King Ray, el veritable campió
Ja ho adverteix un sorprès Quique Peinado al documental. El periodista madrileny no entén com sent un dels majors escàndols en la història de l'esport a Espanya, aquesta història no va generar més enrenou. L'any 2000 Sydney va acollir els Jocs Olímpics i Paralímpics. Espanya va anar a aquesta última cita amb una selecció de bàsquet de discapacitats intel·lectuals que va arrasar en la seva competició. "Espanya va guanyar la medalla d'or però deu dels dotze jugadors d'aquella selecció no patien cap tipus de discapacitat", assenyala Sergio Romero. "Només Ray Torres, el capità d'aquell equip i un altre jugador eren realment discapacitats intel·lectuals". Cineasta fins ara centrat en el curtmetratge documental, Romero ha debutat de llarg com King Ray, documental que recorda aquella història d'enganys focalitzant la narració en la figura de Ray i la seva manera d'entendre l'escàndol. Un film que es va materialitzar gràcies a una campanya a Verkami i que està sent elogiat tant per crítica com per públic.
Text: Oriol Rodríguez
Com es va orquestrar, qui va participar d'ella i per què es va dur a terme aquella estafa?
El moviment paralímpic el 2000 començava a ser important, però amb els discapacitats intel·lectuals era incipient. Es va enganyar perquè es podia, molt poques persones concentraven molts càrrecs en diferents organismes nacionals i internacionals relacionats amb l'esport inclusiu. La raó d’aquell engany, com sempre en els casos de corrupció, van ser els diners.
Quan vas saber d'aquella història?
La recordava vagament de l'any 2000, però va ser el 2013, quan es va resoldre el judici, quan vaig començar a treballar. Al 2014 vaig fer ja algunes entrevistes i a la fi d’aquell mateix any vaig conèixer en Ramon.
I la pel·lícula no pren com a figura central a cap dels responsables d'aquella estafa sinó al que segurament sigui el seu principal damnificat: Ramón Torres "Ray".
El frau és tan absurd, que el primer en el que es pensa és en comèdia i picaresca. Jo mateix ho vaig fer en un primer moment, però en conèixer en Ramón vaig entendre la dimensió de l'estafa. Li van destrossar la vida durant un temps. Pel que fa al documental, hi havia diverses maneres possibles d'abordar-la. Podia ser un documental d'investigació, es podia tractar des del punt de vista dels jugadors que van cometre l'estafa, perquè també em semblava interessant tractar d'entendre'ls (l'obra de teatre Herederos del Ocaso de Club Caníbal ho fa molt bé, per exemple) però vam optar per intentar fer-ho des del punt de vista de Ray i que al seu torn a ell també li servís el procés per entendre millor i passar comptes. No va ser fàcil.
Per què?
Quan li vam explicar el projecte, la seva resposta va ser afirmativa, encara que ell hagués preferit que deixéssim les càmeres i ens anéssim de canyes. Ramon era al principi una persona molt reservada i nosaltres no li vam treure cap tema delicat fins que van passar molts mesos. I ho vaig fer quan ja érem amics, no hi ha res de distància, ni de cinema observacional aquí, però sí molt de respecte.
«La raó d’aquell engany, com sempre en els casos de corrupció, van ser els diners»
La bomba la va destapar el periodista Carlos Ribagorda, que s'havia infiltrat en aquella selecció. ¿Com va entrar a l'equip? ¿Sembla increïble que així, sense més, aconseguís fer-se un lloc en una selecció olímpica DI?
És una cosa bastant boja, sí, però la discapacitat intel·lectual límit es caracteritza per ser difícil de discernir en un primer moment. Ell explica que el va ficar algú que ja estava dins. Quan finalment ho va denunciar va ser una autèntica bomba.
Encara que Carlos Ribagorda és un personatge que crea dubtes.
Els que dubten d’ell ho fan pel temps que va estar dins de l'equip i el que va trigar a publicar la notícia.
A més de Ray, ¿qui participa del documental? ¿Has pogut comptar amb la participació de tots els involucrats, directament o indirectament, en la història que volies?
No, hi ha molts que han rebutjat participar: diversos jugadors amb els que vam aconseguir contactar; Fernando Martín Vicente, que era President de la FEDDI d'aquell moment, fins i tot Miguel Sagarra i el Comitè Paralímpic Espanyol. No obstant això, hi ha les veus importants per explicar la història: Ramón, que era el capità; el mateix Carlos Ribagorda; Jordi Clarés, un del seleccionadors nacionals; Peter van de Vliet, del Comitè Paralímpic Internacional i diversos protagonistes més.
Per cert, quina relació hi ha entre King Ray i la pel·lícula Campeones?
Ray i el Aderes Burjassot, que era el seu club, van inspirar la història de Fesser. El personatge de Román a la peli està basat en Ramon. I ell té un cameo al final de la peli.
¿L'èxit de Campeones, més ara amb els Goya, us ha ajudat a difondre la història de King Ray i la situació de l'esport per a persones amb DI?
Campeones va resultar una experiència molt positiva per a Ramón perquè s'ho va passar molt bé. I l'èxit de la pel·lícula ha donat visibilitat a un col·lectiu absolutament oblidat. No sé si això es traduirà en patrocinis i ajudes, espero que sí. A nosaltres en particular no ens ha ajudat, més aviat ens ha tancat alguna porta, però és secundari.
Anteriorment havies produït i dirigit diversos curtmetratges però aquest és el teu primer llarg. Com ha resultat l'experiència?
Els documentals, curts o llargs, ofereixen la possibilitat d'aprendre durant tot el procés, molt més que la ficció que són projectes més tancats. S'aprèn de la gent nova que trobes i de les petites aventures que es van plantejant.
«En conèixer en Ramón vaig entendre la dimensió de l'estafa, li van destrossar la vida»
Per què et vas decidir a intentar finançar el documental a través del micromecenatge?
Al marge de la qüestió econòmica, el nostre objectiu no era tan important dins el pressupost global de la peli. Amb el micromecenatge el que ens interessava era fer una campanya de promoció i donar a conèixer el projecte. I va sortir bé, pels pèls, però va sortir bé.
Però hauria estat possible finançar la pel·lícula amb el sistema tradicional?
Suposo que sí, però les subvencions també són complicades. La paperassa i el temps que triguen a pagar fan que resulti inviable per a molts projectes petits. Nosaltres teníem una petita ajuda a projecte de la Junta de Andalucía, però han passat tres anys i encara no hem vist ni la meitat dels diners. El micromecenatge al cinema és una altra possibilitat de finançament que serveix a més per comprovar l'interès que pot arribar a tenir el teu projecte.
Com vas dissenyar la campanya?
No crec que la dissenyéssim especialment bé. Vam decidir provar diferents coses cada setmana: canals de televisió, premsa, xarxes socials i els diferents col·lectius que podien estar interessats en el documental. Que et facin cas o no els mitjans de comunicació depèn de moltes coses. Les notes de premsa i el teu projecte poden no interessar en absolut.
Com vas viure els 40 dies?
Pensant que no ho aconseguíem.
Com expliques, pels pèls però ho aconseguir. ¿Vas materialitzar tots els objectius que et vas proposar amb el micromecenatge?
Gairebé tot, sí. Fonamentalment el que volíem cobrir amb la campanya era pagar una part de les llicències i drets.
«Amb el micromecenatge el que ens interessava era fer una campanya de promoció i donar a conèixer el projecte»
Quin consell donaries a aquells i aquelles cineastes que com tu volen impulsar el seu projecte a través del micromecenatge?
És una eina molt útil per comprovar com pot anar la pel·li. No és que sigui definitiva, perquè entren molts factors en joc, però va ser una experiència molt interessant.
Què és el que més t'ha agradat de tota aquesta experiència?
La resposta dels mecenes, l'interès d'un públic potencial.
¿I el que menys?
Em va obligar a posar-me les piles amb les xarxes, ficar-me a Twitter i obrir de nou el meu compte Facebook, que el tenia desactivat. I no és una cosa que s’em doni molt bé.
Tornaràs a recórrer a Verkami amb els teus propers projectes?
Depèn del projecte, però sí.
0 comentaris
Inicia sessió o Registra't per comentar aquesta entrada.