U.C. Ceares, un club cooperatiu i de barri contra el futbol modern
El director de cinema Rafa de los Arcos va descobrir la història de la UC Ceares, un entranyable club de futbol de Gijón que milita a Tercera que s'ha convertit en la icona del futbol popular al nostre país, al número de desembre del 2012 de la revista Panenka. Captivat per aquells romàntics de la pilota es va proposar filmar un documental sobre el seu relat i idiosincràsia. Va ser així com va néixer El equipo de mi barrio, film propulsat a través d'una reeixida campanya a Verkami. Explica el cineasta que quan va estar rodant a la capital de la Costa Verda va escoltar milers de vegades la mateixa frase dels seguidors del Ceares: "no entenc per què vols fer un documental sobre nosaltres, si no tenim res d'especial". Diu que, molt probablement, aquí està el secret del seu atractiu. "Quan veiem alguna cosa sense perspectiva ens pot semblar comú, però a mesura que t'apropes vas descobrint que en el domèstic es troba moltes vegades l'extraordinari. Sent prosaics, podríem definir el projecte com simplement un grup de gent intentant tirar endavant un equip de barri de tercera divisió. Però si anem al detall, veurem que és una poesia sobre formar part d'alguna cosa i dur-la endavant només amb el que portes posat”.
Text: Oriol Rodríguez
Pel que expliques, sembla que a l’inici la gent del Ceares va rebre amb cert escepticisme el teu projecte de documental.
Crec que, en les primeres visites, s'ho prenien com si estiguéssim fent una peça televisiva. Fèiem moltes entrevistes i gravàvem seqüències sense gaire direcció, a la recerca del tema fonamental. Ja quan vam aconseguir els diners per poder ser-hi un mes sencer, es van adonar que necessitàvem penetrar més en el funcionament del club i els seus membres per poder explicar en essència el que destil·lava el projecte. Aquí ja es va complicar tot força perquè, com pots imaginar-te, tenir a quatre paios enganxats a tu durant gairebé quatre setmanes pot arribar a ser desesperant. Amb tot, tots van acabar acostumant-se a la nostra presència. Fins i tot els va haver-hi que ens van dir que se’ls faria estrany l’endemà a la nostra partida: "Qui ens gravarà quan marxeu?", feien broma.
A l'hora de treballar en el documental, ¿et va influenciar o et vas fixar en alguna altra pel·lícula de característiques similars?
Sempre ens havia cridat l'atenció un documental finlandès que havíem vist en els orígens del projecte: Freetime Machos, la història d'un equip de rugbi amateur en què l'atenció estava en els conflictes laborals i sentimentals dels personatges. Tenia un to que ens agradava molt, feia servir la comèdia per vehicular missatges amb càrrega de profunditat (com la bona comèdia, vaja). Vam veure moltes coses, unes per la forma d'utilitzar la càmera, altres per la posada en escena... Però després hi arribes i t'adones que en el camp de batalla cal estar constantment reinterpretant-se. El principal repte era aconseguir generar les converses que ens expliquessin de què es tractava aquest "formar part d'alguna cosa", aquesta idea de comunitat... Són conceptes abstractes en el fons. No és com un documental que parli de l'atur i tens a dos personatges dient: "escolta Manel, estic fotut perquè no tinc feina", “buf, doncs jo tampoc". Al llarg de les seqüències has d'anar explicant de manera subtil com entén aquesta gent la comunitat, l'autoestima, el futbol, el barri... I no pots ser-hi un any, has de dur-lo endavant en el temps que tens. Encara no sé si ho hem aconseguit, la veritat.
Cinematogràficament quina estructura li has donat al documental?
Encara estem en fase de muntatge, però la idea és que l'espectador tingui la sensació d'haver passat una estona amb una colla que intenta dur endavant el seu projecte amb molt pocs recursos. Per això hem renunciat de moment a les entrevistes, que solen ser més literals i trenquen amb aquesta idea més immersiva. Si podem explicar que el club és encantadorament desastrós, millor veure-ho a través d'una seqüència en la qual el vell ordinador no arrenca, que tenint al president mirant a càmera i dient: "som un desastre".
Qui surt a la pel·lícula?
Un bon elenc! Hi haurà uns 10 personatges, tots de l'òrbita cearista. Sempre és una pena que alguna figura que et resultava interessant hagi estat més fugissera o que, per qüestió d'agenda, no hàgim pogut dedicar-li més temps a algú. Imagino que explicar una història també és renunciar a moltes coses.
"Al Ceares l'important és ser i estar, no aconseguir o assolir"
Què creus que aporta el Ceares en contraposició a aquest futbol modern que els seus seguidors tant odien?
Que l'important és ser i estar, no aconseguir o assolir. Tenir un lloc en el món o alguna cosa que justifiqui la teva vida és el valor més preuat.
Malgrat tractar-se d'un documental sobre un club de futbol, ¿podríem parlar d'una història de rerefons social més que esportiva?
Jo sempre he dit que el futbol en aquest projecte li dóna el pòsit de popularitat, però que podríem canviar-lo pel parxís i seguiria sent el mateix narrativament. El que s'explica és la supervivència, la comunitat, l'esforç comú... El futbol és una excusa perfecta a mig món perquè es donin cita aquestes característiques, però podria ser una altra cosa. És com aquests guions de ficció en què primer penses el context, la posada en escena que necessites per explicar el que vols. ¿On col·locaries als teus personatges per parlar de la vellesa? Podria funcionar un institut ple d'adolescents o, sent menys originals, un geriàtric. ¿On posaries als teus personatges si vols explicar què és el "tots a una"? Un equip de futbol podria funcionar.
I tu, personalment, què has après de l'experiència, d'aquesta filosofia Ceares?
Que l'èxit és seguir.
De quin altre club o futbolista t'agradaria rodar un documental?
Fa anys que tinc ganes de fer alguna cosa a l'entorn del Celta de Vigo, però el projecte està congelat.
En el món del cinema les coses sempre van molt lentes: vau començar a treballar en aquest documental el 2013!
La realitat del documental en aquest país és que sempre està fregant l'amateurisme perquè és molt difícil trobar finançament per als projectes. El cinema o el llargmetratge documental s'està convertint en un acte de fe. Però tampoc cal lamentar-se per això. Només cal tenir-li por a una cosa: a perdre les ganes.
"La realitat del documental en aquest país és que sempre està fregant l'amateurisme"
Per què vas decidir impulsar el projecte a través de Verkami?
Crèiem que era un tema popular que podria interessar a la comunitat que estima el futbol però que s'està allunyant de la voràgine. Les televisions havien respost tèbiament al projecte i el micromecenatge ens va semblar una via sincera per intentar dur endavant el documental.
Com va ser la preparació i com vas viure els 40 dies de la campanya?
Va ser molt intens. Un mes al telèfon intentant convèncer a molta gent que allò pagava la pena. L'estratègia va ser contactar amb aquesta comunitat futbolera que podia sentir-se identificada amb la història, oferir material audiovisual atractiu i ser molt, però que molt constants.
Factor fonamental en l'èxit d'un projecte a través del crowdfunding, com va ser la relació amb els mecenes?
Una campanya d'aquest tipus és dura, però el bonic és veure com la gent respon a la teva idea, com en si mateixa la campanya va creant una xarxa que exemplifica precisament el que tu vols explicar amb la teva història.
Què aporta el micromecenatge a cineastes com tu? És la millor alternativa a les vies de finançament fins ara habituals?
És una via alternativa, però no hauria de ser la situació ideal. Les fonts de finançament clàssiques haurien de ser més i crear-se un teixit més professional.
El micromecenatge atorga al creador una llibertat artística que d'una altra manera, subjecte a un finançament clàssic, no li seria possible?
És relatiu. Sempre hauràs de lluitar amb opinions externes: si no és en el rodatge, serà en la distribució. L'important és transmetre bé la teva idea, fer un producte de qualitat i envoltar-te de gent amb sensibilitats semblants.
Què recomanaries a aquells cineastes que, com tu, estan pensant a impulsar la seva pel·lícula a través del micromecenatge?
Que pensin bé a qui es dirigeixen, com és la seva comunitat, que preparin bon material de promoció i que siguin molt tenaços.
"L'estratègia de la campanya va ser contactar amb aquesta comunitat futbolera que podia sentir-se identificada amb la història, oferir material audiovisual atractiu i ser molt, però que molt constants"
En quin estadi es troba el documental? Quan es podrà veure El equipo de mi barrio?
Esperem que la primavera vinent.
Per cert, ¿el futbol és cultura?
Abans de res és brutalment popular. És cultura popular. El popular es cola en totes les escletxes de la societat i genera milers de cultures, subcultures i metacultures.
+ INFO
Campanya Verkami El Equipo de mi Barrio: un documental sobre la U. C. Ceares
1 comentari
Inicia sessió o Registra't per comentar aquesta entrada.
Arnau Sureda roig
Muy buen video