Encetem el projecte de filmar el documental i parlant de documentals o més ben dit, de la paraula documental...

“Les llengües subordinades, com el català, agafen —en principi— totes les paraules noves, que designen les noves realitats que van sorgint, de la llengua dominant; en el nostre cas l’espanyol, almenys a la part del país sotmesa a administració espanyola. La situació de subordinació no dóna altra opció: les noves realitats ja ens vénen amb l’etiqueta posada: posada per la llengua dominant. L’única possibilitat d’escapar d’aquest joc és que les autoritats lingüístiques o els professionals de la llengua proposin un ús alternatiu i aquest es pugui vehicular a través, sobretot, dels mitjans de comunicació. Si del món de la filologia no surt la proposta alternativa no hi ha res a fer.
[...]
Documental és una forma espanyola que contrasta amb el que practiquen totes les altres llengües europees, que diuen documentari, que no és més que una abreviació de film documentari. El sintagma va ser usat, segons sembla, per primera vegada el 1926, i es va estendre a totes les llengües en aquesta forma, menys en espanyol, que va seguir un camí diferent. En anglès es diu documentary (film); en francès, (film) documentaire; en alemany, Dokumentarfilm; en italià, documentario; i en portuguès, documentário. Voleu més evidència que en català s’ha de dir documentari?”
Extret del blog d’en Gabriel Bibiloni: “Documental i Documentari”

Aprofitem, doncs, en aquest documentari per començar a posar certes coses a lloc i per tornar la dignitat al català.