S'explica a si mateix com a cronista cinematogràfic que estima la ràdio, passions que al llarg dels anys ha fet confluir en projectes com De cine en Radio 1, El otro cine es posible a Radio 5 i, molt especialment, El séptimo vicio en Radio 3, programa que dirigeix i presenta des de fa més de dues dècades. Ara Javier Tolentino fa un pas més en el seu amor pel setè art debutant com a director amb Un blues para Teherán, la seva particular carta d'amor a poble persa, aventura que ha propulsat a través d'una campanya a Verkami. "El meu amor i el meu afecte per l'Iran neix de les meves primeres lectures de poesia persa, del meu amor per la música tradicional iraniana, kurda, taleshi ...", recorda el crític i cineasta. "Dels meus viatges per l'Iran i de la meva admiració pel cinema iranià, que m'ha mostrat els fonaments de cinema poètic de la ficció i de la no ficció".

Text: Oriol Rodríguez

Què recordes de la primera vegada que vas visitar l'Iran?

Ja no recordo les vegades que he viatjat per l'Iran, potser una mitja dotzena d'ocasions. I cada una d'elles la impressió i l'atmosfera ha estat diferent. La primera vegada vaig voler arribar a Kabul, des de Kandahar, sortint de Kerman. Altres vegades he arribat pel desert persa o pel sud, per les illes de l'Golf Pèrsic. L'última vegada, rodant pel Caspi. La primera sensació, el primer viatge va ser un baptisme cap a la història, cap als nostres propis orígens. Occident ve d'aquí, la nostra cultura procedeix de Mesopotàmia: caldeus, perses, egipcis, atenesos, romans, llatins ... Aquest és el nostre origen i el perceps quan escoltes la seva música, quan comparteixen un dinar amb tu, quan reconeixes la subtilesa de la seva literatura, dels seus contes.

¿Treballant en la pel·lícula, has descobert aspectes de país que fins ara desconeixies?

Sí, no tenia gaire idea per on van els sentiments polítics dels ciutadans iranians. Adoneu-vos que la propaganda oficial no et permet conèixer més que als seus polítics o el que pensen sobre aquest tema cineastes, periodistes... Però desconeixia l'opinió el poble persa, per exemple, sobre el retorn de el rei dels perses, sobre Occident. El que opina realment la gent del carrer sobre els nord-americans...

Com va sorgir la idea d'Un blues para Teherán?

Neix d'un encàrrec per escriure un diari de viatge a través de l'Iran que em fa una editorial. A l'escriure'l m'adono que cal canviar el llapis per la càmera, perquè l'Iran és, sobretot, llum i so. L'aroma de safrà, els colors ocres de Kurdistan i la llum del Caspi i del delta cal captar-lo amb imatges... Aquí neix.

L'Iran és llum i so

Com et vas llançar a l'aventura de la direcció?

Bé, per l'empenta de Sandra Mora de la productora Quatre Films, que va creure immediatament en el projecte. Dirigir una pel·lícula, després d'haver dirigit molts guions per a la ràdio i per a curtmetratges no és tan diferent. Porto veient i analitzant cinema més de tres dècades i no em sento aliè ni a la comunitat cinematogràfica ni als platós de rodatge, on crec que em sento com peix a l'aigua.

Com està resultant l'experiència?

Molt grata. Com explicava, l'estructura de treball que construeixo és la mateixa que duc a terme en altres activitats del meu ofici i la base està en el projecte i en l'equip de treball. El resultat sempre és el debat professional i entre professionals que genera el projecte. La base és si la pel·lícula que has imaginat està bé inventada, si és una bona idea. A partir d'aquí, treball, sentit comú i fer la pel·lícula que t'agradaria veure.

A l'hora d'iniciar el projecte... ¿vas buscar referents i influències en altres pel·lícules i documentals?

Aquesta resposta ara és impossible detallar-la. Les influències que reconec són moltíssimes, una altra cosa és que després això es noti a la pantalla. Des del cinema iranià d'Abbas Kiarostami i Darius Merjhui, al cinema xilè de Patricio Guzmán, el cinema espanyol de Guerín i de Martín Patino…

Expliques que Un blues para Teherán més enllà de la seva pulsió artística també neix amb la idea d'enderrocar els estereotips que pesen sobre la societat iraniana.

És clar que no pretenem fer un documental turístic de l'Iran, res de palaus, de monuments o del museu arqueològic dels perses, de les seves catifes o dels seus arrossos. Però no és tant la voluntat d'acabar amb això, que deixem per a una altra gent. A mi m'ha interessat intentar arribar a l'ànima, al cor d'un poble que m'ha interessat des de fa molt de temps.

Com has triat el repartiment que ha participat de la pel·lícula?

Ha estat el resultat natural de les nostres investigacions i localitzacions. Vam viatjar per l'Iran i mitjançant aquest viatge vas coneixent a les persones que es converteixen en personatges de la nostra història d'una manera molt senzilla i, sobretot, molt natural.

L'aroma de safrà, els colors ocres de l'Kurdistan i la llum del Caspi i del delta cal captar-lo amb imatges

En quin estadi es troba el projecte?

Estem tancant l'etapa del muntatge i queda un món de la postproducció. Però ja veurem, no comptàvem amb aquesta aturada motivada pel Coronavirus.

Com vas descobrir Verkami i per què vas decidir impulsar el projecte a través de la plataforma?

Tot el relacionat amb la campanya amb Verkami és responsabilitat i treball d'Adriana Cap i Sandra Mora, de Quatre Films, que l'han dirigit.

L'objectiu inicial de la campanya eren 10.000 euros que vas aconseguir sobradament. A què creus que es deu el secret del teu èxit?

L'èxit d'aquesta campanya té molts pares, el primer és Verkami, que tenen prestigi de transparència i això és molt important. També de Quatre Films, que no ha escatimat esforços, talent i malbaratament de treball. I no ens podem oblidar de la comunitat de Radio 3, que és un patrimoni militant i a que des d'aquí, des de Verkami, vull agrair la seva generositat i la seva col·laboració.

Com va ser la relació amb els mecenes?

La majoria són oients de El séptimo vicio. Ens hem vist en concerts, en festivals. És una comunitat cinèfila molt activa, que ens veiem, ens coneixem, que anem de tapes i compartim molt cinema i molta tertúlia.

Què ha estat el millor i el pitjor de l'experiència de l'micromecenatge?

El millor és veure la resposta de la gent. No té preu. El pitjor és interioritzar que estàs demanant pasta a una comunitat enormement respectuosa. Un milió de gràcies. No tindré espai ni temps suficient per agrair un per un, una per una.

Què creus que aporta el crowdfunding a creadors com tu?

Encara que dic que el pitjor és quan veus que estàs demanant diners, la veritat és que potser no és la pasta que t'aporta la gent, sinó la quantitat de relacions, d'idees i de temes que genera la campanya. Et proposen títols, idees i, sobretot, el desig de veure el teu treball.

Com més veritat tingui el teu projecte, més lluny arribaràs amb la teva campanya

Quin consell donaries a aquells que com tu volen impulsar els seus projectes a través de Verkami?

Més que consell, seria un suggeriment: com més veritat tingui el teu projecte, més lluny arribaràs amb la teva campanya.

Alguna idea per a una pel·lícula nova en cartera? I si és així, ¿tornaràs a buscar finançar-la a través de Verkami?

Sí, hem acabat un nou guió, molt diferent a Un blues... I, per descomptat, tornarem a Verkami.

+ Info

Campanya - Un blues para Teherán

Facebook | Twitter | Instagram