Los traficantes / Els traficants

#01 / Els traficants i la profanació

Els traficants té origen en un somni. Aquell dia va sorgir en el grup d'amics la idea d'anar al parc zoològic. Aquesta idea m'aterrava una mica. Veure els animals allà tancats i deprimits, amb els seus esclats de violència quan t'hi apropes tot feliç mai no ha estat un plat del meu gust. Per acabar d'adobar-ho tot, feia uns dies que buscàvem el tigre d'en Roger, un dibuix que integrava un conte infantil del qual se'n podien separar els animalons, aquest...

Quan llegíem aquest conte el petit no parava de treure'l i sovint es perdia sota del sofà o ves a saber; jo li deia al nen: «el tigre s'ha escapat» i en la meva imaginació s'havia menjat els cuidadors, en una fuga antropòfaga. La nit de la proposta lúdica totes aquestes vivències es van barrejar i vet aquí que vaig somniar la història d'un esclat animal que acabaria amb la civilització. Aquesta és, si fa no fa, la història que trobareu a Els traficants, però...

Però. Com ja ho sabeu, per a mi escriure no és només un acte mecànic i, de fet, considero que tota expressió que es fa pública té quelcom de polític, que considero l'art una forma d'exteriorització d'idees que tenen un afany de superació del jo, de transcendència. Per a mi, l'art o és polític o no és art i em venia molt de gust escriure aquesta història. Però abans l'havia de dotar d'un significat. Aviam, que els animals acabin amb la espècia humana en un acte de justícia natural ja és força significatiu; si més no, encara podíem anar més enllà. Feia un any vaig rebre un llibre de Giorgio Agamben (professor, filòsof) que contenia tres discursos. El llibre portava el títol del primer “Què vol dir ser contemporani”, una reflexió sobre els pobres visionaris que han de patir el retard cultural del temps en què viuen; el tercer voltava el concepte tradicional d'amic de la filosofia, i un tercer “Què és un dispositiu” que ens endinsa en la mania organitzativa que acabarà amb el contrapès entre la llibertat i la responsabilitat, una comprensió massa rígida de la civilització. Aquells que hem crescut als 70 i 80 sabem molt bé de què parlem.

El concepte fonamental, i que Agamben crida a explotar tots els cops que faci falta és el de la profanació:

La profanació és el contradispositiu que restitueix allò que el sacrifici havia dividit i separat de l'ús comú.

El nostre imaginari redueix la profanació a la descoberta de tombes i no abasta tot el camp que permet el concepte. Agamben el situa al món romà i es refereix a l'acció d'extreure quelcom sagrat al lliure ús dels homes. De sobte, en recordar aquest text, una pregunta em va venir al cap: hem profanat amb la tecnologia l'ordre natural i en pagarem les conseqüències? Potser aquesta concepció del desequilibri en la relació entre l'home i la natura estava al darrera del somni i l'esclat dels animals. Això seria profanar? I més enllà, un acte de profanació, evidentment sempre atacarà quelcom sagrat, tant si en tenim consciència com si no. Imaginem una comunitat idíl·lica que no creu sacralitzar les coses, condemnaria un acte de profanació màxima com ara el canibalisme?

És aquí on apareixen Els traficants. Nàufrags d'una espècia humana en descomposició, porten a sobre la fama de traficar amb tota mena de carn, fins i tot la humana. Aquest rumor no és cert, però na Dora hi fantasieja, perquè vol saber què hi ha darrera de la penalització en forma de rumor. I és així com s'inventarà la radionovel·la “Carn amb carn”, que radiarà per a una audiència inexistent, o potser no...

En definitiva, amb aquesta excusa pretenc provocar una reflexió d'un concepte que considero el més important dels temps actuals. Consolidat el model de societat liberal i portat fins als extrems, la profanació serà la via d'entrada de les novetats i aquestes només sorgiran amb petits actes de profanació. I en aquest context, caldrà demanar-se si té límits la profanació, si tota trencadissa amb les normes o els costums socials és profanació, o si només podem considerar profanació quan el propòsit sigui única i exclusivament alliberar quelcom en un sentit estricte, entenent que la llibertat té un vessant ètic estricte, que comporta la necessitat d'actuar amb la responsabilitat.

A Els traficants hi trobareu més interrogants com ara el potencial de la profanació de dividir la societat i fer aparèixer la violència política o amagar en la profanació un abús o una expressió d'odi polític. No hi trobareu, em disculpo d'avantmà, gaires respostes. Si de cas, quan acabi tot això convidem (o perseguim) en Giorgio Agamben i li demanem algunes pistes. Ara per ara només hi trobarem algunes claus, una invitació a l'aventura de veure'ns reflexats en una altra pell, en la d'una gent que busca una resposta millor que menjar-nos els uns als altres. I em podeu dir agosarat però crec que ara mateix aquesta és una via de pensament que en aquest precís moment hem començat a explorar.