La Culpa és de Joan Reig

Fa un parell d’anys que Els Pets van decidir prendre’s un descans. Però els músics són com qualsevol altre treballador i han de seguir pencant per poder tirar endavant, més quan, com és el seu cas, tenen un fill petit. Va ser aleshores quan Joan Reig, el bateria de la popular banda de Constantí, nom imprescindible del Rock Català, va posar en marxa diversos projectes. «Un és Refugi, el grup que comparteixo amb el Joan-Pau Chaves, el teclista dels Pets». Amb aquesta aventura fa versions de clàssics de la Nova Cançó. «Una altra de les bandes amb les que toco és Tàrraco Surfers. Aquest és un conjunt amb què fem tota mena de versions en clau de música surf, des del «Despacito» a temes de Metallica. A més a més, sortim a l’escenari disfressats de romans. Ens ho passem molt bé. El guitarrista de Tàrraco Surfers és el Sergi Esteve amb què també hem estat fent concerts en format duet». Una fulla de serveis que ara, després de més de trenta anys de trajectòria, ha completat amb la gravació del seu primer disc en solitari. Sis temes, cinc pròpis i una adaptació del «One Too Many Mornings» del Bob Dylan, planxats en un mini elapé de vinil amb «La culpa», deliciosa composició amb molt d’autobiogràfic, com a primer senzill. Una composició ben especial per la qual ha volgut rodar un videoclip igual de notable que ha finançat a través del micromecenatge.

Text: Oriol Rodríguez

Els Pets estan parats, però quina hiperactivitat la teva!

Al soterrani de casa meva tenim muntat el local d’assaig dels Pets, que també és estudi de gravació. Aquí el meu nebot, que també és músic, ha enregistrat a un munt de bandes noves de la zona de Tarragona. El fet, però, és que assajant amb en Sergi Esteve vaig anar recuperant vells temes que havia anat escrivint durant aquests anys i que, per una cosa o altra, no havien entrat a formar part del repertori del Pets o de altres aventures com Mesclat o Refugi. I recuperant i recuperant ens vam anar animant i vam enregistrar uns pocs temes a l’estudi de casa amb músics amics. Va ser aleshores quan va començar a rondar-me pel cap gravar un disc. Tot va acabar prenent forma quan vaig gravar un parell de temes més als estudis de Pemi Rovirosa.

El baixista de Lax’n’Busto?

Exacte. Amb els Lax ens unia una amistat d’anys, d’haver coincidit infinitat de vegades als escenaris. En els darrers anys no havíem perdut aquesta amistat però sí que és cert que ja no ens veiem tant. Però l’espurna va tornar a saltar a partir d’unir-nos per La Banda Impossible amb què vam actuar plegats al Canet Rock. Als estudis del Pemi vam enregistrar un parell de temes més, acabant de modelant el que ha estat el meu primer mini elapé en solitari. Un vinil de sis temes, tres per cara.

«Fins ara era un cantant frustrat»

Sempre has admès que ets un cantant frustrat.

Ho era. Fins ara era un cantant frustrat! La meva primera experiència musical va ser un grup de folk en què cantava i escrivia les cançons. El nostre primer concert va ser en un intermedi de la representació dels Pastorets al Casino de Constantí. El meu pare, però, és bateria i per herència seva jo també vaig començar a tocar-la, la bateria. Primer amb bandes d’envelat i orquestra, després ja als Pets. I allà, amagat rere els timbals, em vaig quedar. Així que sí, ho reconec, sóc un cantant frustrat.

Als inicis dels Pets també vas escriure més d’una cançó, alguna de tant representativa com «S’ha acabat».

En Lluís (Gavaldà) sempre m’ho diu, que sóc un dropo, que hauria d’escriure més cançons, però el cert és que em costa molt posar-m’hi. A més, quan estàs en un grup amb un compositor tant potent com el Lluís, sempre fa una mica de cosa presentar cançons noves i que no mantinguin el nivell i la qualitat.

El disc el publiques en un mini elapé de vinil. I és que podríem dir que més que músic ets melòman.

I tant! Sempre dic que podria deixar de tocar avui mateix però que em moriria si no pogués seguir escoltant música. No hi ha res que m’agradi més que escoltar música. Dec tenir uns 10.000 discos a casa, de totes les èpoques i estils. M’encanta perdre’m en botigues i fires de discos i buscar tresors. Sóc curiós de mena i quan vaig descobrir els Beatles ràpidament em vaig interessar per què hi havia abans d’ells, que eren Buddy Holly i Chuck Berry, i abans d’aquests el blues i figures com Muddy Waters i així anant retrocedint. I el mateix amb la música catalana. I sí, ja m’agrada publicar el disc en vinil, però el disc portarà un codi QR per poder descarregar-te’l cinc vegades en format digital, així tota la família el podrà gaudir. En aquest sentit no sóc gens integrista. M’agrada l’experiència física de la música, però el format digital també és molt útil. Jo mateix, mentre cuino em poso playlists del Youtube. De la mateixa manera que és pot ser cinèfil tenir una gran col·lecció de pel·lícules i estar subscrit a Netflix, amb la música igual, pots tenir una gran col·lecció de discos però també aprofitar-te de les avantatges que té el format digital en certs moments.

A més de melòman, del pop al folk, el rockabilly, el rock psicodèlic... el teu univers d’influències és infinit.

I si en part el disc només té sis cançons és justament per això, perquè com toco tants pals he buscat intencionadament que tingués un entitat sonora, que totes les cançons tinguessin un comú denominador, que el disc no sonés dispers.

«Podria deixar de tocar avui mateix però em moriria si no pogués seguir escoltant música»

D’alguna manera l’experiència de publicar el teu primer disc ha estat un retorn als orígens, als inicis amb els Pets?

Ha estat una recàrrega d’energia. D’alguna manera sí que m’he retrobat amb aquella il·lusió de quan començàvem amb el grup però amb l’avantatge de tota l’experiència acumulada durant aquests anys que t’ajuda a no cometre els mateixos errors.

Una altra experiència nova en la teva carrera es que aquesta vegada has recorregut al micromecenatge.

Quan vam acabar el disc vam veure necessari enregistrar un vídeo per promoure el que és el single, «La culpa», un tema molt personal. Podríem haver intentat fer un cosa senzilla. Avui la tecnologia t’ho permet i hi ha gent que gairebé sense recursos fa coses increïbles. Jo, però, volia fer quelcom especial amb una bona producció, un viatge per diferents moments de la vida del protagonista, des de la casa on es va criar fins al ball de festa major del poble... Però per això es necessitàvem calés i jo no en tenia, perquè m’ho havia gastat tot en la gravació del disc, pagant els músics, l’estudi... Va ser la gent de la productora, Maria Roig i Tzeitel Puig, que em van proposar fer un verkami. Ens hi vam llançar.

Com vas viure la campanya?

Va ser intensa, amb molts nervis, perquè perseguíem un objectiu alt: 7.500 euros. Afortunadament ho vam aconseguir. La Maria i la Tzeitel es van currar molt la campanya i la veritat es que vam sortir en un munt de mitjans. Vam aparèixer a ràdios i diaris de tot el país. I per la zona de Tarragona em vaig fer un fart de fer-ne, d’entrevistes.

Potser hi ha que es preguntin com és que el bateria dels Pets recorre al micromecenatge.

És una pregunta interessant perquè n’hi ha que es pensen que per ser qui sóc lligo els gossos amb llonganisses i, evidentment, no és així. I n’hi va haver que es preguntaven com era que el bateria dels Pets havia de recórrer a la caritat. I per res del món dur endavant un projecte a través del micromecenatge és demanar caritat sinó invertir en un projecte cultural: avances uns diners per poder materialitzar un objectiu, diners que posteriorment et seran retornats en forma de recompenses. A més a més, en totes les entrevistes que he fet he intentat explicar que sent un país sense Estat, històricament el mecenatge ha estat importantíssim per mantenir actiu el món del art i la cultura a Catalunya.

El micromecenatge està adoptant el rol que fins no fa gaire tenien les discogràfiques?

No sé si el mateix rol però el micromecenatge cada vegada juga un paper més important en el món de la música. Abans les discogràfiques podien arriscar-se i apostar per grups que començaven. Ara això ja no passa i només publiquen coses que estan segures que els donaran beneficis. A més a més, gràcies al micromecenatge el músic disfruta de molta més llibertat creativa perquè no ha de donar explicacions ni discutir què vol fer amb la discogràfica. És un sistema de finançament que m’agrada molt. De fet he participat com a mecenes en diversos projectes de discos, novel·les gràfiques...

«El micromecenatge cada vegada juga un paper més important en el món de la música»

Quina rebuda està tenint el disc?

Doncs ara per ara només he ofert un parell de concerts en format duo acompanyat del guitarrista Sergi Esteve. La idea però, es sortir a presentar-lo tant en parella com en format quintet, amb una banda de què, a més del Sergi, també participaran en Pemi Rovirosa a la guitarra i Jimmy Piñol, també de Lax’n’Busto, a la bateria. La formació es completa amb Dani Peña com a baixista. El nostre primer concert serà el dia 14 d'abril al Casino de Constantí, que és com la meva segona casa. Després ja tenim diversos concerts tancats, tant per a duet com per a la banda completa.

Donaràs continuïtat a la teva carrera en solitari?

Ara que m’hi he posat, aquesta és la idea, m’agradaria seguir fent concerts i gravant discos com a Joan Reig. Aquesta primavera començarem a treballar en el nou disc dels Pets, que tenim pensat gravar el juny o el juliol i publicar el pròxim mes de setembre. Mentre pugui aniré combinant ambdues coses, la meva trajectòria en solitari i els compromisos amb el grup.

+INFO

Campaña - Joan Reig, nou disc i videoclip

Facebook Joan Reig

Email: [email protected]