Un any de la nostra vida

#02 / Reflexió de Marcos Rodríguez , l'actor que interpreta el paper de RAMON

Us seré sincer: la meva intenció és que feu una aportació a través “Verkami” per poder dur a terme aquest projecte on estem embarcats des de fa uns mesos, però també vull que sapigueu la importància que té per a mi formar part d’aquest viatge.

Fa uns mesos que el Xavi Fernández em va proposar formar part del repartiment d’“Un any de la nostra vida”. Només el fet que pensés en mi per fer un paper ja em va agradar molt, però em va acabar d’enganxar més quan vaig saber quin era el meu personatge, “el Ramon”.

Un foraster, un català que es va casar amb una andorrana als anys 40.

La sensació de ser un foraster en el lloc on hi tens gairebé tota la gent que per tu és important és bastant contradictòria.

Jo sóc andorrà, nascut a Andorra, de pares espanyols, com moltes persones d’aquest país.

Quan vaig créixer una mica (una mica només, perquè encara estic creixent) vaig començar a percebre en alguns cercles aquesta mena d’aversió als “forasters”. Això em va crear rebuig i ira. En aquell moment, no m’agradava gens que menyspreessin el meu idioma matern, que és el castellà, i el sol fet d’allò que percebia com una imposició va fer que encara em rebel·lés més a l’hora de parlar la llengua oficial del nostre país. Sí, sé perfectament que no és just, que la llengua oficial és el català i entenc que a ningú li agradaria que vinguessin a casa teva i no intentessin adaptar-se. Però no va ser gràcies a aquestes persones que rebutjaven el castellà i els espanyols que vaig entendre l’altre punt de vista, sinó a unes altres persones, que van aparèixer al meu camí i que mitjançant l’amor que sentien pel català i per Andorra, han fet que estimés de veritat la llengua catalana, les tradicions d’Andorra, i tot el que pot oferir un país tan petit i la gent que té ganes que tiri endavant i tingui una veu digna de ser escoltada.

Us puc assegurar que a casa meva MAI m’han dit res dolent, ni mitja paraula que em pugui crear cap tipus d’aversió a aquest país, ni cap a la seva llengua ni cap a les seves tradicions, ben al contrari. En el meu cas es tracta d’un tema de sentiments personals. Culturalment, m’he sentit molt més identificat amb els costums espanyols que no pas els andorrans. Però visc aquí, i Andorra m’ha donat tot el que realment té valor per a mi i més: amics, feina, diversió, oportunitat de créixer, i fer tot el que m’agrada.

A “Un any de la nostra vida” crec que s’hi reflecteix aquesta sensació de “doble nacionalitat” de què us parlo i m’encanta que per fi es posi damunt d’un escenari, obertament.

Us sembla que a les persones que són de fora i han vingut a treballar aquí, el fet que hagin d’esperar 20 anys per tenir opció de fer-se andorrans els ajuda a pensar en la seva integració? I el fet d’haver de renunciar a la seva nacionalitat d’origen? Sincerament: és lleig.

Així que, convido tots els andorrans, “forasters” i turistes a veure aquesta obra que, a més de ser divertida, intrigant, històrica i de ficció, convida a la reflexió i aquesta reflexió incita a que expandim la nostra ment. I us asseguro que amb una ment oberta es pot ser molt més feliç.