Creadors Verkami 1 #Fotografía: Paco Gómez

Aquesta història es remunta a una nit de 2003, quan Paco Gómez, fotògraf membre del col·lectiu NoPhoto, va rebre una trucada en què li advertien que en un carreró del popular barri de Malasaña de Madrid havien aparegut una infinitat d'instantànies d'una singular família nord-americana, els Modlin. Una dinastia d'artistes (la pintora Margaret Modlin, el seu marit, Elmer Modlin, actor secundari a qui podeu trobar amagat en els racons de fotogrames de pel·lícules com “La llavor del diable” i el seu fill, Nelson Modlin) llur destí s'acabaria difuminant sense arribar al reconeixement que sempre havien anhelat. Obsessionat amb la seva troballa, el retratista reconstruiria el tràgic esdevenir del clan a través del llibre “Els Modlin”, projecte que no només va trobar la seva llançadora a Verkami, sinó que es convertiria en una de les aventures més reeixides de la plataforma.

Text: Oriol Rodríguez

Qui eren els Modlin i com vas descobrir amb el seu llegat?

Una família d'artistes americans molt peculiar que va morir amb el somni incomplert d'aconseguir la fama. Estava formada per la pintora surrealista Margaret Modlin, el seu marit, l'actor Elmer Modlin, i el seu fill Nelson. Em vaig trobar les seves fotografies i documents tirats a la vorera, al carrer del Pez de Madrid, després de la seva mort. Eren fotografies molt torbadores, un àlbum familiar molt estrany. Una mare, un pare i un fill posant en roba interior, en postures impossibles, teatrals. Hi havia taques de pintura, gent famosa... Tot un tresor!

Quan vas intuir que tot aquell material havia de transformar-se en el projecte que ha acabat sent “Los Modlin”?

Va ser temps després, en veure una fotografia que també havia estat rescatada de les escombraries penjada a la paret de la casa d’un amic. Aquest mateix amic em va avisar que havia sortit una notícia al diari sobre aquesta dona, la Margaret Modlin, explicant que havia estat una artista de renom. Vaig entendre que allò era una gran història i vaig decidir registrar tota la investigació per fer, juntament, al meu amic Jonás Bel un documental.

Una aventura que et va tenir enfeinat gairebé deu anys i que va traspassar l'estrictament fotogràfic per esdevenir un treball d’investigació periodística.

Més que periodística, va ser una investigació esquizofrènica. Em vaig obsessionar amb aquesta família i vaig tenir la necessitat de reconstruir les seves vides, d’homenatjar-los fins a l'extenuació. Vaig visitar tots els llocs de Madrid on havien viscut, els vaig buscar a les pel·lícules en què van aparèixer. M'he sentit més a prop de la investigació arqueològica que de la periodística. Em vaig trobar amb el naufragi, la ruïna d’una família de la qual em faltaven moltes peces que havia d’amalgamar.

Durant aquest temps d'investigació, quin va ser el descobriment que més et va sorprendre?

Sens dubte el fet de trobar el testament visual dels Modlin en una cinta de Umatic abandonada a la casa de camp de Nelson a Brihuega, Guadalajara.

Què creus que opinarien els Modlin del teu treball?

Els pares estarien contents perquè només estic complint l’encàrrec que van deixar: explicar la seva història tal com ells van voler que fos explicada. El seu fill Nelson suposo que ho miraria amb cert pudor, a ell no crec que li agradés, doncs era més de passar desapercebut, de no destacar. En realitat, per a mi el projecte està més dedicat a Nelson que a ningú. Ell em sembla el veritable personatge principal d’aquesta història.

Els Modlin m'han confirmat una vegada més que un home no és el que aconsegueix sinó el que intenta

Alguna vegada t’ha envaït el temor que les teves creacions, el teu art passés desapercebut, que ningú valorés la teva obra fins que haguessis mort?

A mi això sempre m’ha donat igual, primer perquè no crec tenir obra. El més important per a mi sempre va ser el fet de gaudir internament del procés, això que està tan de moda en l'art contemporani. El que explico precisament en “Los Modlin” és aquest procés de manera natural. Jo sóc conscient que el nostre pas per la vida és un sospir. El que de veritat em preocupa, i això sí que em fot, és morir-me sense saber de què va tota aquesta ficció que és la vida.

En un vessant estrictament artístic, què t'han aportat els Modlin?

El més important és que m'han aguditzat la vista i la intuïció. També m'han fet gaudir i m'han fet patir. Els Modlin m'han confirmat una vegada més que un home no és el que aconsegueix sinó el que intenta.

Una història que també ha estat portada al cinema amb el curtmetratge documental “A Story for the Modlins”. Premi Goya 2013, com va sorgir la relació amb el seu director, Sergio Oksman, i quin ha estat el teu paper en el film?

La relació va sorgir perquè jo vaig buscar una productora i un director per muntar una pel·lícula amb la meva història, que sentia que l’havia de concloure un professional. Dos grans directors van rebutjar el projecte per problemes d’agenda i vaig arribar a Sergio Oksman. Jo sé quin és el meu paper en el film i en la reconstrucció de la història que s’hi explica. El seu director, en el millor dels casos, el màxim que diu de mi és que li vaig passar unes fotografies.

Com vas descobrir Verkami i quan vas decidir que era la plataforma ideal per a un projecte com “Los Modlin”?

Era la més orientada a projectes creatius i la que, al meu entendre, era més clara a escala visual. Em permetia l’espai necessari per justificar el meu projecte, i la comunicació amb els mecenes i la claredat de les recompenses em semblava molt intuïtiva.

Et va sorprendre la bona acollida que va tenir “Los Modlin”? Vas triplicar la quantitat que necessitaves per posar en marxa el projecte!

És clar que em va sorprendre. Jo creia que ho aconseguiria, però preveia que ho faria en els últims dies de la campanya, mai al cap de tres dies d’iniciar-la. Sóc conscient que el gran valor d’aquest projecte és la història que conté, qualsevol que la coneix per primera vegada es queda impressionat i vol saber-ne més.

Què aporta Verkami a creadors com tu? Què destacaries de l'experiència?

Aporta una llibertat que abans era impensable a l’hora de desenvolupar projectes. El meu projecte s’ha construït des de la més absoluta independència, està al marge dels estils i interessos editorials. Gràcies a Verkami i als mecenes no he depès de ningú i he aconseguit el que semblava impensable, vendre amb autodistribució 2.500 exemplars d’un llibre d’un autor desconegut, sense l’empara d’una editorial i en el pitjor moment de la venda de llibres.

Crec que el crowdfunding ha de ser un intercanvi de beneficis amb els mecenes i cal ser molt respectuosos en aquesta relació

Ara estic amb la segona edició que sortirà en els pròxims dies. El millor de l’experiència és veure com els mecenes han fet el projecte seu, com es van emocionar durant la campanya mentre seguien dia a dia l’augment de la recaptació i com es van il·lusionar amb la difusió en el seu entorn. La relació amb la gent de Verkami ha estat molt fluida i d’una claredat i professionalitat absoluta.

Potser et poso en un compromís però has participat com a mecenes en algun dels projectes llançats des de Verkami?

Ara per ara he participat en tres projectes: el projecte social Pachadi Nepal Project d'Eva Sala, i els llibres “Supernova” d’Olmo González i “Las banderas de nuestros hijos” de Carlos Fort.

En què estàs treballant actualment? Tornaràs a llançar algun dels teus projectes a través de Verkami?

Treballo en tot el que em deixen, m’encanta ajustar-me als gustos i interessos de tot tipus de clients. En un àmbit més personal, desenvolupo molts projectes en diferents direccions, però no m'agrada parlar-ne perquè s'espatllen. Evidentment, tornaré a llançar algun d'ells a través de Verkami, però sempre que sigui un projecte en el qual hi hagi recompenses atractives. Crec que el crowdfunding ha de ser un intercanvi de beneficis amb els mecenes i cal ser molt respectuosos en aquesta relació.

Paco Gómez: Nophoto

Aconsegueix el llibre: losmodlin.com

Projecte Verkami: LOS MODLIN / El Libro
@LOSMODLIN // facebook.com/LOSMODLIN