllat forçós. Nou vides sota responsabilitat de l‘Estat. La mort al CIE, doncs, no és una excepció, és una macabra normalitat.

Aquests són els casos:

Osamuyi Aikpitanyi. 2007 (durant la deportació; vol Iberia Madrid-Lagos;Nigeria)

Ciutadà nigerià de 47 anys. 2008. (CIE Zapadores. València)

Ciutadà marroquí de 55 anys. 2008. (CIE Zapadores. València)

Jonathan Sizalima. 2009 (Comissaria estrangeria P.N, Barcelona)

Mohamed Abagui. 2010 (CIE Zona Franca, Barcelona)

Samba Martine. 2011. (CIE Aluche, Madrid)

Idrissa Diallo. 2012. (CIE Zona Franca, Barcelona)

Alik Manukyan. 2013. (CIE Zona Franca, Barcelona)

Mohamed Bouderbala. 2017. (Presó Archidona, Málaga)

Així doncs, el cas d’Idrissa és un cas paradigmàtic dins un sistema institucional racista que pretén determinar quines persones són mereixedores del ple dret i quines queden fora d’aquest privilegi. Amb el cas d’Idrissa volem visibilitzar quins són aquests mecanismes perversos que ens converteixen en una societat insolidària, cruel i racista a través de les seves lleis i normes.

+ Info

"Idrissa, crònica d'una mort qualsevol": https://idrissa.cc

Metromuster: metromuster.cat

Twitter: @metromuster

Facebook: Metromuster

Instagram: @metromuster