La Dibupedia: Nostàlgia pels dibuixos de la nostra infància

José Guerrero es descriu com un paio inquiet. Algú amb algunes idees interessants al cap, que a vegades, amb una mica de sort, es materialitzen en projectes que paguen la pena. Com aquestes Dibupedias o el documental El arte de Vampirela, aventures que ha materialitzat a través de les seves respectives campanyes de micromecenatge a Verkami. "Sempre m'ha agradat molt el tema audiovisual, i encara que vaig estudiar Belles Arts, al final i per circumstàncies de la vida, he acabat treballant en petites empreses de publicitat, on has d'aprendre ràpidament i saber fer una mica de tot", explica José alhora que revela que, quan era petit, es passava molt temps enganxat al televisor o llegint còmics, principalment de Bruguera, els pocs que arribaven a les seves mans. "Així que suposo que somiava fer coses relacionades amb aquestes aficions".

Text: Oriol Rodríguez

Ets nostàlgic?

Definitivament sí, encara que selectiu: tinc nostàlgia per algunes coses i per altres, no. En el tema dels dibuixos animats o el cinema, per exemple, fa 30 anys gaudíem de coses que avui dia ja gairebé no existeixen. Per exemple, si volies veure una pel·lícula de recent estrena al cinema, podies anar al videoclub i llogar-la. Després la veies tres, quatre o cinc vegades seguides, i dilluns havies de tornar-la sens falta. Ara, per fer això, ja no has de sortir de casa, ni rebuscar entre les cintes. Només cal tenir internet o televisió de pagament. Són coses que si les has viscut i gaudit, es troben a faltar.

Com va sorgir la idea de les teves Dibupedias?

Hi havia moltes sèries de dibuixos que, per qüestió d'edat (les havia vist quan tenia 4 o 5 anys), no recordava. Em semblava bona idea recopilar totes (o gairebé totes) en un llibre. Si el llibre ja hagués existit, jo mateix l’hauria comprat fa molt de temps. Però el cas és que no hi havia res semblant i la idea li va agradar bastant a la gent. La principal virtut de les Dibupedias és que més que llibres sobre dibuixos animats són guies pràctiques, amb un bon recull de dades i curiositats.

En l’època daurada de la ficció televisiva, les sèries de dibuixos, potser per estar destinades a un públic infantil, són les grans oblidades?

Doncs sí i no. És cert que hi ha moltes que eren molt bones, tant en animació com en continguts, i només es van emetre un cop a la televisió i mai més es van tornar a reposar o a editar en vídeo. Però hi ha moltes sèries que no són d'animació que també estan completament oblidades.

Quin criteri vas seguir a l’hora de seleccionar les sèries que vas incloure als dos llibres?

El vaig tenir molt clar des del principi: volia ordenar-les per any d'emissió a la televisió. Tot i que a partir de l'any 85 o 86 també es van editar moltes sèries, pel·lícules i animes directament vídeo, així que vaig incloure un petit annex al final. No estan totes, però sí les més importants.

“Si ja hagués existit un llibre com les Dibupedias, jo mateix l’hauria comprat fa molt temps”

Quines característiques i virtuts creus que tenen aquelles sèries animades dels 80 i 90?

A la dècada dels 80 hi va haver moltíssima varietat de sèries. Les havia educatives (com totes les de Érase una vez d'Albert Barillé), encara que també abundaven les que tractaven de vendre peluixos o figures col·leccionables, com He-man y los Masters del Universo, Mi pequeño Pony o Los osos amorosos... Això sí, moltes d'aquestes sèries infantils eren molt dolces i desprenien innocència i tendresa. En els anys 90 això va canviar bastant. Van arribar les cadenes privades i es va posar de moda l'anime. S’importaven centenars de títols de sèries i pel·lícules japoneses, on moltes de les sèries de dibuixos estaven destinades a un públic adult, per les enormes dosis de violència o erotisme. També es van posar de moda les sèries amb discurs ecològic, com Capitán Planeta. I, sobretot, van arribar diversos animes que van tenir un enorme èxit, com Bola de drac, Ranma ½, Sailor Moon, Saint Seiya (Los caballeros del Zodíaco), Campeones...

Imagino que, després de fer els llibres, hauràs descobert sèries que en el seu moment et van passar per alt. Quins són els títols que més t'han sorprès ara?

És difícil seleccionar entre tants títols, però sí que em va fer especial il·lusió descobrir algunes que tot just recordava, com Jana de la Selva, El detective risitas o La pequeña Polón, per posar tres exemples. Cal tenir en compte que hi va haver centenars i centenars de sèries. És difícil quedar-se amb unes poques, però sí que diré que quan era petit m'agradaven molt i ara les recordo amb molta estima títols com Ulises 31, Dartacan y los tres mosqueperros o Dragones y Mazmorras. Em semblaven sèries molt treballades, tant en animació com en els altres apartats: música, guió, animació…

Segueixes veient sèries d'animació actualment?

Doncs la veritat és que últimament gairebé no tinc temps per veure la tele, però sí que estic al dia de què s'emet (menys a la tele de pagament). Al canal Boing hi ha algunes sèries que em sorprenen i m'agraden molt visualment, com El asombroso mundo de Gumball. Amb tot, crec que la majoria de sèries que s'emeten allà tenen massa humor absurd i trames alguna cosa repetitives. Si hagués de posar-li als meus fills algunes sèries de dibuixos, triaria les de la cadena Clan, on hi ha alguns títols infantils bastant educatius, com Peppa Pig o Pocoyo. Encara que aquí també hi ha sèries que m'horroritzen, com la nova Heidi en 3D o La patrulla canina, que té un argument buit i repetitiu, i el principal interès és vendre marxandatge (d'altra banda, una pràctica habitual des dels anys 80).

Com expliques, actualment els dibuixos animats han canviat molt. Les sèries s'adapten als gustos dels nens o són les criatures les que s'acaben adaptant als nous estils?

És una qüestió que va en tots dos sentits. Sempre han existit molts estils diferents d'animació. Hi ha certs dibuixos animats que, per l'ús de colors cridaners, formes simples o músiques contagioses, s'adapten al públic infantil a què van dirigits. Un clar exemple d'això podria ser Peppa Pig, Bob Esponja o Dora la exploradora. Després hi ha moltíssimes sèries japoneses que adapten el seu estil de dibuix o animació en base a l'estil del dibuixant del manga original.

“La principal virtut de les Dibupedias és que més que llibres sobre dibuixos animats són guies pràctiques”

Però tinc la sensació que si en els 80 i 90 les sèries les feien adults pensant en un públic infantil, actualment la gran majoria de les sèries d'animació estan fetes per "adults que segueixen sent nens pensant en altres adults que segueixen sent nens".

Doncs és difícil de saber. No tinc ni idea de què pensen els guionistes actuals. Imagino que hi haurà una mica de tot. Per descomptat, hi ha moltes sèries americanes que són tan descarades i tan violentes que dubto molt que pensin en el públic potencial que les veurà.

Per quan la teva pròpia sèrie?

Uff! No sé jo si seria capaç de tenir una idea prou bona per a realitzar una sèrie animada. Això sí, m'encantaria que algunes sèries haguessin tingut més episodis, per exemple Dragones y Mazmorras, que es va quedar inconclusa, o Sherlock Holmes, que també m'encantava. Si pogués, faria més episodis, ja que em semblen molt bones.

Més enllà dels dos llibres també en projectes a través de Verkami el documental L'art de Vampirela. Què nexe hi ha entre tots dos projectes?

Doncs això és bastant graciós. Em van convidar a anar a una fira de col·leccionisme, on em vaig endur diversos exemplars de La Dibupedia de los 80 amb la idea de vendre alguns exemplars. No vaig vendre ni un, però vaig acabar gastant tot el que duia a sobre en alguns còmics antics dels anys 70 i 80. Entre aquests, hi havia un parell d'exemplars de l'edició espanyola de Vampirella, un estrany còmic sobre una heroïna extraterrestre que estava realitzat per dibuixants espanyols i que va ser un autèntic èxit internacional, arribant a vendre als Estats Units prop de tres milions d'exemplars. Les portades d'aquests còmics estaven realitzades a l'oli i eren de gran qualitat artística. Això em va dur a investigar qui eren aquells artistes, que jo desconeixia, ja que els còmics eren de 1974 i jo vaig néixer el 78.

I això és el que ens descobreixes a El arte de Vampirela.

El arte de Vampirela és un documental on es fa un repàs d'una part molt important de la història del còmic espanyol. D'una banda, l'agència Selecciones Ilustradas, creada per Josep Toutain a mitjans dels 50, i de l'altra, una menció especial a José González, un dels millors dibuixants espanyols d'aquell moment i l'autor més representatiu d'un personatge de gran èxit internacional: Vampirella. He de destacar que hi va haver molta gent que em va donar un cop mà. A València vaig tenir la sort de comptar amb dos col·leccionistes i autèntics experts en còmic com Ricardo Guillamón o Enrique Bala, que em van ajudar a contactar amb Miguel Quesada o Zesar Alvárez. A Barcelona vaig tenir la sort d'entrevistar a molta més gent gràcies a Manel Domínguez, Luis García Mozos, Albert Pujolar, Enric Torres o Blas Gallego, tots ells grans professionals i excel·lents dibuixants.

“Al nostre país no valorem als nostres artistes tot i que molts són molt apreciats i reconeguts internacionalment”

Va, no ens deixis a mitges. Descobreix-nos una mica més del documental.

Doncs coneixerem moltes anècdotes d’una part impostant de la història del còmic espanyol i autors de la segona meitat del segle XX. També la història que hi ha rere la icònica representació de Vampirella creada per Pepe González i Enric Torres. Pepe González va escollir com a model a una bona amiga seva: Juana de Haro, que havia exercit també com a model de Fotonovelas a Selecciones Ilustradas. En aquella època hi va haver nombrosos autors a destacar, tant a Selecciones com en les altres agències. Cal pensar que per l'agència de Toutain van passar més de 200 artistes, entre il·lustradors i dibuixants de còmic. Del període de Warren podria destacar, entre molts d'altres, a Luis García, Isidre Mones, Rafael Auraleón, Esteban Maroto, Suso Peña, Ramon Torrents, Luis Bermejo o José Ortiz.

Per què costa tant en aquest país que a la cultura popular se la tingui en major consideració i que a figures com tots aquests grans dibuixants se'ls reconegui més àmpliament el seu treball i llegat?

Al nostre país no valorem els nostres artistes tot i que molts són molt apreciats i reconeguts internacionalment. La cultura no és una cosa que es potenciï des de les institucions o el Govern. La brutal pujada de l'IVA cultural és un bon exemple d'això. De la mateixa manera, tampoc interessa que la gent gaudeixi amb altres coses que no siguin el futbol o les carreres de motos. És una pena el poc amor que li tenim a una cosa que sempre ens ha representat, un disciplina on sempre han destacat els nostres dibuixants o pintors.

Com vas descobrir Verkami i per què vas decidir impulsar els teus projectes a través del micromecenatge?

Doncs tot va començar quan un amic meu em va explicar en què consistia el crowfunding. La veritat és que al principi era una mica escèptic. Temps després, però, vaig començar a veure algunes campanyes ja realitzades, i em va semblar una bona plataforma per poder desenvolupar qualsevol projecte d'una forma independent i amb un control absolut per part de l'autor, cosa difícil si depengués d'una editorial.

Totes les teves campanyes han arrasat. Quina creus que ha estat "el secret del teu èxit"?

Bé, un va aprenent a mesura que comet errors. En el meu cas, crec que poder arribar o sobrepassar l'objectiu econòmic que necessitava es deu al fet que he estat molt, molt pesat. També és veritat que he intentat ajustar al màxim el preu de les recompenses i introduir recompenses especials que fossin assequibles i que tinguessin un disseny atractiu. Insisteixo, ficar-se en un crowfunding és una cosa esgotadora i reconfortant a parts iguals, però que hi hagi persones que apostin per les teves idees o projectes és el millor estímul que pots tenir per dur-les a terme de la millor manera que et sigui possible.

“Que hi hagi persones que apostin per les teves idees és el millor estímul que pots tenir per dur-les a terme”

Estimulant i esgotador... Com vas viure els respectius 40 dies de les campanyes?

Bé i malament. La primera campanya que vaig fer, la de La Dibupedia de los 80, va ser complicada perquè no em coneixia ningú i vaig haver de començar des de zero. No tenia ni idea de com funcionava Verkami, ni les xarxes socials. I a sobre va coincidir que era estiu i molta gent estava de vacances.

Quines estratègies de difusió vas fer servir per donar a conèixer els projecte i les campanyes? Quins canals van funcionar millor: xarxes socials, boca-orella, premsa tradicional...?

Vaig utilitzar tot el que estava al meu abast. Per començar les xarxes socials: Twitter i Facebook. També vaig escriure a diaris, revistes especialitzades... Sense oblidar l'efecte boca-orella, que en diversos fòrums d'internet va funcionar molt bé.

Com va ser la relació amb els mecenes?

La veritat és que molt bé. És el que més et reconforta l'esforç que suposa fer un crowfunding i acabar el projecte adequadament, és a dir complint els terminis i tractant de donar un producte digne. Hi va haver moltíssima gent que em va escriure emocionada per donar-me les gràcies. Això, sens dubte, és el millor i el que fa que pagui la pena. Que algú gaudeixi de la teva feina és la millor recompensa.

Quin consell donaries a aquells que, com tu, volen impulsar els seus projectes a través de Verkami?

Que tinguin una bona idea, alguna cosa en què ells creguin de veritat i que pensin que a la gent els pot agradar o semblar interessant. També els aconsellaria que calculessin bé les despeses i el temps que tindran per dur a terme el projecte en la seva globalitat. Hi ha vegades que no sempre encertes i et quedes curt en un detall o altre.

Més enllà de les campanyes de micromecenatge i les seves recompenses, es poden adquirir els llibres i el documental a través d'altres canals: botigues, online...?

Els DVDs i llibres que van sobrar del crowfunding estan a la venda a eBay i Amazon. És tan fàcil com buscar-los en aquestes plataformes. Però molt em temo que el primer llibre, La Dibupedia de los 80, s’ha exhaurit.

Algun projecte nou en camí?

Tinc diverses idees al cap, però la veritat és que ara mateix estic submergit en la recta final del meu tercer projecte: La Dibupedia de los 90, així que el més segur és que deixi de passar uns mesos abans de ficar-me en una nova aventura. I com estic molt content amb Verkami, m'han tractat molt bé i crec que és de les millors plataformes que existeixen actualment, quan comenci a treballar en el nou projecte segur que el llançaré a través de Verkami.

+ Info

Campanya Verkami - La Dibupedia de los 90
Campanya Verkami - La Dibupedia de los 80
Campanya Verkami - Documental "El Arte de Vampirela"

@dibupedia80s | facebook.com/dibupedia80s