Diu Pilar Almenar que totes les persones tenim una veu. "Des del periodisme tenim aquesta expressió tan desafortunada de donar veu. Però la veu ni es dóna ni es reparteix. El que es dóna i es reparteix és l'espai", apunta. "I s'ha de repartir bé, sense deixar fora d'aquest espai comunicatiu aquestes veus a les quals no escolta ningú". Una opinió que apuntala la seva companya Rus Martínez. "Les presons, a més, són un espai molt complex en què visibilitzar veus. Les de les preses i presos són veus que tendim a apartar. De fets, per ubicació, les presons ja són espais apartats de la societat ". Les dues, Pilar i Rus, són part de l'equip que ha ajudat a materialitzar Impresas, la revista feta per les recluses de la presó de Picassent (València). El segon número de la publicació ha estat propulsat a través de Verkami. Text: Oriol Rodríguez / Fotografia: Estrella Jover.

Una revista, Impresas, feta per les recluses de la presó de Picassent. En l'estrictament social (i des de l'opinió subjectiva) un dels projectes més interessants que recordo a Verkami.

Pilar Almenar: Sóc periodista i feia temps que em rondava pel cap la idea de posar en marxa un projecte que servís per a la reinserció social i l'apoderament de diversos col·lectius. Feia temps que treballava en el periodisme social i havia percebut que quan li dónes veu a algú a qui normalment no se l'escolta, es produeix un efecte empoderador. Se'ls il·lumina la cara quan s'adonen que algú els considera de tu a tu i els dóna tracte de caps pensants. Una idea, però, que no sabia en quin col·lectiu aplicar.

Fins que vas donar amb el de les preses.

Pilar Almenar: Va ser al descobrir Àmbit, l'associació que ens dóna suport. Una entitat que porta 25 anys treballant amb persones recluses. A través d'ells vaig descobrir que les dones representen un 8% del total de la comunitat reclusa a Espanya, amb l'escassetat de recursos que això comporta. Un cop vaig tenir la idea, vaig trucar a una llista de dones a les quals admiro i amb les quals tenia ganes de treballar: Laura Bellver, Estrella Jover…

Vas tirar d'agenda, com se sol dir.

Pilar Almenar: Així és. Ara l'equip ha canviat. Som un total de sis dones, tres procedents de l'àmbit cultural i periodístic i tres especialistes en temes socials. Entre elles Rus (Martínez), que és psicòloga.

Va ser fàcil posar-lo en marxa?

Pilar Almenar: Vam estar un any construint el projecte i avaluant amb antigues recluses la seva viabilitat. Testejar si a elles, que eren les que havien de fer la revista, els semblava una proposta interessant.

Com us van rebre les autoritats penitenciàries?

Pilar Almenar: Entrar a treballar en una presó és complicat. Són espais de seguretat en els quals viuen persones privades de llibertat, de moviment i comunicació. Només pots accedir a treballar-hi a través d'una entitat que ja ho estigui fent. Nosaltres ho vam fer a través d'Àmbit. Ens vam reunir amb la direcció de la presó i els vam exposar el projecte. La seva resposta va ser de gran empatia. Va ser molt senzill començar a treballar. No ens podem queixar. És un projecte, això si, autofinançat, que no els reporta cap despesa extraordinària.

"Quan dónes veu a algú a qui normalment no se l'escolta es produeix un efecte empoderador"

I les recluses com van rebre el projecte?

Rus Martínez: Vam fer una presentació en el mòdul en el qual anàvem a treballar, tot i que tenim recluses, a diferència de moltes altres iniciatives, de diferents mòduls. Va ser al menjador durant l'hora del cafè, un moment sagrat per a elles. Estava ple. Vam exposar el projecte i el model: una revista de dones recluses per a dones recluses. Va ser brutal. Van esclatar en aplaudiments. Els dos anys que venim fent el taller, l'acollida ha estat espectacular. És un luxe treballar amb elles, més tenint en compte els seus condicionants i circumstàncies.

Cal recalcar que és una revista per a elles però, sobretot, feta per elles.

Pilar Almenar: Fins a tal punt és així que l' any passat, quan els tallers es van haver de suspendre de forma presencial per culpa del confinament, ens va costar molt més tancar el número perquè són elles les que prenen totes les decisions.

Quantes dones han passat pel taller en aquests dos números?

Rus Martínez: En cadascuna de les dues edicions han participat del taller 15 dones. En tots dos números l'han finalitzat de manera activa unes sis o set. No perquè se sentissin desmotivades, sinó perquè hi ha recluses que han recobrat la llibertat, d'altres que han estat canviades de mòdul, n'hi ha que s'han hagut de sotmetre altres tallers de caràcter terapèutic…

És el segon dels dos números el que heu impulsat a través de Verkami.

Rus Martínez: Haver-ho fet en plena pandèmia ha estat un gran repte. La primera fase és la de creació de contingut. Aquí és quan elles escriuen i comencen a trastejar amb la literatura. Un cop aquesta part està molt avançada, entren les col·laboracions gràfiques. Artistes professionals que il·lustren aquests textos.

Qui són?

Pilar Almenar: Un catàleg d'il·lustradors i dissenyadors que s'han prestat a col·laborar. Aquests il·lustradors i il·lustradores envien una carta motivacional a les recluses exposant per què volen treballar amb elles i elles trien amb qui volen treballar. Va ser just en aquest moment quan, per culpa de la pandèmia, es va parar el taller deixant en l'aire un munt de decisions per prendre.

Com ho vau fer?

Pilar Almenar: No tenint accés directe a Internet, a través de cartes manuscrites que elles ens van enviant. Una situació que també va provocar que redactessin diversos textos en què narren com s'ha viscut en confinament a la presó. Tots ells estan publicats en aquest segon número.

"Impresas ha passat de ser un projecte de què es parla a ser un projecte amb el qual s'aprèn"

Quin impacte ha tingut la revista dins i fora de Picassent?

Rus Martínez: A dins, l'impacte que ha tingut en les recluses ha estat brutal. A la primera vam poder fer una presentació a la sala d'actes que elles van viure com les autèntiques protagonistes, que és el que eren. Va ser una experiència molt empoderadora per a elles. Una portava un exemplar sempre a sobre. Encara la porta a la bossa. I si baixava al pati l'ensenyava a les seves companyes. La revista va generar un canvi de rol, ja no només eren recloses, sinó éssers creatius capaços de fer una revista.

Pilar Almenar: Fora de la presó la recepció també ha estat espectacular. Ha generat molts impactes en la gent que la llegeix, per ser un col·lectiu completament desconegut. Han al·lucinat amb el que expliquen i amb la mateixa qualitat de revista. "No sembla una revista feta per recluses". I la realitat és que si no s'esmentés la paraula presó ningú ho sospitaria. Elles parlen del que volen. 108 pàgines en blanc perquè expliquin el que desitgin. També ens agradaria destacar el nivell acadèmic.

Acadèmic?

Pilar Almenar: Ens han començat a convidar a fer xerrades en diferents universitats. No només això, sinó que s'han escrit cinc o sis treballs de final de grau o màster parlant sobre Impresas. Impresas ha passat de ser un projecte de què es parla a ser un projecte amb el qual s'aprèn. També hem al·lucinat amb les mostres de suport que hem rebut a partir de realitzar la campanya i sortir en xarxes socials.

I s'ha descobert alguna vocació?

Rus Martínez: Una de les noies que ha participat en els dos números ha decidit reprendre els estudis.

I això de fer un Verkami per finançar aquest segon número..

Pilar Almenar: Un projecte pot tenir moltes formes de finançament i cap menyspreable. El crowdfunding ens permet una independència impossible de tenir amb cert tipus d'ajudes. Verkami permet participar del projecte d'una manera ordenada: hi ha un objectiu molt clar i concís. Hi havia molta gent que volia donar suport, però no sabia com. Verkami genera un perquè i un per a què. T'ofereix una estructura a través de la qual pots canalitzar tots aquests petits suports que d'altra manera no saps com programar.

Com vau viure vosaltres la campanya i com ho van fer les recluses?

Pilar Almenar: Amb molta il·lusió. Sabien que anàvem a fer un Verkami i es van apuntar l'adreça: verkami.com per transmetre-ho tot a les seves famílies. El procés, però, ho hem viscut més des de fora. Sí que els feia il·lusió que es pogués distribuir i que molta gent la tingués en paper. Un procés, el de la campanya, en què hem patit molt, però també hem après. La campanya ha generat molts més impactes dels que pensàvem, però també molta més feina. Ha estat una muntanya russa d'emocions, un dia estàvem convençudes aconseguir-ho i un altre que ens anàvem a estimbar.

Hi haurà més números? Els finançareu a través de Verkami?

Pilar Almenar: Hi haurà més números de la revista, evidentment. I hem d'analitzar si seran amb crowdfunding. Ara estem en procés de descompressió. Si ho fem sí que tenim clar que hem de organitzar-lo i plantejar-lo d'una altra manera per optimitzar el treball. Fer un Verkami és un projecte en si mateix.

+ Info

Campanya Verkami - Proyecto Impresas

Facebook | Instagram | Twitter | Web