La continuació de Maduresa

#04 / Cremallera

"Cremallera" és un relat escrit a mitges amb la Srta. Tiquismiquis i que s'inclou en la continuació de Maduresa:

I

Ella entra al bar, avui amb vestit negre.

La veu entrar, com cada dia, des de la seua taula habitual.
És una dona normal, de bon veure. I li agrada sentir-la riure.

Llavors es fixa en la seva esquena.

Duu el vestit mal cordat, la tira de la bossa contribueix, a cada moviment d'ella, a baixar-li lentament la cremallera, cada segon mostra un tros més de pell, i ni se n'adona... Segueix movent-se i parlant amb la cambrera, aliena al petit striptease que ofereix.

L’obertura ha arribat ja a uns límits insostenibles i per la porta entren dos nois. Després d’haver gaudit de l'espectacle, no pot permetre que el descuit quedi tan evident, s'aixeca, s'hi acosta, i li diu: "dispensi senyoreta, em permet ajudar-la?" Ella, que ja ha notat que quelcom no va bé, en sentir la calidesa de la seva veu es deixa fer. Delicadament posant-li la mà a la cintura, com per sostindre la tela, a poc a poc puja la cremallera i tanca dins el vestit el desig que li desperta. Retira tan lentament com pot les mans sense ser irrespectuós.

Ella li dona les gràcies, somriu, paga i marxa.

II

Damunt el mostrador queda una capseta de tabac, un encenedor i una targeta amb un nom i un telèfon escrits a mà.
És ara o mai, li fa la impressió que la coneix de fa molt de temps, el temps que fa que la veu entrar cada dia al baret. Li coneix el ritual: entra, s’asseu a la barra i demana un breu desdejuni, fa broma amb la cambrera i riu. Sempre riu. Des de fa uns dies l’escolta millor, inclús li sent el perfum al passar. No va ser mala idea desplaçar el seu lloc “de sempre” per estar més a prop d’ella i escoltar-la, per sentir-la. Té una veu encisadora. Ja ho ha decidit, el seu atreviment amb la cremallera, amb les mans sobre el seu cos, més bé ha alçat una expectativa que s’ha d’acomplir.

Alícia... el seu nom era a la targeta amb un número de telèfon al qual li faltava una xifra. Se’l mirava i el seu cap pensava a soles. Hauria oblidat el seu número complet? No. Hauria de fer 10 cridades per trobar el número? No, era un joc. S’hauria d’esforçar. Era una dona exigent. Va remirar el número, començava per 5. Era impossible. Li va afegir un 6 davant i va marcar des de la seua Blackberry.

• Sí, digues-me?

• Alícia?

• Sí? Qui és?

• Sóc jo –els nervis li fan dir bestieses.

• Hola, “jo”, gràcies per arreglar-me fa una estona.

• No es mereixen, era una llàstima. Sols et faltava un detall per estar perfecta.

• Gràcies.

• No m’has deixat ben anotat el teu telèfon.

• Sembla que sí, m’has cridat ràpid.

• Tinc els meus recursos quan es tracta de dones intel•ligents.

• Com saps que sóc intel•ligent, jo?

• M’has volgut fer patir amb un número de telèfon. O ets intel•ligent o ets roïna.

• O les dues coses. Demà hi seràs?

• Sí, com cada dia. T’espere?

• M’agradaria.

• Ok. Ciao. Fins demà, doncs.

• Ciao.

III

L’endemà la veu quan entra al bar, des de la seua nova taula de sempre, expectant i fent veure que llegeix el diari. La cama se li mou espasmòdicament com descarregant energia de manera incontrolada.

En el moment en què ha fet la seva aparició, ha fixat els ulls a les lletres del diari, que a hores d’ara li semblen formigues ballant damunt el paper. No ha dormit en tota la nit donant voltes pensant en la targeta i el seu atreviment.

Ella, a l’entrar, trenca el seu habitual trajecte i quan demana el desdejuni es dirigeix cap a la taula, decideix fer-se la indiferent, i passa de llarg, sense mirar, com si la conversa d’ahir no hagués existit. Des de la taula, notant el seu perfum, la veu allunyar-se. Agafa la tassa de cafè i apura el contingut ja gelat que havia fet durar mentre l’esperava.

Uns minuts més tard, mentre es posa en peus, a punt de marxar, el cambrer porta un cafè amb llet i dues magdalenes. Li diu que s’equivoca, i en aquell instant, una veu que coneix massa bé diu “que no m’esperaves?”

IV

Ja feia temps del seu primer encontre, no sabia com, la cosa havia anat a més, no era cosa de culpar ningú, ni d’atribuir-se mèrits, sols que tenia la sensació que tot havia estat natural, molt natural i sense saber com es trobava camí de l’hotel on havien quedat.

Arrere quedaven incomptables correus, cridades, cafès furtius amagats de la gent de la feina que pogueren malpensar, i encertar, i anar amb la història a la seua parella que no veuria bé tot el tema aquest, i amb raó. Ara, no sabia com, era a la recepció de l’hotel. Va demanar la clau de l’habitació 312 on l’esperava ella. Li l’entregaren sense fer preguntes incòmodes.

Pensava que ho tenia tot previst. Feia una setmana li havia regalat a la seua xicota un perfum nou: Euphoria. El mateix que usava la dona de la cremallera. L’havia animada perquè l’usara a diari, li agradava molt, li va dir sense mentir-li. Pensava que hui anaven a acostar-se tant l’un a l’altre com perquè al tornar a casa la seua xica li notara el perfum, així que amb una hàbil estratagema havia resolt el problema.

Sense adonar-se’n estava ja a la porta de l’habitació. “No molesteu”, posava el cartell. “Esta dona va davant les tronades” va pensar. A veure quina sorpresa més li tenia preparada. Va entrar i la va veure asseguda al llit, llegint, descalça, amb texans i una samarreta de tirants blanca. Va tancar la porta i es va quedar una estona mirant-la, amb les mans al darrera, subjectant el pany, com pensant si anar-se’n o quedar-se.

Ella mirava divertida. Ja sabia que s’arrimaria. Es va allissar la meleneta, es va passar la mata a un costat deixant el coll al descobert. Responent a una crida invisible va fer que deixara el pany de la porta i s'hi va acostar. La va besar al coll. De sobte es va fer enrere, amb els ulls oberts com a taronges.

• Quin perfum portes? –li va dir sense gaire delicadesa.

• Dolce&Gabana. És nou. Per a l’ocasió. T’agrada?