El PROJECTE
"Sacrificis" és una comèdia gore i romàntica amb dramatúrgia d'Iban Valero
Sacrificis és una relectura del món de la parella. Una comedia actual, gore i amb molt humor negre. Parla de les formes d’amor i les noves tendències. La manera d’estimar, les necessitats personals, responen a un context determinat. I això ens determina a l’hora d’estimar. Què estem disposats a sacrificar de nosaltres mateixos en una relació? Quines conseqüències comporta fer-ho? Dues notícies van encaminar aquest projecte que l’autor duia al cap feia mesos. Dues notícies aparentment no conectades entre sí.
20/12/2011 “Canibalismo en televisión: dos presentadores de un programa deciden comer la carne del otro frente a frente, frita y ante las cámaras”. LA VANGUARDIA.
8/01/2012 “Amor, ese objeto de consumo: pensadores y escritores hablan de los cambios del sentimiento amoroso”. LA VANGUARDIA.
La segona noticia cita “La Carta a D.”, escrita pel filòsof André Gorz a la seva dona malalta. Una bella història d’amor real i perdurable que està fora dels cànons d’avui dia. Magnus i Alexandra representen aquest amor, aquesta “força que ens salva de la soledat”, idea contrària a la que regna actualment, la de l’amor desencantat.
Però materialitzar les necessitats personals en aquest tipus d’amor, projectar les necessitats en l’altre i satisfer-les és una prova d’amor o una pèrdua de la individualitat? Ambdós? Estimar o sacrificar? Ho fem perquè estimem o perquè tenim por a perdre l’amor? Quin és el preu d’estimar? Dependència extrema? El propi amor? Quin és l’equilibri perfecte?
Cada època reajusta la idea de l’amor al seu sistema econòmic, polític o religiós. Ha existit mai una combinació guanyadora? Cada vegada estem menys disposats a cedir quan estimem algú. Volem que se’ns estimi com som, en ens acceptin com som, que cobreixin les nostres necessitats, que estiguin disposats a fer-ho tot per nosaltres, i a més a més que sigui ràpid, instantani. Però què donem nosaltres a canvi? Anhelem l’amor entregat, però al mateix temps ens ofega quan el tenim. És just? És sà? Es pot estimar còmodament o sempre implica sacrificis? Què estem disposats a perdre? A donar a canvi? O preferim no guanyar res, a perdre el poc que ens queda?
En quin punt del procés de satisfer les necessitars de l’altre ens perdem a nosaltres mateixos? Tu què faries per amor? Tot? N’estàs segur?
SINOPSIS
“Em dic Alex.
Alexandra Àries.
Fa un any aproximadament vaig tornar a nèixer. I de l’única cosa que me’n recordo és que existeix una classe de cargols assessins: Anentome Helena.
Aquesta espècie persegueixen i cacen altres cargols. Una vegada interceptats se’ls menjen poc a poc, introduint una prolongació de la seva boca a mode de trompa, fins que al final només queda una conquilla lluent. Necesiten entre un i dos dies per digerir la presa. De manera que en aquest temps no poden menjar altres cargols.
Ara, quan arribi a casa, el més probable és que en Magnus, la meva actual parella, m’esperi per sopar amb un plat de cargols a la taula. Exactament el mateix que vam sopar ahir. Però jo ja no menjo animals. Fa temps que el meu còs no accepta cap tipus d’aliment.
En Magnus i jo no sóm el que se’n diu una parella del tot normal. De fet sóm pioners! Hem creat una nova forma de família que no seria aceptada per l’església, la política, per les lleis actualment en vigor, o per qualsevol conegut vostre que hagi vist “La noche de los muertos vivientes”.
Existeixo perquè fa sis mesos en Magnus es va penjar de mi. Les persones existim perquè pensen en nosaltres, i no al revés. Però tan de bò fós un “pensament” o una “idea” dins el seu cap.
En Magnus i jo som un bon team però quan estimes algú deixes de ser tu mateix per convertir-te en el reflex del que a l’altre li agradaria que fóssis. En diuen “sacrificis”…
Em dic Alex.
Alexandra Àries.
I ara mateix tinc molta gana."
EQUIP ARTÍSTIC
Direcció / Anna Ponces i Iban Valero
Intèrprets / Enric Auquer, Nadina Campàs, Jaime C. Segura, Elisabet Sopesens i Mònica Van Campen
Escenografia / Anna Tantull i Òscar Merino
Maquillatge FX / Yass Mego
Fotografia / Aitana Such
Vestuari / Gerorgina de Bru de Sala
Community Manager / Marta Moscardó
/Users/elisabetsopesensmonros/Desktop/la foto-4.JPG
A través del crowfounding la companyia pretén assolir una part de la financiació de la producció del projecte, que correspon bàsicament al material necessari per dur-lo a terme: escenografia, il·luminació, vestuari, transport, difusió,etc.
El projecte es durà a terme a la Nau Ivanow els dies 1,2,3,4 de Novembre i posteriorment al centre Nunart i Cotxeres Borrell. El finançament que assolim amb el crowfounding pretén cobrir les despeses d'aquests primers bolos.
Els membres de la companyia CactusLove abans d'iniciar aquest projecte van formar part d'altres projectes com:
"I love NY" escrita per Iban Valero i participant de la Mostra de Teatre de Barcelona v.2.0 (2011)
"Gènesi, una idea d'Europa" dirigida per Elisabet Sopesens i Miriam Escurriola i guanyadora de la Mostra de Teatre de Barcelona v.2.0 (2011). Subvencionada per CONCA.
"Shangai o composició en blau, vermell i groc de 1930", escrita per Iban Valero i Àgata Casanovas, lectura a l'Obrador de la Sala Becket. Direcció: Cristina Genebat.
"No em miris amb aquests ulls que ballo", dirigida per Elisabet Sopesens estrenada any 2011.
Marta Moscardó és la community manager de la CIA. Ella s'encarrega de la difusió del projecte a través de: twitter, web, Facebook, blogs. L'objectiu és que arribi a través d'aquests canals a tots els cercles culturals que englobin diferents disciplines artístiques relacionades amb les arts escèniques. Per altra banda, la companyia disposa de Residència de creació a l'espai Nunart, Cotxeres Borrell i etrenarà el projecte a la Nau Ivanow. Aquests tres centres culturals també faran difusió del projecte.
Twitter: Cia_cactuslove
Moltes gràcies per la vostra col·laboració!!
Cia. CactusLove
0 comentaris
Si ja ets mecenes, Inicia sessió per comentar.