Com es va fer la revista 5W: Periodisme de llarga distància
Xavier Aldekoa, Mikel Ayestaran, Igor G. Barbero, Maribel Izcue, Agus Morales, Pablo R. Suanzes, Anna Surinyach i Quim Zudaire, un grup de periodistes i fotògrafs especialitzats en la informació internacional, volien portar al límit el que més els agrada: explicar històries d’arreu del món. Alhora es preguntaven si realment existia un sector de lectors que demandava cròniques internacionals en profunditat. Amb aquesta disjuntiva va néixer la revista 5W. Cinc ve dobles que representen les preguntes (Who, What, When, Where, Why) que ha de respondre tot article per conformar la informació completa d’un esdeveniment. “Abans ens deien que havíem de contestar aquestes preguntes a l’entradeta”, exposa l’Agus Morales. “Ara, molts les volen encabir en un tuit. Així que ens hem decidit a escriure molt més per la gent que vol llegir molt més”. En marxa des del passat mes de setembre gràcies a una molt exitosa campanya de micromecenatge, molt probablement, quan estiguis llegint aquesta entrevista, els redactors de Revista 5W estaran en algun punt d’Àfrica, Amèrica del Sud, Àsia, Europa o Orient Mitjà cercant qui, què, quan, on i per què.
Texto: Oriol Rodríguez
Són diversos els projectes periodístics apareguts els darrers anys que defugen el tractament informatiu dels mitjans convencionals. Vau trobar en cap d’aquests un referent a l’hora d’iniciar la vostra aventura?
Moltíssims! Tots els nous mitjans que han anat sortint els darrers anys són una referència. No m’agradaria singularitzar, són molts. Però crec que Revista 5W és un projecte bastant sui generis.
Projecte en què les cròniques a llarga distància seran el focus central dels continguts.
Les cròniques a llarga distància són aquelles que van més enllà de l’entradeta o del tuit, molt narratives, i amb una gran presència de la imatge. Som molt exigents amb l’edició dels articles (passen almenys dos filtres), i això ens fa també tenir un ritme lent. No podem competir, per exemple, amb una agència de notícies: el públic pot trobar els esdeveniments més immediats en altres mitjans. Però sí podem estar atents a l’actualitat i aprofundir en temes que interessen al públic o que nosaltres pensem que poden ser interessants.
No sé si els periodistes estan en crisi, però el periodisme està en més viu que mai
Petites històries i grans explicacions.
Les petites històries fan referència al periodisme immersiu, a entrar de ple en la vida d’una persona, a no tenir por a apostar per explicar una història i oblidar-se de tota la resta. El públic cada cop està més preparat per empatitzar amb gent culturalment molt distant. Les grans explicacions són una resposta a un dels grans problemes de la informació internacional: la manca de context. Volem ser didàctics i arribar al públic. Volem explicar de forma clara què passa amb Estat Islàmic o Boko Haram. I, sobretot, volem treballar sense soroll.
A través de la seva quotidianitat, la crònica i la narració reposada és la millor eina per descriure un entorn i la seva realitat social?
Cada mitjà i gènere tenen la seva funció. Les notícies d’agència, per exemple, són fonamentals per alimentar la informació de màxima actualitat. Nosaltres estem intentant emplenar un espai de narració, imatge i reflexió en l’àmbit internacional. Totes les velocitats són necessàries.
En un món sobreinformat, estem cada vegada menys informats?
No. Jo crec que el públic cada cop té més fonts d’informació, el problema és desxifrar aquest immens laberint de lletres, soroll i imatges que és el món contemporani.
No està en crisi el periodisme sinó el periodisme estancat, el que es queda en la superfície de la història?
No sé si els periodistes estan en crisi, però el periodisme està en més viu que mai.
Ho has advertit al llarg de la conversa, a Revista 5W destaca el protagonisme de la fotografia, segurament un dels àmbits més malparats en els darrers anys en l’ofici del periodisme.
Bona part de l’èxit que va tenir la nostra campanya a Verkami va respondre a la importància que vam donar a la imatge. Hi ha una lleva extraordinària de fotògrafs que està tenint gran ressò als mitjans internacionals i que potser aquí no estan trobant el seu lloc. Nosaltres els volíem tenir del nostre costat. Són fantàstics.
La campanya a Verkami ens va servir per saber si el públic volia que una iniciativa així tirés endavant
5W també aporta un efecte de proximitat amb el lector fins ara poc habitual en altres mitjans de comunicació, ja que serà lector qui triï els continguts.
La proximitat és una altra de les claus de 5W. Quan vam plantejar que els mecenes poguessin triar una de les tres cobertures que plantejàvem, jo personalment pensava que la gent no opinaria en massa. Però ho van fer. Volen fer saber la seva opinió, suggerir temes, viatjar amb tu. I això és magnífic. El lector no triarà els continguts (això ho hem de fer nosaltres), però sí que volem tenir una relació estreta amb el soci perquè ens digui què li agrada i què no li agrada.
De la mateixa manera, també organitzareu actes i xerrades on-line entre els lectors i els redactors de la revista.
Sí, això forma part de la nostra política de proximitat. El periodista (menys encara el corresponsal) no pot estar d’esquena al públic. Volem obrir un canal de comunicació amb la gent. Volem que el soci se senti partícip del projecte. I això vol dir connectar a través d’internet i dels actes presencials. I també donar un espai perquè el soci participi, perquè digui la seva.
Més enllà de tot el comentat, què obtindran al llarg de l’any els socis de 5W?
La idea és oferir un producte integral. Els socis tenen dret a l’accés il·limitat a la web, la qual cosa inclou els continguts en profunditat abans de publicar-se en obert. Rebran a casa una revista en paper anual, editada amb molta cura i amb gran protagonisme de la imatge i la narració. Tindran accés a podcasts per informar-se del que passa al món. Organitzarem actes de 5W orientats al soci. I també reben una newsletter mensual amb el resum de l’actualitat internacional (aquí podeu trobar tots els detalls: http://www.revista5w.com/socios/hazte5w)
Un projecte com 5W només es pot concebre des del micromecenatge?
El micromecenatge és una forma d’iniciar un projecte. No és l’única, tampoc per a un projecte com 5W. És veritat que nosaltres no teníem cap gran empresa que ens donés suport i per tant el micromecenatge era una via lògica. A nosaltres ens va servir, especialment, per saber si el públic volia que una iniciativa així tirés endavant. Per nosaltres la campanya de Verkami va ser una experiència fantàstica. Ens va empentar a fer més, molt més. Però segur que no és l’única via.
El micromecenatge, però, aporta aquell grau d’independència que requereix una aventura periodística com 5W?
Almenys et dóna legitimitat. Reps la força de les persones que hi ha al darrere, de les persones que t’han donat suport per dur a terme el projecte. Tens una mena de mandat, d’obligació moral. Ara bé, la independència financera és molt difícil d’aconseguir.
'>
De fet, vosaltres també heu estat mecenes.
Jo personalment he donat suport a Libya Close Up de Ricard Garcia Vilanova, l’Anuari dels Silencis Mediàtics i Me-Mo Magazine.
Per què Verkami?
Ens van ajudar molt des del principi i crèiem que Verkami podia ser un bon punt de trobada amb el públic que buscàvem. Ens va inspirar molt la campanya que van fer un any abans, també a Verkami, els companys de Crític.
La vostra va ser una campanya d’un èxit aclaparador. Cercàveu un objectiu de 25.000 euros i el vau aconseguir en poc més de 48 hores. Al final de la campanya, la suma assolida van ser de 50.000 euros. ¿Com va plantejar la campanya i quin creus que ha estat el secret del vostre èxit?
No esperàvem aquesta resposta del públic, la veritat. Van ser dies inoblidables. Va haver-hi molta reflexió abans de posar en marxa la campanya. Hi ha molts factors que expliquen l’èxit. És un projecte coral. Hi havia un nínxol. Vam intentar parlar del que volíem fer i no del que som: al vídeo de presentació, per exemple, no hi sortim la gent que som al darrere, sinó la nostra feina. Som bastant transparents, la veritat. I també penso que 5W té un toc romàntic que no passa desapercebut.
Com ha estat la relació amb els mecenes durant la campanya?
Quan vam passar dels 25.000 euros i van proposar un nou repte, em va tornar a sorprendre la reacció del públic. Vam donar a escollir tres cobertures i això va engrescar molt als mecenes. Jo pensava que potser no voldrien participar tant. Lliçó apresa.
Com ha estat el llançament de la revista i quina ha estat la rebuda?
De moment la rebuda és molt bona. Començàvem de zero i crec que el públic ha agraït l’aspecte del nostre espai web: net i amb predomini de la imatge. Un lloc per llegir i mirar, a internet. Sense portar el paper a la pantalla. Ara el repte és aconseguir més públic. També vam fer festes d’inauguració pels socis. Ens ho hem passat molt bé. Nosaltres i espero que els socis també. A Barcelona ens va acompanyar Ariadna Oltra i vam poder connectar per Skype amb Mikel Ayestaran (des de Síria) i amb Igor G. Barbero (Bangladesh). A Madrid va presentar l’acte Ana Pastor i vam connectar amb Pablo R. Suanzes (Brussel·les), Xavier Aldekoa (Senegal) i de nou amb l’Ayestaran. I vam fer una taula rodona sobre refugiats amb Nicolás Castellano, Cristina Sánchez, Santi Palacios i Anna Surinyach. Van ser actes molt especials. Ens sentíem rodejats de gent amb la mateixa il·lusió que nosaltres: els socis.
Tornareu a col·laborar amb Verkami? Tenint tots vosaltres diversos títols a les llibreries, penso, per exemple, en altres aventures editorials com la publicació de llibres.
No ho havia pensat! Tot arribarà, suposo.
0 comentaris
Inicia sessió o Registra't per comentar aquesta entrada.