#01 / Quines cançons trobareu al "16 cabres i un munt de vergonyes"?

PRÒLEG: PLANY

Amb un romanç anònim del segle XVII dictat entre la guerra dels Segadors i la guerra de Successió, en bona companyia amb Els Berros de la Cort sorgim d’entre les boirines de la llarga nit. De la larga noche. De la trista nit, que potser tot just ara veu llampeguejar l’albada a l’horitzó.

Fem marrada, passats de bon tros els primers dos segles, per veure el punt on comença la nostra història.

El Flabiolet

Aquest tema el vam conèixer de la mà del mestre Maties Mazarico i, com ell, ens ve directament des del Rosselló. Podreu comprovar que, si bé —indiscutiblement— l’estrella era el sacaire, el seu company inseparable, el flabiolaire, era el que tenia més èxit entre les fans.

La nina i el rector

Aquesta peça tan marinera ens ve directament des d’una antiga fàbrica de muntatge de televisors d’Osona, on joves i padrines la cantaven a ritme d’havanera. Ens acompanya el saborós acordió del mestre Perepau Ximenis, que ens mena al Carib i les terres cubanes, que tant intensament es van relacionar amb el nostre país, malgrat que avui poca gent ho recordi.

Ball pla d'en Banyut

Com no podia ser d’altra manera, la tonada particular del poble de Celrà —que ens acull, i fins i tot de tant en tant ens escolta— ens parla de la lluita de superació dels veïns del poble, remences a l’època medieval, per treure’s del damunt un senyor feudal, foll i ben peculiar...
És un tema de creació amb el qual ens honra haver pogut participar en aquesta festa novella, la del Banyut, que de ben segur tindrà llarga tradició.

El Rector de Collbató

Vers aquella imatge que se’ns ha volgut transmetre dels nostres avantpassats, la de gent d’una religiositat i superstició temorenques i manyagues, hi ha un munt de cançons que ens demostren que de rucs no en tenien ni un pèl, i que per damunt de rosaris, sotanes i casulles el poble sabia. Sabia i cantava.

Ens han acompanyat a cal rector en Pau Feixas i en Marcel Casellas, donant gas amb el seu metall catalàunic.

La Caterineta

Aquesta cançó és una d’aquelles que ens acosta als nostres germans mallorquins i fot el dit a l’ull a gonelles i altre mena de xarlatans.

En el nostre cas, la Lídia Domingo—en els seus dies de groullera— va fer aquesta bonica variació, a partir de la lletra i la melodia de la mallorquina “A sa plaça fan ballades” i la principatina “Caterineta”.

Joan Amades inclou tots els temes d’aquesta “família” com a cançó d'aplec i explica que es ballava arreu del territori de parla catalana. Era també una cançó de ball rodó infantil que cantaven les nenes arreu de Catalunya.

Atenció al detall, amigues i amics: infantil.

La Bella Laia

Durant l’època daurada de la sardana, en l’explosió del seu èxit, eren habituals els experiments i jocs amb altres melodies i ritmes. Nosaltres ens hem enjogassat amb una melodia de la nostra infància i a més hi hem afegit lletra, d’aquelles que haguera tingut èxit en el temps dels cantaires de taverna. Val a dir que en aquest sacrilegi hem tingut la sort de comptar amb els amics de la Cobla Bisbal Jove, trempant el tema d’allò més...

Jotada

Si una bona jota és un xarrup d’alegria, les jotades que sonen a les Terres de l’Ebre són tot un ritual fester. Sobre una sèrie de melodies que van interpretant els diferents membres de la rondalla, els cantadors improvisen versos referents a l’actualitat o als participants en la festa, amb una ironia o causticitat pròpies, com recordarà tot aquell qui tingui coneixences ebrenques. En aquesta ocasió ens ha volgut acompanyar el mestre Marcel Casellas, que si bé és de més amunt, de sagacitat no n’hi falta.

Sant Gil

L’actual fama que tenim els catalans de tous, pacífics i fenicis, es un clixé imposat interessadament i massa ben assumit, que ve de l’època de les 16 cabres, precisament: de mitjan segle XIX. Tan sols cal veure com anava en aquells mateixos anys una festa major empordanesa, per saber de quina una en calçaven...

Mossèn Joan de Vic

Un gran clàssic de la tradició catalana, especialment al seguici de Reus. És la història d’un cavaller —a l’època medieval i moderna aquí se’ls anomenava mossèn com don a Castella— que torna de la guerra i reflexiona d’una manera autènticament surrealista sobre el seu destí. Per fer-ho encara més surrealista, hem comptat amb la col•laboració de l’empordanès Domènec Ludeña “Domi”, i la seva rumbera tramuntanenca.

En aquesta illa tan pobra

El darrer dels temes que hem incorporat al repertori és potser un dels més representatius que hi ha coses que mai no canvien. Contat pels eivissencs de la manera més senzilla.

Situats, doncs, en ple Mediterrani, hem agafat el clarinet baix d’en Manu Sabaté fortament, amb les dues mans, i amb quatre clarinetades hem trencat el ritme de la melodia perquè tirés una mica cap a les costes orientals del nostre mar.

Cançó de panderos

Les cançons de panderos se solien cantar el dia de Pasqua quan, mentre els homes la voltaven cantant caramelles i escurant les tavernes, les dones es reunien a casa d’alguna veïna a fer festa i cantar plegades versos improvisats. En aquesta ocasió, la Montse i la Lídia s’apliquen al màxim en els entrellats del pandero biològic.

Ara pla

Per a aquells qui pensen que una noia no pot gaudir tant de la vida o de la festa com un noi, heus ací un tema de nova creació que se’ls indigestarà una mica...

Les noies d'Olot

No us penseu pas que la música, la festa, i l’alcohol d’abans portaven efectes gaire diferents dels que porten ara. Amors ràpids, contactes furtius... sang bullent.

Els músics de Puigcerdà

Si moltes de les grans fortunes de llinatges de la costa venen del tràfic d’esclaus o altres negocis truculents, a la muntanya la cosa no és gaire més neta. Aquesta falsa frontera que ens va imposar la mal anomenada Pau dels Pirineus —perquè ni va dur la pau i amb prou feines parlava dels Pirineus— va fer la sort d’unes quantes famílies que, fent de paquetaires i movent el contraban al seu risc, es van poder situar al capdamunt de la societat.

Sí, sí... moltes cases polides i famílies de casa bona, no sabeu pas la merda que amaguen sota la catifa.

EPÍLEG: Els tres tambors

Remei bàsic per als il•lusos que encara es pensin que la nostra supervivència cultural es deu bàsicament a alguna mena de planificació d’una elit decisiva i salvapàtries, més que no pas a la vitalitat i fidelitat del poble català. Del vell i del nou. Del que no surt als diaris i omple massa poques pàgines als llibres d’història.