#03 / La resistència, clau de la victòria

L'efecte papallona consisteix en la repercusió causal d'un petit acte. Durant l'últim any he llegit molts articles; en un d'ells se'n parlava de forma divertida de les caramboles que "el procés" havia generat sobre la societat catalana.

La realitat que vivim com indvidus és, i serà sempre, una aproximació del món on vivim filtrada per les nostres pròpies experiències, sense dubte. Però aquest paradigma és vàlid tant pel Rei, com també per qualsevol ciutadana de peu.

En temps de revulsiu, els marcs es desdibuixen. Per exemple, s'envien 1000 efectius de les forces de "l'ordre" a Catalunya que deixen més de 1000 ferits en una sola jornada electoral durant l'1 d'octubre i, després, s'acusa com a responsables de la violència al lideratge de les persones agredides.

Si sumem l´èpica de revulsiu que vivim en els nostres dies amb el neollenguatge que definien als seus llibres Orwell i Huxley, veiem que el resultat s'aproxima al nou discurs polític del món occidental; sembla que només puguis esperar de la classe dominant que faci just el contrari del que predica.

Encara tinc la imatge de Pablo Casado, en plena campya electoral, anant a rebre un grup de migrants que acabaven d'atracar a terra espanyola, o la cara de satisfacció del colpista Millo mentre acusava al govern legítim d'haver fet un cop d'Estat.

Aquesta cínica manipulació del discurs causa, des de la meva lectura, dos conflictes capdalts. Per una banda, l'apropiació del discurs d'esquerres en aquelles forces que acaben resultant eminentment partidàries de les polítiques de dretes produeix un avenç descontrolat del feixisme i de les polítiques més xenòfobes, clasistes i immorals: com la deportació de menors planificada per l'Ajuntament de Barcelona.

Però, per altra banda, i el que em resulta més preocupant, és la pèrdua de legitimitat en el discurs de les formacions, col·lectius o, inclús, personalitats amb origen i vocació d'esquerres que naixen, creixen i defensen la classe obrera.

Forma part del seu objectiu desvirtuar el valor de la paraula. Fer que les propostes disruptives amb el capitalisme sonin desafinades, plenes de falàcies i incongruents. Podria resumir-se aquest últim conflicte segons: "Si està prometent que farà algo bo, segur que ens enganya i el que vol és treure'n profit."

Per acabar d'amanir aquest mateix conflicte, ens bombardeixen amb cànons estètics (amb la cosificació de la dona a la publicitat, per exemple), amb ídols i icones que rebutgen els seus origens humils, si és que els han arribat a tenir, per esdevenir el bufó de l´oligarquia (aquest punt és tan evident que no cal ni posar exemples). I amb tot, ho adulteren amb milions d'euros de publicitat i creen el "gust general"; amb el que alhora regulen la tolerància de la classe obrera envers la vulneració dels seus drets i llibertats (un gran exemple és la vulneració del dret de vaga dels riggers del Sónar i la proseguida assistència desorbitada per part de persones de la classe treballadora que s'han gastat, almenys, una quarta part del seu sou per veure artistes que porten el set prefabricat i es dediquen, només, a fer bones transicions entre cançons que, sovint, ni tan sols són seves, però que de ben segur compleixen l'objectiu de la classe dominant: que no pensis o que pensis el que ells volen que pensis). Sí, ells, en masculí; ja que a dia d'avui segueix evidenciant-se la clara aliança criminal entre el patriarcat i el capitalisme.

Arribats a aquest punt, acabo fent una petita reflexio en relació al nostre projecte, ANTIpunk, del projecte Make Botswana Great Again.

Com bé sabeu, en 6 anys de músic i defensant el projecte "Botswana" en totes les seves declinacions i formats (Botswana 1931, The Botswanas, Sergi Botswanas i, ara, Make Botswanas Great Again) m'he esforçat, jo i incontables persones més (fins i tot, malgrat les desavinences) en constituir un projecte musical que permeti crear un espai de lluita per a la República i en contra del règim monàrquic espanyol, hereu del Franquisme. Malgrat haver realitzat 120 concerts arreu del territori català, a Grècia, a Portugal, a Galícia o a Madrid; mai cap mitja de comunicació de masses ens ha donat cobertura. Després d'aquest intens recorregut, tampoc es va considerar d'interès informatiu que fos la primera persona detinguda, pel simple fet d'estar amb una guitarra en una manifestació, després de la detenció del president legítim Carles Puigdemont. No gens menys, tampoc es va considerar d'interès informatiu que per la mateixa causa em caiessin 6 mesos de presó. Però és que,fins i tot, tampoc es va considerar d'interès informatiu que m'absolguessin de tots els càrrecs. Aquest últim fet és radicalment preocupant, ja que la pròpia jurisprudència de la justicia espanyola podria permetre fer servir la meva absolució per aconseguir la bona ressolució de tants altres casos de repressió; entre ells ja he contactat amb la Laia i el Lluís per si volen interposar un recurs a la seva condemna de 1 any i 1 any i mig de presó.

Amb certa resiliència, que no resignació, he acceptat aquesta identitat; que al final, m'agradi o no, és meva: el cantautor que no existeix. D'afegit, vull remarcar que ni de lluny em sento en una posicio particular. Enllaçant amb la crítica social que he fet en aquest post i en l'anterior (insomni polític), se'n pot destil·lar que la censura i la repressió l'estem vivint moltes civils, artistes i col·lectius anticapitalistes (de nou, és tan evident, que no calen exemples).

Malgrat tot, el que no puc tolerar ni entendre, és rebre crítiques sinònimes per part d'organitzacions de caràcter ultraconservador i, a la vegada, de certs sectors que s'autoreivindiquen com a formacions anticapitalistes. La defensa del col·lectiu no només passa per reivindicar el petit espai que ens envolta als barris, pobles o ciutats. Sinó que consisteix en ampliar mires i construir una lluita unitària de la classe obrera sense distinció de fronteres, ètnies o capacitat adquisitiva. A més, tampoc té sentit la construcció d'una alternativa global sense l'assumpció de la identitat nacional d'aquests mateixos col·lectius, els quals considero els agents necessaris per aconseguir aquesta unió de classe. D'aquí la incongruència i el fracàs d'intentar construir a Catalunya una àmplia base nacionalista per les llibertats polítiques només tenint en compte una de les identitats que la componen.

La proposta ANTIpunk, neix d'aquesta lectura; de la voluntat d'unió de les lluites socials i la nostra música. Sortosament, no és una proposta impulsiva; sinó que és el resultat d'una intensa reflexió, pensada i debatuda amb diferents actius revolucionaris de diferents països del sud d'Europa i que va en la línia de les seves mateixes dinàmiques per combatre la misèria a la que ens aboca el neoliberalisme i la globalització.

Fins la victòria sempre,

Sergi.