Creadors Verkami 11 #Periodisme: Èric Lluent

L’any 2008 els tres principals bancs d’Islàndia van col·lapsar provocant una de les més greus crisis econòmiques de la història. Conseqüència d’aquella recessió, la ciutadania va prendre el carrer en què es va conèixer com la “Revolució de les Cassoles”. Protestes que van fer de l’illa de l’Atlàntic Nord el paradigma de la democràcia real, model a seguir per posar punt final a la dictadura del sistema financer. Periodista vocacional, cronista de trinxera, Èric Lluent descobrí la cara menys coneguda d’aquella quimera amb “Islàndia 2013. Crònica d’una decepció”, reveladora tesi finançada a Verkami. El reporter barceloní ja es troba enllestint la seva segona part, “Islàndia 2014. El preu del miracle econòmic”, volum que, de nou i ben aviat, impulsarà a través d’aquesta plataforma de micromecenatge.

Text: Oriol Rodríguez

En els darrers cinc anys has viatjat sis vegades a Islàndia. No només això, sinó que, com periodista, fins i tot has col·laborat en un mitjà local com “The Reykjavík Grapevine”. Què és el que t’atreu tant de l’illa?

L’illa té un atractiu natural innegable. Un cop coneixes bé el territori i has vist espectacles de tota mena, tens la sensació de tenir el peu sobre una mena de monstre que respira. A les grans ciutats, els humans (aparentment) tenim el control sobre l’entorn. A Islàndia les regles del joc estan molt clares. Els elements naturals estan per sobre de la voluntat humana i els islandesos fa mil anys que s’hi han adaptat i l’han respectat. Exceptuant les darreres dècades en què s’han obert importants ferides al tresor natural que guarda el país.

Què et va dur a escriure “Islàndia 2013. Crònica d’una decepció”?

La creació d’una ficció interessada sobre el que havia passat a Islàndia en l’àmbit social, polític i econòmic per part de les grans agències internacionals de comunicació. Com a periodista, sé que habitualment les informacions que se serveixen obvien qüestions, silencien parts importants de la història, enfoquen només cap allà on interessa.

En termes de salut democràtica i corrupció Catalunya i Islàndia tenen els mateixos problemes

Però és que en el cas islandès s’estaven reproduint mentides sense cap mena de filtre. Fins i tot els mitjans alternatius també se n’estaven fent ressò, d’aquestes mentides. Això em va molestar i indignar, així que vaig procurar publicar un reportatge a algun dels mitjans de comunicació convencionals de Catalunya o l’Estat. Però no em van contestar ni per donar agrair-me l’oferiment. Amb l’emprenyada vaig arribar a la conclusió que el més senzill era escriure de forma realment independent i autoeditar-me un llibre.

Hi ha més semblances que no pas creiem entre Islàndia i Espanya o Catalunya? És Islàndia el país menys nòrdic dels països nòrdics?

No conec amb profunditat la resta de països nòrdics. He viscut a Finlàndia durant un any, però no tinc els elements necessaris per contestar a aquesta pregunta. El que és cert és que sota l’etiqueta “nòrdic” s’inclou tot un seguit de quimeres sobre aquestes societats que històricament han estat aïllades i que, fruit de la ignorància, donem per certes. Especialment en el cas d’Islàndia. En termes de salut democràtica i corrupció, Espanya, Catalunya i Islàndia tenen exactament els mateixos problemes i nivells molt similars.

Què hauríem d’aprendre d’ells, però?

Fa poc em van fer una entrevista per a un diari islandès i ho vaig escriure ben clar. Crec que els moviments socials islandesos poden aprendre molt dels moviments socials del sud d’Europa, perquè tenim una trajectòria de lluita contra el poder inqüestionable. En el seu cas, ben poques conclusions podem treure. El més destacable serien algunes tímides propostes pel que fa a democràcia 2.0 o alguns aspectes prou innovadors en el procés constituent que es va iniciar l’any 2009. Però hem de posar les coses en context i valorar-les en la seva justa mesura.

Un dels grans mites d’aquella revolució va ser la Constitució redactada per 25 ciutadans elegits democràticament. Però, no tot és tan bonic com sembla, oi?

La qüestió no és que sembli bonic o no. Senzillament, aquest mite és fals. La Constitució està tancada en un calaix i mai s’ha votat el text íntegre en un referèndum vinculant, encara que els ciutadans que havien de redactar la Constitució, sí que van ser escollits a les urnes. Aquest és un dels aspectes més interessants del procés constituent islandès: com la població enten la necessitat d’involucrar-se en la construcció d’un nou país.

Una constitució què és un dels atractius del llibre, oi?

Sí, el llibre inclou la traducció al català de la Constitució escrita pel poble, que s’ha de subratllar en tot moment que s’ha quedat en la categoria d’esborrany constitucional. De totes maneres, el fet d’estar redactada per persones no juristes fa que el seu llenguatge sigui prou innovador i interessant per tenir en compte. En l’àmbit internacional, aquest document suposa una experiència sense precedents pel que fa a determinats aspectes.

Per què el poble islandès no ha tornat a rebel·lar-se contra aquesta situació?

Els islandesos eren consumidors depredadors. La bombolla financera va beneficiar a tots els sectors del país i els islandesos es van acostumar a un tren de vida insostenible. La reacció popular està molt lligada a les dificultats econòmiques de les famílies en el moment en què l’economia del país s’enfonsa. Un cop es “recuperen” (de forma fictícia, des del meu punt de vista), una part de la població s’oblida de les lluites iniciades l’any 2009. És l’única raó que li trobo.

Més d’una vegada has comentat que es tracta d’una societat que li costa molt ser autocrítica, més de cara a l’exterior. Per escriure el llibre vas viure durant cinc mesos a Reykjavík. Va ser complicat guanyar-te la confiança dels ciutadans, polítics, periodistes… que aporten la seva opinió a “Islàndia 2013. Crònica d’una decepció”?

És un dels aspectes més complicats de treballar a Islàndia com a periodista estranger. Intentar penetrar en els cercles de poder que rebutgen explicar el seu sistema a l’exterior, conscients que el funcionament del seu país és radicalment diferent del que han escrit els periodistes internacionals durant dècades. D’Islàndia sempre s’ha parlat bé, i ells no seran els que parlin malament del seu país. El millor aliat per trencar murs? L’alcohol. Sembla estrany però és així.

On han anat a parar els ideals que van impulsar aquella revolució? Quina és la situació del país sis anys després?

Com comentava abans, el país s’ha recuperat en termes econòmics, malgrat viure una situació d’excepció amb un control de capitals encara actiu avui dia. Els ideals s’han perdut, però el que és innegable és que s’ha produït un trencament entre els ciutadans i les formacions polítiques del país, que fins aleshores no existia. De moment, s’ha quedat en la crítica al sistema desorganitzada, però s’ha de seguir la seva evolució, perquè segurament, amb els anys, les alternatives al poder tradicional aniran agafant força.

Per què des de casa nostra hem idealitzat un país que no ho és tant, d’ideal?

Per ignorància i per la necessitat de creure que hi ha algun lloc on les coses es fan bé. Molts mitjans, polítics i autors alternatius han parlat meravelles d’Islàndia. I, evidentment, no tothom té temps per marxar cinc mesos a Islàndia i investigar pel seu compte. Lliçó? Admetre les nostres limitacions a l’hora d’entendre societats tan desconegudes perquè ens poden marcar gols per l’esquadra en cada informació que llegim.

La teva feina ha tingut repercussió a Islàndia?

Sí, especialment aquest darrer estiu, quan he presentat el llibre a la biblioteca de Reykjavík. També em van fer una entrevista a la ràdio nacional per parlar del llibre, i va ser l’àudio més escoltat al país durant gairebé deu dies. La repercussió l’he tingut per ser un dels primers periodistes estrangers que qüestiona el seu model enlloc de dir-ne meravelles sense conèixer-lo.

Per què Verkami i no intentar publicar “Islàndia 2013. Crònica d’una decepció” a través de una editorial convencional?

Quan vaig plantejar-me escriure un llibre, de seguida vaig veure que Verkami era l’única opció per aconseguir els diners que necessitava per a la impressió. Era un repte que veia molt difícil, però hi vaig posar molt esforç per tal que el meu primer llibre fos una realitat. I va sortir molt bé. Verkami és l’única via que se m’acudeix per publicar els meus llibres. Per tant, Verkami és un pilar fonamental per fer realitat projectes de periodistes o creadors independents, com jo mateix i tants d’altres.

A través de Verkami també vas posar en marxa el projecte de traduir “Islàndia 2013. Crònica d’una decepció” al castellà. Però aquesta vegada, l’aventura no va anar endavant. Què va fallar?

Jo, a través del meu blog, però sobretot via xarxes socials, arribo a força gent que s’interessa pel que escric. Aquest primer cercle, no només d’amistats (que també) sinó de persones a qui no conec personalment, em va donar suport des del primer moment, econòmic i de difusió, en el cas del projecte en català. Per l’edició en castellà del llibre, el que tenia clar és que no volia esgotar aquest cercle de persones que ja m’havien ajudat en la primera versió.

Hem idealitzat Islàndia per la necessitat de creure que hi ha llocs on les coses es fan bé

Vaig confiar que el projecte interessés prou a cercles o moviments polítics sensibles a processos revolucionaris com l’islandès, però no va ser així. Estic segur que a l’Estat hi ha cent persones que haguessin posat 25 euros cadascuna per fer realitat aquest projecte (de fet, molta gent em demana el llibre en castellà), però en aquell moment no vaig saber arribar al meu públic. Al cap de cinc dies, en veure que no funcionaria, ho vaig deixar perquè no havia planificat dedicar-li tant de temps com a la campanya anterior.

Més enllà de formar part de Verkami com a creador, has realitzat aportacions a diverses campanyes. Com a mecenes, què és el que busques quan decideixes donar suport a un projecte?

Busco donar suport a projectes que impulsen alternatives en el sector periodístic. És el que més m’interessa. Dins de les meves poques possibilitats econòmiques, sí faig l’esforç el faig per tal de donar suport a plataformes que treballin per oferir informació de qualitat. A banda d’això, també he col·laborat en els projectes d’algun conegut. Amb tot, si tingués més capacitat adquisitiva segur que participaria més i en projectes no únicament periodístics.

Ben aviat iniciaràs un nou projecte per publicar el que podríem considerar la segona part d’“Islàndia 2013. Crònica d’una decepció”. Quan s’iniciarà la campanya i què trobarem en aquest “Islàndia 2014. El preu del miracle econòmic”.

La campanya començarà al novembre i ja estic preparant tots els passos per tal que sigui un èxit. “Islàndia 2014. El preu del miracle econòmic” busca donar una versió alternativa a l’oficial, que parla de la “recuperació” miraculosa de l’economia de l’illa de l’Atlàntic Nord després de la major bancarrota de la història del planeta (per càpita). Els islandesos han pagat un preu molt car per culpa de les accions d’un grup de banquers molt reduït. I això sembla no interessar a ningú. A més, analitzo com s’ha creat el mite islandès als mitjans de Catalunya i l’Estat per tal d’entendre com es pot construir una gran mentida i que aquesta sigui reproduïda per tota mena de sectors socials sense criteri ni filtres de cap mena.

+ Info

Blog Èric Lluent

Facebook.com/Èric Lluent

Projecte Verkami: Islàndia 2013. Crònica d'una decepció