#05 / Fragments del llibre complet ALAI

Hem entrat en la recta final, a partir d'ara totes les aportacions són decisives! Per amenitzar aquests últims dies, i per mostrar-vos una mica la filosofia i l'estil dels texts, us deixo alguns fragments del llibre complet, que he anat publicant a la revista d'autor Un Mar Degota, i imatges de les postals. Espero que us agradin, podeu fer comentaris, moltes gràcies!

ALAI ÉS ALEGRIA

Un despertar dolç

*Irrupció de l'Alai a l'habitació a les 6.15: "Com és que no sortim?".

Explica-li, a l'Alai, això del canvi d'hora!*

Em desperta suaument amb el morro humit. Uns tocs lleugers, compassats, esperant una reacció per tornar-hi només quan certifica que segueixo dormint. Amb quina delicadesa em recorda que fem tard, que ella ha de pixar a fora, que ja fa mitja hora que hauríem d’haver sortit. I així i tot m’ho demana amb suavitat i delicadesa, amb respecte però amb fermesa. No et pots resistir.

Qui no es lleva d’un bot per treure-la?

D’on ve el nom d’Alai

L’Alai va ser un regal. Vaig triar jo, entre els gossos del Refugi Aixopluc de Manresa, però era un regal. En un principi li havien posat Lleida, i el primer que vaig fer va ser canviar-li el nom. Estareu d’acord amb mi en que el canvi de nom era necessari. Ignoro si els altres jovenets amb els que convivia al refugi es deien Girona, Tarragona i Barcelona però, en tot cas, més que un nom lleig i literalment provincià no em semblava l’adequat.
La noia que va pagar les despeses d’adopció es deia, es diu, Laia. Com que he viscut al País Basc i parlo una mica l’euskera, volia posar-li un nom en aquest idioma (al meu primer gos vaig posar-li Aizu). Després de barallar diversos noms que m’agradaven, em vaig adonar que un dels candidats era l’ideal: ALAI són les lletres de LAIA en un altre ordre. Un anagrama senzill però potent. També ha resultat ser molt encertat, per l’alegria innata amb què viu —moltes persones, que per l’actitud juganera els semblava que en tindria tres o quatre, se sorprenen quan els dic que té onze anys—. Alai significa alegria, i en l’Alai ho significa com a nom i com a allò anomenat. Alai significa també, sovint, tot allò que m’agradaria ser a mi.

Als teus peus

Quan estic bé i vols jugar, sortir, córrer o caminar, ho aconsegueixes. Saps com fer-ho. Saps que t’he de correspondre, en la nostra relació simbiòtica, i saps com demanar-ho.

Però quan vaig haver d’estar tres mesos immòbil a casa, amb els llums apagats, les finestres tancades, la porta barrada… vas entendre de seguida que estava malament, que no podia sortir al carrer.

Tu, que sempre ets on s’està millor de la llar, et vas quedar als meus peus dies sencers. Setmanes que van ser mesos. I no només això, i aquí és on volia arribar: en cap moment vas insinuar que et mories de ganes de sortir a córrer. No vas demanar-me jugar per què sabies que estava fatal i sabies que, si m’ho demanaves, em sentiria encara pitjor.

Així que, als peus, em vas fer companyia. Em vas escoltar tocant la guitarra, a cegues, cançons llastimoses que gravava a palpentes.

Escoltar aquelles cançons és entendre com estava jo, tornar-ho a viure. Per això no les escolto gaire. Però veure’t a tu també és tornar-ho a viure. I encara hi ha qui es pregunta com és que, pel sol fet de veure’t, m’alegris el dia.

Als teus peus, Alai. ^^

Pèls per tot arreu

Si tingués el més mínim instint o idea de fer calés, en comptes de fer aquest llibre o qualsevol dels Llibres Artesans hagués fundat una fàbrica de coixins amb el pelatge de l’Alai de farciment. Esponjós, suau malgrat la seva aspresa relativa, agradable i una matèria primera ecològica i renovable.

De pèls de l’Alai ha d’haver-n’hi a tot arreu. En un trineu a Alaska, en un furgó de TNT, en un calaix en una oficina de correus a Valladolid, en un bus de Costa d’Ivori, dins de la caixa de cabals d’un banc suís, flotant per l’estació espacial europea, a la caixa de seguretat d’un motel de Califòrnia, en un kebab d’un mercat d’Ankara… en tots aquests indrets hi ha un pèl de l’Alai, sense que hi hàgim estat mai ni en persona (jo en sóc portador passiu del pelatge) ni en gossa.

Si puc afirmar que a l’estació espacial europea hi ha un pèl de l’Alai és perquè em conec el seu do de la ubiqüitat. No em demaneu com pot haver-hi arribat però sé que, ser-hi, hi és.

Amor condicional

Em sembla que mai a la vida he conegut tanta gent com quan l’Alai era jove i anàvem a passejar per Manresa. Quin poder d’atracció que tenia, l’Alai (ara potser no tant). En aquells temps, em solien demanar pel carrer: "És un podenc, oi?". Mai havia sentit mencionar la raça podenca. La primera vegada fou passant per davant d’un dels gitanos del barri, el que ven encenedors i mocadors de paper en cadira de rodes. Encara ara el veig de tant en tant. Em va dir “Esto es un podenco ¡Es un gran perro!”, molt content i cofoi, amb la cara il·luminada. Potser va despertar-li bons records amb companys podencs. Pensar que havia adoptat “un gran perro” em va alegrar, i amb el temps vaig anar comprovant fins a quin punt tenia raó.

Més endavant, van ser alguns caçadors que m’anava trobant els que la reconeixien com a podenca portuguesa de raça, però aquests casos, com veurem en altres capítols, ja no eren tan agradables. Un em va arribar a dir “Aquests gossos de raça son una llàstima, perquè valen 200 o 300 euros i si vaig jo a la gossera no me’l donaran perquè soc caçador”.

L’Alai és creuada, en realitat, però investigant per Internet vaig veure que sí que s'assembla molt al podenc portuguès mitjà de pèl llarg. A més de l’aspecte extern, em coincidia també amb les característiques que s'atribueixen, en general, als podencs: intel·ligència, vivacitat, alegria, sociabilitat, gregarisme…

Però hi ha una singularitat d'aquesta raça que em va fascinar: es diu que són molt fidels —que només accepten un amo en tota la vida—, però que poden perdre aquesta fidelitat a conseqüència d'un càstig que considerin excessiu. Els primats també es neguen a treballar i a cooperar amb els científics quan senten que sel’s està tractant de manera injusta. Ho trobo genial. M'encanta tenir un gos amb personalitat, sense que sigui un gat ni un goril·la. És la primera lliçó que hauríem d’aprendre de l’Alai.

Crec que jo també sóc d’una única relació, canina, a la vida. No m’imagino ara amb un altre gos que no sigui l’Alai. Això ara, és clar: a mesura que passin els anys, quan l’Alai ja no hi sigui, ja ho anirem veient. Al final, segurament en vindrà una altra, i si tinc clara alguna cosa és que serà una podenca rescatada.

Fidelitat amb límits

Una altra mostra de fidelitat crítica, reflexiva o no-babaua és quan necessito treure-la (perquè se m’ha girat feina, he de marxar, no tindré temps més tard...) mentre cau una solana que espeteguen les pedres. Es frena amb les potes per no abandonar la frescor (relativa) de la casa. Ja pots tibar, ja. Arriba un punt que ho deixo estar, tot i que sé que, si volgués, podria obligar-la a sortir. Al final cediria. La fidelitat és la mateixa, això no canvia res, però mentre et demana amb expressió dolça “Si us plau, no em treguis a passejar que em cremo els peus, m’asfixio amb la calor i no sé on posar-me a l’ombra”, al mateix temps duu a terme una acció de resistència sòlida i determinada, gens submisa, confiada en el respecte que li atorga la relació. Més actituds admirables que faríem bé de copiar.