Ploren campanes 1714

Ajudeu-nos a aportar el nostre granet de sorra a la commemoració dels fets de 1714 i ho volem fer amb un curtmetratge, Ploren campanes 1714.

El projecte sorgeix de dos voluntats: d’una banda intentar una aproximació minimalista a un episodi complex que l’imaginari col·lectiu sempre visualitza sota els paràmetres del cinema espectacle. De l’altra revisitar, seguint entre d’altres al poeta, l’aproximació humanista a un moment de la historia molt carregat de posicionaments comprensiblement polítics.

“Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.”

Salvador Espriu

M’han demanat que parli de la meva Europa, 1959.

Ens plantegem el curtmetratge amb una sincera voluntat d’aportar idees al debat col·lectiu, tot emocionant amb la raó i raonant amb l’emoció.

La proposta es donar una visió des de la micro-història, en un temps acotat i en un espai: de la crida del 9 de juliol del 1713 al 11 de setembre de 1714, viscuda per un vailet, el campaner d’una de les moltes esglèsies de la Barcelona d’aleshores. Volem que l’espectador empatitzi amb les seves vivències, des del 9 de juliol, amb la crida a la defensa a ultrança (amb l’entusiasme inevitable ple d’heroisme) fins al mati de l´11 de setembre on compleix amb el seu deure d’avisar de l’assalt final, tot ple de dubtes sobre el sentit del seu compromís i, sobre tot, ple d’un dolor que el portarà a la mort.

Els episodis es succeiran amb un respecte total a la cronologia dels fets cercant la versemblança màxima i amb les mínimes concessions a les convencions narratives.

Ens interessa treballar amb una màxima austeritat, i intentar vèncer el repte d’explicar una història èpica i coral des de un únic espai i només amb tres personatges. L’espai: l’interior del campanar de l’església del Pi, a dalt de tot de la torre (per cert, l’Antònia és l’única campana que queda que va participar en els fets).

ELS PERSONATGES:

Pau, vailet d’uns 11 anys, fill d’un ferrer que va participar en la brigada de cucs, potser en Josep Mateu.

Gaietana, noieta d’uns 12 anys, filla d’un home honorat, conseller que va estar a les corts del 1702, potser en Lluís Roger.

Sagristà, un home gran, del seu ofici.

L´ESTIL VISUAL:

Les seqüències (moltes en pla-seqüència) aniran juxtaposades amb una transició per tall en negre (on introduirem la data de cada seqüència, per ex. 19 de desembre de 1713), sense efectes, intentant mantenir una cadència minimalista.

La imatge serà austera (el color al límit de la saturació monocromàtica), la fotografia es va endurint a mida que avança la història (la definició també). La càmera acompanyarà sense ser vista tot cercant que l’espai magnífic del campanar sigui el protagonista, junt amb la interpretació retingudament naturalista dels personatges.

Serà molt important la caracterització i el vestuari: ells han de donar la versemblança històrica, el context.

La banda sonora serà la responsable de crear tota la realitat que està fora de camp, de suggerir tot l’ambient de la guerra, de la ciutat que va cap a la desfeta. Els canons, les campanes: aquestes han de ser el fil conductor de l’estat d’ànim dels personatges, i de la ciutat. Ploren campanes… amb una ressonància “hemingwaiana”. I la única peça musical “èpica i dolorosa” ha de catalitzar totes les emocions contradictòries d’aquest drama: l’èpica de la derrota nacional, i el dolor del desastre humà que, segurament, no és compensable. Ni perdonable.

SINOPSI ARGUMENTAL

El 9 de juliol de 1713 els Braços Generals de Barcelona publiquen la Crida i les campanes de la ciutat toquen anunciant amb alegria la voluntat de defensar la ciutat contra els exèrcits de França i Espanya.

Un escolanet, en Pau, fa de campaner a la torre d’una església. Bat la campana amb il·lusió, tot convençut de la justícia de la seva causa i de la comunió amb la majoria de la ciutadania.

Dies més tard està amb una nena, Gaietana, i parlen de la sortida dels botiflers cap a Mataró, tot introduint les contradiccions polítiques que ells han copsat.

Pau venta la campana davant l’arribada de les tropes borbòniques al Barcelonès.

El sagristà comenta amb ell la nova situació.

Estem a la tardor. Gaiteana i Pau comenten com van les coses en aquests primers mesos de l’assetjament... i veiem, en ells dos, les diferents mirades (sens dubte reflexen les seves posicions familiars, ell fill d'un ferrer, ella filla d'un home honorat).

Pau s'espanta per les canonades. El sagristà el tranquil·litza al fer-li notar que són per celebrar l’aniversari de Felip V.

És el capvespre. Gaietana i Pau celebren la seva amistat a la llum d'una espelma comprada a la fira de la Candelera: estem al febrer.

Pau toca a sometent: han atacat el convent dels Caputxins.

Ara toca a missa. Poc temps més tard unes tremendes canonades cauen a l’església durant els oficis.

Gaietana i Pau comenten esfereïts la matança que les bombes han fet a l'interior de l’església... mentre resaven! Els hi entren dubtes sobre si realment Deu està del seu costat en aquesta guerra.

Ara les bombes ja són una banda sonora continuada.

Pau, mentre toca la campana, reviu com han linxat un lladre... la gent passa gana i roba. I les autoritats castiguen amb severitat. No ho te clar.

Ells dos es consolen desprès de la feina dura de construir barricades i aportar aigua al front (nens i dones s'impliquen ja en la primera línia).

En un moment de màxima tendresa, la Gaietana li confessa que li estan creixent els pits.

Estan ja molt esgotats i desnodrits. Comenten els darrers episodis bèl·lics. I la gana.

El pare d'en Pau (un cuc) ha volat una mina borbònica, això es un èxit.

Però el conseller Casanova ha donat permís a les dones i als nens per abandonar la ciutat. Els soldats borbònics tenien ordre de disparar, i han retornat. La Gaietana confessa que ella ho va intentar. I que ha perdut al seu germà. I que si no torna al campanar que no la busqui...

Una conversa amb el sagristà sobre la darrera decisió dels Comuns de continuar la defensa a ultrança... no ho entenen.

És la matinada de l´11 de setembre de 1714. Tres salves anuncien l'atac. I en Pau, malferit i desnodrit, toca a sometent, com totes les campanes de la ciutat. Plou. Trets. Canonades. Crits. El pendó de Santa Eulàlia avança entre el fum i els trets, sota la pluja.

En Pau és mort al campanar.

L'EQUIP

El director i guionista del projecte es Jesús Àngel Prieto. En Jaume Vilalta fa la fotografia i l´edició. En Jordi Roig s´encarrega del vestuari. L´ Armand Gascón i l´ Elisabet Puig de la decoració. La Núria Llunell del maquillatge i La Irina Prieto fa la música.

A QUÈ ES DESTINARAN LES VOSTRES APORTACIONS

Les aportacions aniran destinades a pagar la postproducció d´imatge i de so del curtmetratge, a la preparació de l´estrena i la confecció de les recompenses per als col·laboradors.

CALENDARI

El projecte es roda entre els dies 16 i 19 de maig de 2014. El procés de postproducció s´inicia (si la campanya a Verkami és exitosa) a principis de juny per tal de tenir el curtmetratge acabat per a la seva estrena al setembre de 2014.

www.plorencampanes1714.cat
facebook.com/plorencampanes1714
twitter.com/Plorencampanes