Creadors Verkami 2 #Documental: Aitor Merino

Coincidint amb l'estrena del documental, un diari digital afirmava en la seva introducció a la ressenya de la pel·lícula, que el terrorisme no té justificació però sí raons. I conèixer-les, fins i tot sense compartir-les, és un pas important per construir els temps futurs. No trobo definició més acurada per descriure el discurs que s'amaga rere “Asier ETA Biok” (“Assier i jo”). Dirigit conjuntament per l’actor Aitor Merino i la seva germana Amaia, el documental, en part finançat a través de Verkami, relata la relació d'amistat entre dos nois fins que un (Asier Aranguren) decideix seguir directrius polítiques i entrar a formar part d’ETA i l’altre (el propi Aitor) marxa a Madrid perseguint el seu somni de ser actor. Un film corprenedor, primera inserció del protagonista de títols com “Historias del Kronen”, “Días de fútbol” o “Te doy mis ojos” a l’altre costat de la càmera, que de forma admirable aborda la realitat basca des d’una perspectiva fins ara inèdita.

Text: Oriol Rodríguez

Malgrat ser un projecte de caràcter autobiogràfic, “Asier ETA Biok” va néixer a partir d'una idea de la teva germana Amaia, oi?

Sí, la primera idea va ser de l’Amaia. Ella viu des de fa molts anys a l'Equador, i un dia, parlant per Skype, em va llançar la idea de fer un documental sobre Asier, que en aquell moment encara estava a la presó. Al principi va proposar que féssim un curtmetratge o alguna cosa experimental. Jo li vaig respondre que si fèiem alguna cosa, ho faríem de debò, a fons, i que d'experimental res de res. Faríem un llargmetratge documental en tota regla. El dia abans a què l’Asier fos alliberat, tal com explico en la pel·lícula, vaig comprar una càmera de vídeo molt senzilla (Amaia estava a l’Equador, jo no tenia, i cap amic va poder prestar-me una en aquell moment) i vaig anar fins a la frontera a gravar el seu alliberament. L'inici va ser així de simple. Naturalment, l’Amaia i jo no imaginàvem la dimensió que acabaria adquirint el projecte.

Com et va afectar la notícia de la detenció d'Asier el 2003?

Bé, abans que la seva detenció, el que més em va afectar va ser la seva fugida un any abans. Saber que era buscat per la Guàrdia Civil amb greus acusacions (que després van resultar ser falses), i que desaparegués del mapa. Va fugir i va ser llavors quan es va integrar a ETA, i va passar aquest any en la clandestinitat. Va ser molt angoixant.

Va ser difícil convèncer l’Asier perquè participés del documental?

No gens. De fet, ell no tenia ni idea, simplement va sortir de la presó i allí estava jo, amagat darrere una tanca, gravant la primera trobada amb els seus éssers estimats. L’Asier i jo som molt bons amics des de petits, confiem l'un en l'altre. Des del principi va col·laborar al cent per cent. Però la veritat és que durant la gravació, la pel·lícula va anar prenent uns camins que no esperàvem. A poc a poc vam anar entrant en temes realment feixucs, molt íntims, i des d'un punt de vista afectuós però al mateix temps crític respecte a la seva militància. Aquí la cosa va començar a complicar-se. El fet que l’Asier, la seva família i amics ens hagin permès mostrar aquest grau d'intimitat ha estat enormement valent i generós per part de tots ells. Us puc assegurar que no ha estat gens fàcil, en l’àmbit personal, compartir amb els espectadors certs moments i certes reflexions. Però creiem que això és el que dóna més valor a la pel·lícula.

De fet, la pel·lícula sorgeix amb la intenció de fer entendre als teus amics de Madrid teva amistat amb un militant d'ETA i com assimilar una decisió que a tu mateix t'ha costat pair. Per això, i com comentes, tot i l'amistat les idees eren contràries, i es perceben moments de debat i tensió durant l'enregistrament entre l’Asier i tu.

Hi ha hagut una mica de tot. Cal tenir en compte que aquest és un dels temes més complicats en els que un es pugui ficar. Hi ha molts sentiments a flor de pell . És un conflicte viu, les ferides disten molt d'haver-se tancat. Els meus amics de Madrid també han estat generosos: només el fet d'aparèixer en la pel·lícula, encara que sigui de manera testimonial, implica mostrar-se com amics de l'amic d'una persona que ha militat a ETA. És un marró. I és clar, això pot generar tensions. A més a més, cadascú té una percepció diferent, sentiments i idees diferents. Però igual que amb l’Asier, els meus amics de Madrid són això: bons amics. No hi ha res que no es pugui dur a terme si hi ha confiança, afecte i sinceritat.

Un cop acabat el rodatge, et seguies fent les mateixes preguntes? Encara que quan trobes una resposta sempre acaba sorgint una altra pregunta, “Asier ETA Biok” ha servit per donar explicació a les qüestions que et plantejaves quan vas començar el projecte?

Bé, he de deixar clar que aquest no és un projecte que hagi fet jo sol. D'una banda, està la meva germana Amaia. És un viatge que hem fet plegats. Ella també és molt amiga de l’Asier, i encara que l’Amaia no apareix a la pel·lícula, la direcció i el guió els hem fet entre els dos, i ella a més ha fet el muntatge. D'altra banda, hi ha l’Ainhoa Adraka i l'equip de Doxa Produccions, que no només han fet les tasques típiques d'un productor: l’Ainhoa ha participat en totes les fases més importants del treball, també en l’àmbit creatiu i artístic. I també comptem amb la coproducció de Gabriela Calvache (Cineática Films), d'Equador . Dit això, és veritat que després el que apareix en pantalla sóc jo, perquè la pel·lícula tracta sobre la meva amistat amb l’Asier, i en última instància, de mi mateix. És un treball autobiogràfic realitzat per un equip. Pot semblar complicat, però és així.

L'afecte i la lleialtat són més importants que les diferències ideològiques

Reprenent la teva pregunta, totes aquestes qüestions a què et refereixes, encara que formin part de les meves vivències personals, ens les hem plantejat l’Amaia i jo, ja que les compartim plenament. L’Ainhoa, com a productora, ha estat una bona catalitzadora: a més de ser també basca (i residir des de fa anys fora d'Euskal Herria, igual que l’Amaia i jo), a diferència de nosaltres dos no comparteix cap llaç afectiu amb l’Asier, i la seva mirada crítica ens ha ajudat a mantenir certa distància respecte al material enregistrat, i en última instància, al contingut del guió i el muntatge. En tot cas, per intentar respondre a la teva pregunta, t'asseguro que aquestes qüestions que plantejo en la pel·lícula, en primera persona, són absolutament sinceres. I sí, una pregunta porta a l'altra, i així successivament. Teníem molt clar des del principi que aquesta pel·lícula va dirigida a les persones que no han tingut el mateix tipus de vivències que nosaltres respecte al conflicte basc; persones que probablement no comparteixen el nostre punt de vista (excepte el del rebuig a la violència). I la millor manera de parlar era amb total honestedat, compartint els dubtes i deixant en l'aire, de manera que cadascú tregui les seves pròpies conclusions. Convidar l'espectador i parlar-li com a un amic, fer còmplice dels dubtes en lloc de tractar de convèncer de les nostres idees. I per acabar de respondre't, només hi ha una cosa que tinc més clara que quan vaig començar: l'afecte i la lleialtat, per a mi, són més importants que les diferències ideològiques.

Hi ha una declaració teva que em sembla summament interessant en què afirmes que de la mateixa manera que per a tu els qüestionaments que et feien els teus amics de Madrid et van servir per replantejar els teus propis, d'altra banda, el fet de tenir una relació amb l’Asier t'ha fet veure que moltes coses que ell denunciava eren certes. I parles d'un dia en què anant amb ell, la policia et va confondre amb un membre d'ETA i va arribar a maltractar.

No és el mateix llegir o sentir que ocorren certes coses a viure tu mateix. Però aquell incident només va ser una bufetada de realitat, diguem, per a algú tan absolutament poc compromès políticament com era jo aleshores, un actor que fa pel·lis i viu de meravella i s'interessa de la realitat política a través de la premsa i poc més. Aquell incident en què la policia em va arrestar per error, però, em va fer veure que, efectivament, a les seves mans vals menys que un drap. I vaig comprovar el silenci dels mitjans de comunicació, i vaig saber de primera mà que l’Asier tenia raó en moltes coses que m'explicava. Aquesta necessitat de comunicar als meus amics de Madrid (i per extensió al públic en general) que hi ha “una altra realitat” que se'ls oculta és una de les motivacions que ens han portat a fer la pel·lícula. Habitualment fem col·loquis després de les projeccions, i és significativa la diferència entre aquests mateixos col·loquis si són al País Basc o a Barcelona o si són a Madrid o Buenos Aires. Les preguntes i els comentaris del públic són molt diferents. Vivim diferents realitats. Aquí, a Madrid, la meva ciutat des de fa 25 anys, en abordar el tema basc sento que he de parlar al públic des d'una riba molt llunyana. En tota la resta em sento un madrileny més, però en parlar d'aquest tema ens separa un abisme. És trist i frustrant, i per això hem fet la pel·lícula, per establir ponts d'entesa.

El dels actors i actrius sempre ha estat un col·lectiu contestatari, però per què donen la cara pel poble sahrauí o palestí, però sempre han guardat silenci, ja no només sobre el conflicte d'ETA, sinó sobre els “problemes” basc i català?

És curiós que a la pregunta que em fas els qualifiquis de “problemes”. Les definicions estan carregades de significat. Si jo qualifico el “problema” basc com un “conflicte”, és possible que entrem en conflicte, oi? Si em poso a raonar sobre això, igual entrem en un forat negre i ens implosionen els cervells, així que millor intento respondre't sense ficar-me en embolics. Que per què donen la cara per altres causes i callen sobre el "problema " basc? Perquè a veure qui és el valent que denuncia públicament que la dispersió dels presos és una política injusta i inhumana, o que està en contra de la il·legalització de partits, o que empresonin a joves per pertànyer a determinades organitzacions polítiques. Se'ls tirarien al coll, els acusarien de donar suport al terrorisme, acabarien amb les seves carreres, amb la seva reputació. Això, d'una banda. De l'altra, crec que ETA ha fet mèrits més que sobrats per generar una enorme antipatia; molta gent, inclosos companys de professió, no vol donar la cara pels que han pogut donar suport a la violència d'ETA. Pensen: “aquests han donat suport a un grup d'assassins, després si l'Estat els pica, que es fotin, ells s'ho han buscat”. És una realitat molt trista, perquè sota aquesta premissa s'estan cometent injustícies enormes que ningú, o gairebé ningú, denuncia. O per por o per passotisme o per rancúnia es guarda silenci. Així és impossible avançar.

Tornant a la pel·lícula, existia el temor que a través del documental, descobrissis passatges de la biografia de l'Asier que haguessis preferit ignorar?

Sí, ho explico a la pel·lícula. Per a mi era més fàcil evitar pensar en la possibilitat que el meu amic, a qui estimo moltíssim, hagués estat capaç de fer servir la violència de manera directa. Era un tema que no volia tocar, però que durant l'enregistrament va sortir. I com va sortir, no vam poder, ni vam voler, obviar.

Com ha afectat la pel·lícula a la teva amistat amb l’Asier?

Ens ha portat a conèixer-nos millor. Saber clarament el que ens separa. Curiosament, ens ha unit molt més.

Quina ha estat la rebuda del documental al País Basc?

Ha estat increïble. No ho esperàvem, perquè vam fer la pel·lícula pensant en el públic de fora del País Basc. Pensàvem que el que es tracta en la pel·li resultaria obvi per als bascos, que no aportaria res de nou. Però el públic ha omplert les sales, i moltíssimes persones ens han dit que s'han sentit commogudes i identificades d'alguna manera. Crec que l'encert està en què es parla no només de política, sinó sobretot de l'amistat.

ETA segueix sent un tema tabú a Euskadi?

Una altra vegada el problema de les definicions... Aquest "problema", ja veus, està ple de trampes. Ni t'imagines les menjades de cap que hem tingut per com anomenar a les coses a la pel·lícula. És un camp de mines. A veure, per començar: "Asier eta biok " ni tan sols transcorre a "Euskadi" (entesa com la "Comunitat Autònoma Basca"). Asier és navarrès, d'Iruñea, i la pel·lícula està enregistrada a Navarra (excepte algunes seqüències a Girona i Madrid). És a dir, que "Euskadi" ni es trepitja. I després, el problema d'aquest "problema " o "conflicte " o com el vulguem anomenar, no és només l'existència d'ETA. Hi ha altres factors. Però, anant a la pregunta, crec que sí, que encara és un tema tabú, encara que molt menys que fa uns anys. Abans, a Euskal Herria, parlar sobre ETA podia provocar una discussió tan forta que s'evitava, entre amics i fins i tot entre germans. Això crec que està començant a canviar. Potser segueixi sent tabú, però genera molta menys tensió, segur.

I a la resta d'Espanya?

Tabú parlar d'ETA? Em sembla que més que tabú, ETA ha estat un tema recurrent. Un comodí. Parlo dels polítics, és clar. Entre la ciutadania i, sobretot, els mitjans de comunicació (que són els que podrien despertar certs debats però prefereixen no fer-ho), el tabú em sembla més aviat que és parlar de l'altra violència: la de les tortures policials, o la del GAL. El principal responsable ni tan sols ha estat jutjat, i els que sí que van ser jutjats i condemnats van rebre el seu consegüent indult governamental.

A través de l'experiència amb Verkami vam poder comprovar que no estàvem sols

Això sí que és un tema tabú. Quan parlen d'ETA, i ho fan constantment, es porten les mans al cap preguntant-se per què no demanen perdó. Però qui exigeixen cap tipus de penediment als que van participar en els GAL? Per què no se'ls exigeix un penediment públic a Barrionuevo o al General Galindo? Parlem de crims d'Estat, no d'una organització il·legal que a més, encara que no hagi demanat perdó, sí que ha reconegut el mal causat. Qui exigeix un reconeixement oficial, de veritat, mirant als ulls dels ciutadans, sobre els crims d'Estat? Això sí que és tabú.

Cal ser valent per rodar un documental com "Asier ETA Biok?

Més que valent, si més no en el meu cas, diria que inconscient, perquè quan vam començar no pensàvem en la dimensió que acabaria tenint. I no em penedeixo, al contrari. Però sí que és bastant complicat el tema, sí.

Creus que "Asier ETA Biok" s'entén millor d'aquí a uns anys?

Jo crec que avui ja s'entén perfectament. Una altra cosa és que en el futur potser no hauríem tingut els problemes que ens hem trobat per trobar exhibidors disposats a projectar la pel·lícula. Molts (els més potents de fora del País Basc i Catalunya) ens han girat l'esquena, no han volgut ni veure el documental abans de decidir si el posaven en els seus cinemes. Suposo que ja en llegir el títol i la sinopsi han preferit evitar problemes. Imagino que d'aquí a uns anys això no passarà.

Com intueixes el futur d'Euskadi? Ets optimista amb l'actual procés de pau?

Amb uns governants tan retrògrads com els que tenim, és difícil ser optimista. Però com també penso que ja més retrògrads no es poden posar, doncs sí, crec que la cosa anirà a millor. Depèn, com gairebé tot, de l'interès que posem els ciutadans. I crec que entre els bascos hi ha una majoria aclaparadora que està farta i vol que les coses canviïn, que es moguin fitxes. Tard o d'hora ETA lliurarà les armes, es dissoldrà, espero, i els governs espanyol i francès hauran de canviar les seves polítiques. És qüestió de temps.

Gairebé coincidint amb l'estrena comercial del documental, l’Asier va ser detingut de nou. Com van ser els sentiments que et van embargar en aquesta ocasió? Has estat en contacte amb ell, des d’aleshores?

La setmana anterior a l'estrena, van detenir l’Asier juntament amb diversos advocats de l'esquerra abertzale. I dos dies abans de l'estrena, el jutge va decretar presó incondicional i sense possibilitat de fiança per als vuit detinguts. L’Asier està avui a la presó d'Aranjuez. Que com em vaig sentir? Fatal. Però pitjor ho porta la seva família, que ha de viatjar 500 quilòmetres d'anada i altres tants de tornada per veure’l. L’Asier, quan va estar a ETA, va estar a ETA, tal com reconeix obertament en la pel·lícula. Ara és a la presó perquè... perquè políticament, a aquest Govern, li convé tenir a determinades persones empresonades. I no segueixo perquè m'entra un cabreig que... Vaig anar a visitar-lo fa unes setmanes. La presó és un lloc que... Amb tot el tràfec de la pel·lícula, però, encara no he pogut escriure’l una carta. La situació em supera una mica, la veritat.

Per què vas creure que Verkami era la plataforma ideal para completar el projecte “Asier ETA Biok”?

Va ser una decisió de l'Ainhoa, que coneixia bé Vekami i sabia que és la plataforma ideal per a projectes audiovisuals.

Què aporta Verkami al sector del cinema?

Que projectes amb dificultats de finançament puguin connectar amb un munt de persones i fer-les partícips. No només és important en l’àmbit del finançament, també et fa sentir-te recolzat. Està molt bé.

Què és el que més et va sorprendre de l’experiència?

L'interès que va suscitar entre la gent, que no ho esperàvem. Vam poder comprovar que no estàvem sols, ens va animar molt. I necessitàvem aquesta empenta econòmica per acabar la pel·li, és clar.

En cas de tornar a repetir l'experiència com a director, et plantejaries llançar el projecte de nou a través de Verkami?

Seria genial tenir una productora potentíssima i folrada de diners per no haver de demanar ni un cèntim a ningú. Però tornant a la realitat, sí, és molt possible que m'ho plantegés. Ara per ara m'estic dedicant en cos i ànima a la difusió de la pel·lícula, viatjant amunt i avall, entre presentacions, col·loquis i festivals, i no tinc temps per a molt més.

Asier ETA Biok, pròximes projeccions: asieretabiok.com

Projecto Verkami: Asier ETA Biok
@asieretabiok // facebook.com/Asier-ETA-Biok